04 de febrer 2024

Reflexions a la Paraula de Déu

Jesús pel seu poder diví vencé el mal físicament i espiritualment. A la primera lectura de Job veiem el seu patiment quan diu: “estic neguitós del vespre a la matinada”. I també sant Pau sent la urgència de proclamar la salvació de Déu per l’home i exclama: “pobre de mi si no ho fes”, fent-se ressò del que Jesús diu en l’evangeli d’avui quan respon als seus deixebles que li asseguren que tothom el buscava: “anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també predicaré que aquesta és la meva missió.”  

En aquest evangeli hi ha un detall que no ens pot passar per alt. Jesús, el segon dia després d’haver curat la sogra de Pere i molts d’altres malalts que li portaren cap al tard, quan es llevà de bon matí, encara fosc, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. És un fet freqüent en els evangelis que ens revela que l’oració de Jesús era un diàleg constant amb el Pare i que el mantenia amb una fe madura, psicològica, que no li permetia l’estancament ni la regressió.

Arribar a una maduresa és un ideal difícil d’aconseguir, però aquí rau l’esforç, la tenacitat i el no defugir del deure moral de l’ésser humà, i més del cristià, quan veiem que el món està travessat pels sofriments; el nostre compromís s’ha d’imposar de totes a totes. Les guerres, els problemes climàtics, les morts absurdes, la manca de feina i la que ens prendrà, segons diuen, la intel·ligència artificial etc., són sofriments avui i ara i els sofriments han de vigoritzar l’amor i donar-li qualitat. Jesús no va posar la creu en el món, ja se la va trobar. Els creients, com qualsevol home o dona, s’han d’enfrontar al dolor i al mal, sobreposant-se al rebuig amb la força de l’amor.

La gent anava buscant Jesús perquè se sentia estimada. Jesús no sent llàstima de nosaltres, però sí en té compassió. La llàstima és mirar el dolor des de fora. La compassió, mirar-lo des de dintre, que és com fer-se càrrec del patiment dels germans amb tota amalgama de circumstàncies.

Compadint-nos amb el silenci, la companyia afectiva, amb la mirada amorosa de qui no se’n desentén, de qui és capaç de donar-ho tot de forma altruista, pel suport humà de la fe en Crist Jesús que ens manifestà l’amor d’un pare i mare únic.

Francesc Xavier de Dou