Estimades
germanes i germans,
Atenent
els qui som aquí, deixarem la lectura de Sant Pau sobre la superioritat de la
vida dels consagrats sobre els casats per un altre moment.
A la pàgina web de la parròquia hi ha escrit:
A
Sant Ildefons ens reunim creients en Jesucrist formant una comunitat per
acollir el seu missatge, escoltant la seva paraula i celebrant l'eucaristia. I
a la vegada ens comprometem a fer-lo extensiu a tothom amb el nostre testimoni.
En aquesta eucaristia, aquí a casa, en un diumenge en el qual
les lectures ens demanen sobretot que escoltem, jo no he trobat res millor que
començar aquestes paraules escoltant què dèieu avui de vosaltres mateixos, o si
encara m’ho permeteu després de 27 anys, què dèiem de nosaltres mateixos. Em
sembla que els aniversaris tenen aquesta virtut d’incloure en la identitat
d’una institució tota la història, una història que, en una parròquia, ha de
ser la de les persones, els homes i les dones
que “creients en Jesucrist hem format una comunitat”.
Per això em sembla bonic i significatiu que les primeres
paraules siguin de tots, siguin les que ens defineixen.
I per això mateix la veritable homilia d’avui l’hauríem de
fer tots perquè seria l’única que podria fer justícia a la veritat del camí
recorregut plegats. He llegit també en el full de la parròquia que en Josep M. Jubany, el rector, ens convida d’alguna manera a fer junts
aquesta homilia, no ara, però sí durant l’any, explicant “la història” real de
cadascú amb la parròquia. Estic segur que en pot sortir un recull que vagi molt
més enllà d’allò que podem imaginar.
Serà una veu col·lectiva que inclourà molta gent, tanta com
n’ha passat per aquesta casa, que donarà testimoni que la misericòrdia ha
prevalgut sempre més que la justícia, que gairebé ningú no hi haurà trobat una
paraula dura que l’hagi allunyat de Déu. Una veu que, en el fons, deixa veure
que la comunitat de Sant Ildefons ha intentat humilment escoltar la Paraula i
celebrar l’eucaristia com a mitjans d’acollir el missatge de Jesucrist.
Però, mentre esperem poder escoltar aquesta veu de la
comunitat, aquest vespre, des de l’oportunitat d’aquests setanta-cinc anys, és
un bon moment per l’agraïment i per adonar-nos que aquest acolliment de
Jesucrist en cada germà i germana l’hem fet reconeixent la veu de Déu. Ell ens
deia en la primera lectura, que tindrem “profetes” que serem capaços
d’entendre, que seran com nosaltres, que tindran unes paraules als llavis que
no ens sonaran estrangeres. I tots som profetes pel nostre baptisme, i en
aquesta parròquia s’ha practicat molt l’art d’escoltar i s’ha donat la paraula
a tothom. I això vol dir, i el tema no és neutre, que els qui tenen sempre la
paraula, normalment els preveres, l’han cedida una mica i han cregut realment
en això que tots som profetes, en això del sacerdoci universal dels batejats. I
no ha estat un discurs, sinó una realitat viscuda en assemblees, consells, en
la participació de la pastoral, de la catequesi i en aquests escrits de tants i
tants en els fulls parroquials, i, segurament, en altres maneres menys formals,
però que han fet entrar en la vida de la parròquia un devessall de riquesa humana,
d’inquietuds. Jo essent fill d’aquesta parròquia i pertanyent a una comunitat
monàstica que té per costum parlar i decidir les coses democràticament per la
seva tradició benedictina des de fa quinze segles, quan es va començar a parlar
de sinodalitat, vaig pensar, això és el que hem fet tota la vida a la parròquia
i al monestir.
Cedir
la paraula a tothom és una garantia perquè en sorgeixi algun missatge
interessant i comprensible. Per tant, agraïm la capacitat “genuïnament
ildefonsiana” d’escoltar i de dir una paraula que s’entén perquè surt de la
mateixa comunitat, i de la comunitat s’adreça a Déu i s’adreça al món.
