Guió de la primera sessió de Catequesi d'Advent i Nadal
El Misteri de l'Encarnació (1ª trobada 03/12/2024)
Introducció:
Canvi de visió del món.- Durant totes aquestes sessions
d’Advent tractarem de reflexionar sobre això que nosaltres, els
creients, anomenem el “Misteri de l’Encarnació” i ho farem des
de diferents angles. Avui, per començar, ens volem fer una pregunta
que sovint ens fem i que no podem obviar: com és que, en poc temps,
hem passat d’una societat (la nostra, la occidental) en que la
creença en Déu no era qüestionada, a una altra –la que avui ens
trobem- en la que aquesta creença “pot ser una opció
entre moltes altres o, fins i tot, per a molts, una opció a
descartar totalment”? Per què es pensa que qualsevol
creença religiosa ha de ser eliminada si la societat vol progressar?
Segur que les causes són moltes, però n’hi ha una, potser molt
genèrica, però que cal posar-la de relleu: durant molts segles,
abans no arribés la que coneixem com “era moderna”, és a dir, a
partir del segle XVIII, allò diví, allò que formava part del món
espiritual, d’un món obert a la transcendència, es barrejava amb
la vida quotidiana; a la era moderna, en canvi, esperonats pels
avenços tecno-científics cada cop més influents, la visió global
del món que té la societat d’una forma majoritària, és cada
vegada més “immanentista”, és a dir, només existeix, o allò
que primordialment es té en compte, és l’ordre natural, sense que
hi hagi cap necessitat de recórrer a cercar causes o explicacions
divines o sobrenaturals per entendre i explicar aquest món. Si hi ha
esferes o àmbits encara desconeguts per als homes, la raó, la
ciència i la tècnica ja ho descobriran i ho explicaran en un futur.
És la promesa del progrés creixent i permanent que es realitzarà
en un futur, i que agermana tant al comunisme marxista històric com
al capitalisme neoliberal actual.
Un
problema constant del cristianisme.- Els seguidors de Jesús hem
tingut des de sempre un problema greu per a explicar-nos i fer-nos
entendre. És més: no podem oblidar que Jesús, segons ens narren
els evangelis, va morir a causa d’haver acceptat una aclamació o
proclamació de que Ell era el Messies, el Fill de Déu. És a dir,
la professió de la nostra fe en Jesucrist parteix de la confessió
de que Jesús és un Déu que es fa home o d’un home que és Déu.
Consta que en el seu temps, fa més de dos mil anys, aquesta fusió o
confusió entre el que és diví i el que és humà, va ser tinguda
per les autoritats religioses com la blasfèmia més gran mai sentida
i, per tant, mereixedora de la pena de mort. Avui, encara se’ns fa
difícil dir quin és l’itinerari que hem fet per arribar a aquesta
afirmació de fe: hem entès des d’un inici que Déu es va fer
home? O, potser, és que a través de l’home Jesús hem descobert
que Ell és Déu? Encara que aquest pugui ser un tema interessant per
parlar-ne, al final és clar que el Misteri de l’Encarnació
l’expressà Sant Joan dient que “la Paraula de Déu s’ha fet
carn”, que és tant com dir que Déu ha entrat en la nostra
història humana, que la condició divina de Jesús no li ha impedit
ser plenament un humà com qualsevol de nosaltres. En aquest sentit
podem afirmar que el Misteri de l’Encarnació és la
dessacralització de la divinitat: Déu deixa de ser el
“separat”, el “tot altre”, el que és “intocable”, el
“invisible”. Segons la presentació, en general, que l’AT ens
fa de Déu, qualsevol home que se l’hi acosta, o que el veu, o que
entra en el seu espai, està exposat a la mort. En canvi, davant del
Déu fet carn, davant de Jesús, ja ningú està en perill de mort,
sinó que la seva proximitat ens salva: “feu-me veure la caror
de la vostra mirada, i serem salvats (Salm responsorial 79, del
IV diumenge d’Advent). En Jesús, el Déu fet carn, no hi ha cap
separació entre el diví i l’humà, entre el “fanum” i
el “profanum”, entre un hipotètic espai sagrat i el
nostre espai humà. La divinitat de Jesús és humanitat plena i en
Ell Déu ens dona la salvació.
El
nostre temps ha entrat en “una era secular”.-
Aquest és el títol d’un pensador de la història de la religió
(Charles Taylor), que, a base a d’analitzar les característiques
de la nostra societat actual, acaba traient la conclusió de que
l’anomenat “secularisme” no és un procés que tingui
com a objectiu erradicar l’espiritualitat i la religió de l’esfera
pública (“teoria de la sostracció” o “cultura de la
cancel·lació”), sinó que el que cerca és el significat de
viure, creure i donar sentit a l’existència humana, en un món
radicalment pluralista i divers. Per tant, el secularisme es pot
comprendre com un procés que ha descobert i ha donat lloc a una
pluralitat de creences (o sense cap) en un món científic i
tecnificat, que creu bàsicament en l’autosuficiència de la raó
humana, descartant o posant entre parèntesi el transcendent i el
sobrenatural. Aquesta manera de veure la transformació i la
naturalesa de la nostra societat, si se l’analitza críticament
deixant de banda raonaments difícils i explicacions obtuses, basades
en afirmacions i visions del món que es tingueren en temps passats ,
hi podem trobar punts positius i punts negatius per a la fe
cristiana.
La
missió de l’església avui
Punts
positius i a favor:
El
que en diem “Misteri de l’Encarnació” ens ha de fer valorar
i potenciar la naturalesa i les coses d’aquest món,
particularment la realitat humana. Cal perseguir i donar una visió
positiva i més “naturalista” del món.
Accentuar
la necessitat de revisar i aprofundir molts punts de la nostra fe,
fugint de conceptes infantils i d’explicacions ingènues que
xoquen frontalment amb els avenços de la ciència. La raó no ho
pot explicar tot, però el recurs fàcil al “misteri” pot ser
un engany.
En
un món plural i divers, que cada dia es fa més patent i és a
l’abast de tothom, la comunitat cristiana ha de valorar, apreciar
i saber conviure amb altres creences
obertes a l’espiritualitat i a la transcendència (ecumenisme), i
també amb els persones que neguen aquestes realitats.
La
comunitat cristiana, dipositària de l’Esperit de Jesús, ha de
descobrir (discernir) totes aquelles accions humanes que malden i
s’esforcen per a construir un món nou i millor (el Regne) i
col·laborar-hi generosament, sense egoismes particulars.
Punts
negatius i en contra:
Davant
d’un individualisme i aïllament cada cop més pronunciat de les
nostres societats, a l’església li correspon donar sentit i
valor a la comunitat, a la comunió entre les persones, a la
comunicació entre els individus i al diàleg entre els diferents
estaments socials.
Davant
d’un progrés basat gairebé exclusivament en una promesa d’un
futur de benestar materialista i hedonista, caldrà que la
comunitat cristiana faci un esforç pedagògic d’aproximació
realista i sense alarmismes, a la limitació i fragilitat de la
condició humana.
Davant
de l’augment de la incredulitat i de l’ateisme que barren tota
reflexió sobre la dimensió transcendent de l’ésser humà, la
comunitat cristiana ha de donar testimoni de la seva esperança en
una realitat superior (Déu/Home) que, sense desmerèixer les
aportacions de la ciència, pot rescatar a l’home/dona de les
limitacions, del mal i de la mort.
En
front de constants promeses de progrés que acaben engendrant
frustració, la comunitat cristiana ha de proposar maneres de viure
més austeres (decreixement?), més participatives, més
igualitàries, començant per revisar les pròpies estructures
organitzatives de servei, de poder, de riquesa i de presència en
el món dels més pobres.
Anton
Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada