Testimoni de la dona siriofenícia

Redacto aquest escrit el dia de Sant Joan. En aquest dia, com recorden els diaris, fa dos anys de la tragèdia o massacre de Melilla. El 24 de juny de 2022 unes 2.000 persones van intentar saltar la tanca de la ciutat autònoma espanyola pel pas del Barrio Chino, que fa frontera amb la ciutat marroquina de Nador. La majoria d'aquests immigrants irregulars eren d'origen sudanès i s'estima que, després de la intervenció de les forces policials a les dues bandes de la frontera, hi va haver 37 morts i un nombre de desapareguts que supera els 70. Malgrat que tot és molt fosc, no tinc intenció de fer cap comentari crític a les diverses actuacions polítiques. El que vull subratllar, una vegada més, és el tracte cruel al qual se sotmet els immigrants que cerquen la vida digna, que els és negada al seu país d'origen.

El dimarts dia 16, el bisbe emèrit de Tànger, el franciscà Mons Santiago Agrelo, convidat per la tribuna Joan Carrera, va pronunciar una conferència sobre la immigració. Entre altres consideracions digué: "Les fronteres maten i només hi són per impedir l'entrada dels pobres". I afegí: "És increïble i sorprenent que hi pugui haver centenars i milers de morts cada any a les nostres fronteres sense que això suposi a la consciència comuna un xoc d'atenció". Recordà que els immigrants són pobres i que no ajudar els immigrants és oblidar-se dels pobres.

Acabà amb aquestes paraules que no ens poden deixar indiferents: “Els immigrants són l'evidència d'un món injust, cruel, pervers, travessat per una violència institucionalitzada contra els pobres. Ells són les víctimes d'una manera d'entendre la vida, les relacions, el treball, la dignitat de les persones... Hem omplert de pobres els camins de la terra. Hem matat el nostre germà. I fingim haver trobat la felicitat”.
Considerant aquests fets, he llegit a l'Evangeli el testimoni de la dona siriofenícia (Mc. 7, 24-30 i  Mt. 15, 21-28). Aquesta dona, estrangera, a qui personalment admiro, podria exemplificar perfectament els immigrants, pateixen i ens demanen ajut, com ella va fer amb Jesús.

En aquest relat, Jesús surt de Galilea i s'endinsa a Tir, l'antiga Fenícia. Als evangelis se'ns diu que la terra de missió del Jesús històric només és Israel; l'evangeli en sortirà després de la resurrecció. Per aquest motiu, Jesús vol passar desapercebut i és en terra estrangera que una dona cananea, plena d'angoixa i patiment, li demana que guareixi la seva filla.
Jesús es mostra reticent i amb una frase molt dura li respon: Deixa que primer s'alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. Malgrat aquesta resposta, ella respon:  Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure. Fou aleshores, que el Senyor després d'elogiar la fe d'aquella dona, se la mira, es compadeix d’ella i guareix la noia.

Els que vivim al Primer Món busquem raons per dir no als immigrants. Els grups populistes ens els recorden contínuament. Però, cap raó és equiparable al dolor dels qui arrisquen la vida travessant el mar. Jesús mira la dona i canvia d'opinió. També nosaltres hem de mirar-los als ulls als immigrants, hem de conèixer el seu sofriment.  Hem de canviar d’opinió. Hem d'acollir-los.

Josep M. Jubany