Tant
de bo que avui escoltéssim la seva veu! Era la resposta al salm! És una actitud
que estimo molt. De fet, és la frase que vaig escollir per definir què volia
que fos el meu servei com abat de Montserrat i la porto escrita en la creu que
m’acompanya habitualment cada dia, la que m’han regalat els meus germans de
comunitat. Continuar escoltant la veu de Déu perquè Déu parla en la veu de qualsevol
profeta, que serà tot aquell que parli en Esperit i en Veritat i aquests sempre
s’entenen.
Acollir
i fer extensiu. També en la vostra definició de comunitat hi ha aquest moviment
d’entrada i de sortida. Rebre per donar. Acollir per testimoniar. En el mitjà,
l’acolliment, hi ha el mateix missatge, en el mètode hi ha el quid. El missatge
de l’evangeli és obrir la porta a tothom. Un pare antic de la vida monàstica,
Joan Cassià, té una bellíssima definició de l’acolliment: “el zel per la
humanitat”. Acollir és preocupar-se de la humanitat. De nen o d’adolescent
recordo que en una sala de la parròquia em van dir que es reunien els
alcohòlics anònims i em vaig quedar molt impressionat, perquè eren persones que
quedaven molt lluny del meu univers conceptual i vital i
suposo
que em semblaven gent diferent de la de catequesi, dels escoltes, de l’esplai,
del grup de joves, de les celebracions, d’altres activitats en les quals jo participava.
També sabíem que a la parròquia hi assajava una coral i ens havíem d’adaptar
als horaris i segur que passaven mil coses més que gairebé ningú sap. Però, va
ser una escola per entendre què vol dir realment el zel per la humanitat.
En
l’evangeli d’avui, com en tants evangelis de guarició, queda clar que la mirada
de Jesús no es queda mai en l’aparença, en la malaltia. Sempre hi ha la
percepció del fons de la persona, del que pot ser recuperat. L’aparença de les
persones és sovint la que ens insulta, la que diu que no hi tenim res a fer. No
ens quedem aquí! Anem una mica més enllà com hi anava ell. Però això només ho
aconseguirem amb aquesta obertura acollidora de tothom. I la guarició és
possible, començant per la nostra, ja que tots estem en camí de ser salvats.
També Jesucrist rep primer i després dona.
Donem
gràcies per això, perquè la missió d’evangelitzar comença a casa, deixant
entrar tothom. En una entrevista poc
abans de morir Mn Joan Alemany deia que calia obrir portes. Segurament hauria
viscut amb joia el missatge del papa Francesc que sintonitza amb tantes coses
que s’han viscut a Sant Ildefons. Només si deixem entrar, potser serem capaços
de compartir aquest missatge de l’evangeli; rebre per donar. Una dinàmica que
no acaba mai perquè estem sempre en camí de creixement en la fe i en la caritat.
Un
aniversari ens col·loca en l’arc del temps. Avui només podem viure el present
recordant i agraint el passat però també podem confiar en el futur. Un dels efectes de la fe cristiana és
reconèixer Déu com el protagonista del demà: deixar alguna cosa oberta, no
creure’ns els dominadors i els controladors de tot. Sabem que hi ha estils
eclesials diversos del d’aquesta parròquia. No ens inquietem. Més aviat tinguem
aquella tranquil·litat de fer les coses com ens surten del cor, amb bona
consciència, confiant que tot això que s’ha viscut continuarà. Com diu la carta
a Titus:
“vull que sobre aquestes coses siguis ben
categòric a fi que els qui han cregut en Déu procurin d'excel·lir en les bones
obres. Això és bo i útil als homes. Les qüestions estúpides, en
canvi, i les genealogies, les disputes i les polèmiques sobre la Llei,
evita-les: són inútils i vanes.” Tt 3,8.
Centrem-nos en el Crist. En celebrar aquests 75
anys conscients de tot allò que ha canviat des del 1949, observem la presència
de Déu en totes les persones que han passat per aquesta parròquia i deixem el
futur a les seves mans. Moltes felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada