Ascensió i Pentecosta: cloenda del cicle pasqual

Si paréssim i féssim atenció, ens adonaríem que l’existència humana, la nostra vida, està envoltada de misteris, de situacions que tot i viure-les d’una manera molt intensa, no acabem d’esbrinar-ne l’abast; no acabem de copsar el perquè, el com i el sentit que té tot allò que vivim i quines en podrien ser les conseqüències de cara al nostre futur. Però, aquesta reflexió només la podem fer si ens aturem, si fem una mica de silenci en el nostre interior i ens disposem a valorar les moltes coses que cada dia fem o que ens passen. Avui, l’entorn social en què ens ha tocat viure, imprimeix una velocitat al temps com mai abans; això fa que ens resulti molt difícil trobar espais per ocupar-nos de nosaltres mateixos i, fins i tot, ens impedeix tenir prou cura de les persones que tenim al costat i de les relacions personals que mantenim amb elles. La vida que portem ens obliga a tenir cura d’allò que és més immediat, d’allò que hem de solucionar de pressa i al moment, ens constreny a complir amb els objectius que ens hem o ens han imposat, sense deixar-nos sorprendre pels miracles que la vida ens concedeix. Alguna vegada ens adonem d’aquest distanciament que, poc a poc, però sense pausa, anem prenent respecte de les que un dia foren relacions personals i ens lamentem  que la vida sigui com és, sense que nosaltres –diem- hi puguem fer gran cosa. La vida és així, ens repetim, i sabem que demà serà un altre dia que tindrà també el seu afany.

Si això ens passa a la nostra vida quotidiana, no ens ha d’estranyar que les nostres creences espirituals i, en particular, la nostra fe cristiana trobin molt poc espai per respirar, per evolucionar, per fer-nos madurar; no ens ha de sorprendre que ens veiem obligats a preguntar-nos amb massa freqüència sobre la salut de la nostra vida interior. Si no tenim temps per descobrir els misteris que ens depara la nostra vida de cada dia, si hem perdut la capacitat de sorpresa, si no sentim cap necessitat de desempallegar-nos del relativisme que ens assetja, si ja no tenim prou temps per estimar i mostrar que estimem, és molt difícil sentir que hi ha un Misteri transcendent, una realitat que ens depassa, però que, alhora, se’ns ofereix gratuïtament. Per als cristians la nostra celebració de la mort i resurrecció de Crist, la nostra celebració de la Pasqua, és i serà sempre la celebració del Misteri de la Vida. Un Misteri que, com dèiem en iniciar aquest temps pasqual,  “oscil·la entre la llum i la tenebra, entre un constant acomiadar-se i el ser definitivament present (segons Sant Joan), entre l’ocultació de la corporeïtat (festa de l’Ascensió) i la presència d’un alè de vida que és l’Esperit de Jesús ressuscitat (festa de la Pentecosta), entre un morir a tot allò que és vell i un aixecar-se per abraçar una vida nova que no s’acaba (segons Sant Pau)”.

El Misteri de la Pasqua és únic, en el sentit que no està fet a trossos. Però succeeix que els que van viure de molt a prop la mort de Jesús, en el moment de donar-ne testimoni als homes i dones que els van voler escoltar, van haver d’explicar aquest Misteri amb unes narracions que descrivissin, amb la màxima fidelitat possible, la multiplicitat de colors, d’aspectes, de sentiments i de vivències que ells van experimentar després de la passió i mort de Jesús a la Creu, un cop superada la profunda crisi de confiança i d’esperança que inicialment van tenir. Aquestes narracions són els episodis de l’Ascensió i de la Pentecosta que il·luminen el Misteri de la Pasqua i que la comunitat cristiana celebra amb festes diferents. Som al final del cicle pasqual.

·                 LA NARRACIÓ DE L’ASCENSIÓ explicita la nova realitat del Crist. Ell és el Vivent, és a dir, el que viu amb Déu per sempre més, el que ha estat glorificat. Això vol dir que la seva mort no ha estat inútil, sinó que la seva fidelitat a la missió que Déu li va encomanar, i que Ell dugué a terme fins a l’extrem de donar la seva pròpia vida, l’ha transportat a una altra dimensió. Només ell ha estat envoltat pel núvol, només ell ha estat abraçat pel seu Pare i només a ell li ha estat concedida una vida plena al costat de Déu.

1.  Aquesta perspectiva que l’Ascensió projecta sobre la Pasqua de Crist, ens fa comprendre que la resurrecció de Jesús no és primàriament un fenomen físic, sinó que sobretot és l’horitzó cap on es dirigeix tota la seva vida, un horitzó que ens dona llum i ens fa obrir els ulls per entendre tot el que va fer i va dir. Com diu l’evangeli de sant Joan, només després de la seva mort hi ha la possibilitat d’entendre les seves paraules i el significat de les seves accions.

2.   Com diu la mateixa paraula, l’Ascensió marca un moviment que va de baix cap dalt, és un moviment ascendent, d’exaltació i de transfiguració de la persona de Jesús, sempre, però, iniciat pel seu Pare. Una iniciativa que la fe atribueix sempre a Déu, tant si el moviment és de dalt a baix, com és el cas de l’Encarnació i de la Pentecosta, com si aquest moviment és de baix cap a dalt, com és el cas de l’Ascensió.

3.   Tanmateix, la narració de l’Ascensió també assenyala un abans i un després per als seus deixebles. L’Ascensió fa palesa  als deixebles l’absència física de Jesús; si bé, s’ha de remarcar que aquesta absència física de Jesús, aquesta ocultació de Jesús en Déu, els evangelis la fan coincidir amb l’acompliment de la condició que fa possible la presència de l’Esperit. Joan en el discurs de comiat de Jesús diu: “us convé que jo me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit; però si me’n vaig, us el enviaré” (16,7). L’ocultació visible de Jesús no és, doncs, només un anar-se’n.

4.  A la narració de l’Ascensió és el núvol que s’emporta Jesús i l’oculta als deixebles; des d’aquell mateix moment, és Déu qui envolta Jesús i el fa penetrar per sempre en la seva realitat, en el seu Misteri. En aquesta ocasió, la teofania no és la Paraula que surt del núvol, sinó que és el Núvol el que recupera la Paraula que un dia sortí de Déu. Per tant, resumint, podríem dir que l’Ascensió és la festa que celebra la comunitat dels creients, tot donant gràcies a Déu perquè ha ressuscitat Jesús, alhora que li dona gràcies per la vida nova, per la nova creació i pel nou temps. A partir d’aquí, comença l’era de l’Esperit, la nova i darrera etapa de la Història de la Salvació.

 

·                 LA NARRACIÓ DE LA PENTECOSTA. El nostre temps, el temps que vivim, és canviant, és com un riu d’aigua, cada instant és diferent de l’anterior, i per aquest motiu, personalment m’atreveixo a dir que aquest temps tan evolutiu i dinàmic, des del punt de vista cristià i desprès d’aquell esdeveniment que en diem la Pentecosta, es podria ben bé anomenar “l’Era de l’Esperit”, el temps que, en absència física de Jesús, el seu Esperit és present i actua en el món. Les escriptures, quan ens parlen d’aquest Esperit, ens parlen d’una força vital, d’una força que dona vida, d’una força creadora, d’una força que s’experimenta, però que és lluny de poder-se definir conceptualment o, fins i tot, de poder-nos-la imaginar. Ens cal, per tant, dimensionar les representacions que tradicionalment s’han fet d’aquest Esperit, perquè totes aquestes representacions són, en tot cas, un recurs simbòlic del nostre llenguatge que fa referència a una realitat que no som capaços d’explicar d’una altra manera. Les representacions bíbliques d’aquest Esperit són diferents, però totes elles volen significar el mateix: la presència real en el món de la força d’un Misteri inabastable i indescriptible.

Podríem dir que l’Esperit és la força vital de Déu que manté i dona vida a la creació i a tota la humanitat. Subratllem els aspectes més essencials d’aquesta força:

1)  La Pentecosta és l’acompliment de la promesa de Jesús. L’Esperit no va ser enviat als deixebles de Jesús fins desprès de la seva Pasqua. Ell havia de marxar perquè això fos possible, i això és el que ens diu l’evangeli de Joan quan diu que dalt de la Creu, Jesús ja mort, exhalà el seu Esperit. Amb aquestes paraules tan senzilles, Joan expressa allò mateix que sant Lluc escenifica en el Llibre dels Fets, seguint la tradició narrativa de les epifanies.

2)  L’Esperit de Déu habita en el cor dels homes: El sagrament del baptisme és el signe que fa l’Església per representar la donació de l’Esperit i la incorporació del batejat a la comunitat dels creients. Els que han estat batejats en el nom de Jesús són a partir del seu baptisme temples de l’Esperit de Déu. El nou culte a Déu deixa de realitzar-se en temples de pedra, ara és el que s’ofereix en la vida de cadascú. Com deia Jesús, referint-se als nous temps, aquest és el culte en esperit i veritat.

3)  La Pentecosta, doncs, és la festa de l’inici d’un temps nou, el temps del Regnat de Déu. En absència física de Jesús (Ascensió), l’Esperit actua visiblement a través de la comunitat dels creients, de l’Església, però sempre al servei del Regne de Déu. Ara bé, nosaltres, els creients, sabem que l’Esperit actua també d’una manera invisible a través de moltes persones. L’Esperit de Déu és lliure, no té fronteres, actua allà on vol i com vol. Per aquest motiu, nosaltres cristians proclamem que el nostre temps és  l’Era de l’Esperit, el temps de la instauració progressiva del Regnat de Déu.

4)  La missió/mandat que Jesús va donar i confiar als seus deixebles (Ascensió), només es pot confirmar i dur a terme amb la força de l’Esperit (Pentecosta). L’Esperit es comunica als deixebles quan “eren tots junts al mateix lloc”... “a la tarda del primer dia de la setmana”. A l’Era de l’Esperit, el sagrament del baptisme és la nova Pentecosta i, ara com sempre, a la Pentecosta Déu confirma (segella) les paraules de Jesús: és el moment del bateig de foc dels creients, el moment en què Déu actua en ells, i els converteix en missatgers de la paraula (evangelitzadors), en comunicadors d’esperança, en sembradors de vida i en testimonis del Misteri.

Si no fem lloc al silenci, no solament se’ns escapen els misteris de la nostra vida quotidiana, sinó també la manifestació del gran Misteri de la Vida Verdadera, que és la presència en tot el món de l’Esperit de Jesús ressuscitat.

Anton Ramon Sastre