Temps de Quaresma

Els evangelis dels diumenges de Quaresma que escoltarem aquest any constitueixen la sèrie de lectures més tradicional d’aquest temps litúrgic. A l’eucaristia del Dimecres de Cendra (la Passió) i a les dels dos primers diumenges de Quaresma (Temptacions i Transfiguració), serà Sant Mateu qui guiarà la nostra reflexió sobre el significat del temps quaresmal. Els altres tres diumenges se’ns proclamaran tres episodis de l’evangeli de Sant Joan: el diàleg de Jesús amb la samaritana (4, 1-11), la guarició del cec de naixement (9, 1-41) i la resurrecció de Llàtzer (11, 1-45). Aquests tres evangelis eren apropiats per la instrucció dels catecúmens que s’havien de batejar a la nit de la Vetlla Pasqual, perquè la seva catequesi toca temes baptismals cabdals, com són la reflexió sobre l’aigua i l’Esperit, la nova llum que ha de rebre el catecumen per comprendre l’evangeli i seguir Jesús, i la vida nova que, per mitjà de la mort/resurrecció de Jesús, havien de rebre els futurs batejats. Els cristians, a la Vetlla de Pasqua de manera solemne, i també al llarg dels diumenges  pasquals, recordarem el nostre baptisme i renovarem la nostra fidelitat a l’evangeli, motiu pel qual tindrem ocasió de fer nostra aquesta catequesi que ens apropa als nostres orígens de fe i a la nostra adhesió a la persona i a l’evangeli de Jesús.

Passa, però, que la nostra condició de batejats, per la qual ens esforcem per seguir Jesús, l’hem de contextualitzar en el temps que ens toca viure. Un temps convuls, com tants altres, però que té unes connotacions particulars per circumstàncies concretes que ens afecten de prop. Hi ha una consciència cada cop més gran de que, tots plegats, haurem de fer un esforç gran per aturar un canvi climàtic que ens amenaça més cada dia que passa. Estem adquirint consciència de que les desigualtats entre nacions i entre les persones d’una mateixa societat cada dia es fan més intolerables. Es produeixen desplaçaments forçats dels llocs en els que vam néixer i en els quals hem viscut fins ara, només perquè l’especulació d’uns quants sobre els habitatges disponibles fa impossible que moltes famílies hi continuïn vivint. Davant d’aquestes i de moltes altres situacions, que ens descol·loquen i que fan trontollar una convivència pacífica, ens adonem que som molts els que compartim aquestes preocupacions amb moltes i variades persones. En aquest context, seguir Jesús ha de tenir unes derivades ètiques que les comunitats cristianes hauríem de posar en comú i prendre decisions que ens comprometin a tots com església en favor de totes les persones que integren les nostres societats.

La quaresma és un bon temps per pensar en un canvi d’estil de vida. D’aquest canvi l’evangeli en diu “conversió”, i no és altra cosa que dirigir la mirada cap el nostre interior i vers la realitat que formem els homes tots plegats, amb la intenció de canviar profundament la trajectòria que porta la societat actual, i que ens volen fer creure que és l’única que existeix realment. Però si canviar el món potser sigui una utopia, resignar-se a no canviar res és la mort. Durant la quaresma hauríem de pensar com superar el neguit de conquerir el “nostre particular benestar”, i imaginar noves “maneres de viure en comú”. La soledat i sobrietat del desert, al qual es va sotmetre Jesús, potser ens podria ajudar a trobar camins per activar una sobrietat social compartida que limiti falses i supèrflues necessitats, que tots ens hem creat i que seguim desitjant com si, avui, al nostre entorn res no hagués canviat. Però, en una recent entrevista, el Director de Caritas Diocesana de Barcelona destacava dos problemes greus de la societat de la qual nosaltres en formem part: D’una banda, hi ha un 30% de persones del nostre entorn que passen fam; i, d’altra banda, no hi ha prou recursos, ni públics ni privats, per acabar amb la vergonyosa xacra de persones i famílies que no tenen, ni poden disposar, d’un habitatge que els permeti portar una vida digna.

Ens dirà Mateu a l’evangeli del primer diumenge de quaresma, que aquell Esperit que davallà sobre Jesús en el moment del baptisme és el mateix que el va portar al desert i li va donar força per superar i donar resposta als paranys i enganyifes que l’esperit del mal li plantejava, amb l’objectiu d’apartar-lo de la seva missió. Segurament, també nosaltres necessitem de la força de l’Esperit que se’ns va donar en el moment del baptisme, per canviar el nostre estil de vida.  Potser podríem dir que la quaresma, entesa com un temps que ens permet fer una reflexió actualitzada de la nostra actual realitat social, podria ser font d’una nova riquesa espiritual, que prengués seriosament la vida humana i la del planeta de manera global. Aquesta és una tasca que hauria d’involucrar a totes les societats, començant pels seus dirigents, si en realitat es vol sortir del laberint sense sortida en el qual es veu involucrat el nostre món, però certament les comunitats cristianes hauríem de fer una reflexió urgent i compartida, per tal de posar en pràctica, en un futur immediat, una nova manera d’estar en el món, que arribés a ser testimoni i manifestació d’una vida compromesa en favor de tota la humanitat.

A més d’una reflexió personal que, tot i sent útil, sempre és una mica abstracte, ens caldria fer una reflexió conjunta en trobades obertes organitzades per la comunitat, sobre punts concrets com ara: examinar les despeses, personals i familiars, que estem habituats a fer en la nostra vida ordinària; redefinir el que vol dir “societat del benestar” als nostres dies; analitzar la manera de viure, parlar i educar als membres més joves de les nostres famílies davant els problemes socials; veure quines poden ser les possibilitats de la nostra comunitat parroquial per intentar solucionar o pal·liar les necessitats dels més necessitats en el nostre barri i les possibles solucions pràctiques per posar-les a la seva disposició; també es podria pensar en endegar campanyes de sensibilització tant dintre com fora de la comunitat, etc. Aquestes trobades haurien de comptar amb l’exposició i la direcció de persones que ja estiguin avesades en tractar aquests problemes socials, de manera que donessin lloc a un canvi d’impressions entre tots els presents i, poc a poc, intentar proposar iniciatives compromeses i concretes.

Amb l’ajut de l’Esperit que viu en els nostres cors, potser aquest seria una manera pràctica d’intentar viure una nova manera d’estar en el món, el futur del qual ja s’albira ara, i que ens obligarà a desenvolupar nous estils de vida, basats en valors que, partint d’una sobrietat social compartida, faci possible una societat més humana i justa per a tots.

 

Anton Ramon Sastre