Segons com i per a qui, rellegir la paràbola del fill pròdig fa mandra. Parlo de nosaltres, els missaires, aquells que gairebé la sabem de cor. M’agradaria saber com reaccionaria a aquest conte de Jesús una persona que mai no l’hagués llegit. Apropar-nos-hi amb el cor nou, pot ajudar-nos a recuperar-ne el sentit.
Començant per la introducció: els
pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo. Els pecadors que en tenien
consciència, és clar. Perquè els que no en tenien, o més aviat ho feien veure,
tan sols murmuraven. I si eren conscients dels seus pecats, no en volien ser
dits. Aleshores Jesús, que havia de ser un home amb un gran sentit de l’humor
atès que, és evident que tenia el do de l’oportunitat, els proposa un conte que
té quatre personatges, individuals o col·lectius, on tots ells, i de fet, tots
nosaltres, hi són representats: el fill pròdig, el pare, el germà i els criats.
Del fill pròdig se n’ha parlat
molt. Potser massa. Tant, que nosaltres mateixos hem oblidat que hem estat fill
pròdig molts cops a la vida. No se n’és per sistema, sinó que hom hi cau
gairebé sense adonar-se’n. Cal molta paciència i grans dosis d’amor per
acollir-nos tal com som. Això és el que fa el pare, el segon personatge de la
historieta.
Nosaltres també som el pare, o
n’hem estat, o en serem en algun moment. Per ser pare cal generositat i
capacitat de perdó. Per ser pare cal admetre que hem estat fill pròdig alguna
vegada, perquè acollir el penedit no és senzill. Només caminant amb les seves
sabates podem arribar a sentir-nos com ell, a patir com ell. I, per tant,
comprendrem el do pal·liatiu i guaridor del perdó. Això és el que no
aconsegueix l’altre fill, el que pensa que mai no ha fallat, el que no comprèn per què no ha estat
reconegut, quan, de fet, el reconeixement més important és el que li ofereix el
pare: tu has estat sempre amb mi i tot el que és meu és teu. Potser el
pare trobarà el moment per reconèixer-lo. Potser no. El que caldrà és que el
fill que ha estat fidel, ho sigui fins al final, acceptant el pare com és i acceptant
el germà esgarriat i recuperat.
Ell, doncs, també haurà de fer
l’experiència del retorn. Tot això passa a la vista dels criats, el cor silent,
els testimonis que observen i que prenen nota dels esdeveniments: en parlaran
en veu baixa al magatzem, intercanviaran mirades a la cuina, en pontificaran al
safareig i en quedaran impregnats: si qui ha de donar exemple no en dona, la
societat, el cor silent, es desfà.
Jesús era un home amb un gran
sentit de l’humor, ja ho he dit: s’asseia entre la gent i els parlava d’ells
mateixos, caricaturitzant-los, obrint-los els ulls. Me l’imagino rialler i
alegre, envoltat de gent, burxant en les febleses individuals i col·lectives,
amb intel·ligència entremaliada, conferint una actualitat radical a l’Evangeli
d’avui, al de tots els temps.
Família Vives Requena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada