Aquesta setmana fa dos anys que començaren les restriccions i confinaments per l'aparició del coronavirus. Des d'aleshores el món ha viscut un malson. Milions de persones mortes infectades per la Covid-19, empobriment de moltes famílies, negocis tancats, saturació dels serveis sanitaris i molt i molt sofriment. Des de fa unes setmanes a poc a poc, sembla que es va normalitzant la vida, es van aixecant les restriccions, comencem a fer reunions presencials i els nens i nenes omplen de joia, amb els seus jocs, als parcs de la nostra ciutat.
Si és cert que no hi ha mal que duri
cent anys, malauradament, sembla que també la tranquil·litat té una durada ben
curta. Els titulars dels diaris continuen parlant de sofriment i de mort, ara,
ja no és la covid-19 la culpable d'aquestes desgràcies. Allò que motiva el
dolor és la guerra a Ucraïna. Sembla que el nostre món no es pot deslliurar
dels atacs dels quatre genets de l'Apocalipsi.
Hi ha una diferència, important entre
la pandèmia i la guerra. La pandèmia és per causa d'un virus, la guerra l'ha
provocat la megalomania d'un home, amo i senyor del noble poble rus. Tots
coneixem, la premsa n’informa a bastament, les raons esgrimides per Putin per
justificar la invasió a Ucraïna. Per part meva només diré que, segons el meu
parer, cap de les raons esgrimides per declarar la invasió és vàlida.
No n’hi ha cap de motivació vàlida. Es perd la raó, quan per defensar-la
s'origina: sofriment, destrucció, milions de refugiats, fam i, sobretot, la
mort d'innocents. La guerra d'Ucraïna, com totes les guerres que en aquest
moment hi ha en el nostre planeta (Síria, Afganistan, Iran, Àfrica i
moltes més) mai es poden justificar.
Llegia el diumenge passat un article a La Vanguardia de Jordi Évole, on fa una descripció de com era la vida a Kíiv
abans de la invasió russa, una vida totalment semblant a la que gaudim aquí, a
Barcelona, i acaba amb aquestes consideracions:
A Kíiv la vida era meravellosa i no
ho sabien. I passaven totes aquestes coses que s'assemblen massa a les que ens
passen a nosaltres. Per això aquesta guerra ens estremeix. Ens té pendents. Ens
preocupa. Ens provoca contradiccions. Els bombardejos en ciutats del
Iemen o Palestina no són gaire diferents dels de Kíiv, però ens agafen més
lluny, o simplement maten gent diferent a
nosaltres. O això pensem. Som així. Com si les altres guerres fossin un
virus xinès del qual no ens encomanarem mai. No aprenem de la fragilitat en què
vivim.
És cert, la guerra ens estremeix a tots. No podem quedar
impassibles davant les imatges que veiem cada dia al televisor. A la guerra
d'Ucraïna hi ha molt de sofriment i mort, com en totes les altres guerres que
hi ha en aquest món. I també ens ha d'indignar que mentre uns pateixen i han
perdut la normalitat en les seves vides,
d’altres s'enriqueixin amb el negoci de la guerra: el comerç d'armes, la
intendència dels exèrcits, l'espionatge, etc.
El teòleg Sebastià Janeras publicava a Catalunya Cristiana de l'1
de març, un article que us recomano, sobre el paper de l'Església Russa en
aquest conflicte i acabava amb aquestes paraules que em faig meves: Vulgui
la Bogoróditsa (Mare de Déu),
especialment venerada pels cristians greco-catòlics sota
l'advocació de Zarbanitsa, intercedir
per la pau i per la llibertat del poble ucraïnès.
Preguem per la pau.
Josep M. Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada