Les lectures d’avui son plenes de missatges pregons, bonics, i al mateix temps, perillosos i potencialment destructius, segons com els llegim i interpretem. Les dues primeres ens parlen d’un Déu que afalaga, sedueix, ens enamora, i s’apodera de nosaltres. «M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir» (Jr 20). «La meva ànima s’ha enamorat de vós» (Salm 62).
L’enamorament no depèn de la nostra voluntat. Fins i tot, pot arribar a anul·lar-la. I aquesta frase de Jeremies: «...us heu apoderat de mi i m’heu dominat, ...» podria ser dita de la relació d’algú amb alguna secta. I Pau ens diu: «... per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que li oferiu tot el que sou, com una víctima viva...» Però, qui estima entranyablement, pot voler «víctimes»? Vol iguals en la dignitat, malgrat la infinita diferència.
A l’evangeli Jesús ens diu: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que pregui la seva creu i m’acompanyi» Com diu Marie Balmary: «Acompanyar: aquest verb escau als subjectes. Evoca la igualtat en dignitat, en llibertat». La nostra relació amb Déu no té res a veure amb el seguidisme d’un guru o d’una secta. És una relació d’amor. I l’amor (també l’amor de Déu vers nosaltres) és presència, és cura amatent perquè la persona estimada (cadascú de nosaltres) visqui, i arribi a ser allò que pot arribar a ser. Però, com podem pensar això (i creure-ho), si veiem tantes persones «abandonades», de Déu?
Entenc que Crist, a ulls humans, va ser (i, de fet, es va sentir) abandonat pel Pare. L’amor és comunió (comú-unió), en mirades, en desitjos, en decisions..., però no «fusió» (cadascú manté la seva identitat i llibertat). En aquesta línia, Pau ens diu que el culte veritable a Déu rau en que transformem la nostra manera de veure les coses, segons la mirada de Déu. Això pot portar-nos molts problemes, com li va passar a Jeremies.
Pere no ho entenia això de mirar com Déu mira i renyava al Crist quan deia als deixebles que ell «...havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots ...»; a la renyada, Jesús replica: «no veus les coses com Déu, sinó com els homes.» (Mt. 16). L’amor és comunicació franca i oberta, mirant als ulls (això és l’oració); l’amor és una decisió lliure, no solament un sentiment.
El Déu en el qual creiem no ens demana -per ser, i viure en plenitud- l’anul·lació i el buidament del nostre «jo», sinó del nostre «ego». El «jo» és el centre del nostre ésser, de la nostra consciència, de la nostra identitat, de la nostra llibertat, i l’origen del nostre amor. L’«ego» és un jo idolatrat, inflat, fals, egoista, tancat en ell mateix, orgullós, dominador i menyspreador dels altres.
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada