Continuo i acabo aquestes senzilles reflexions sobre la “Proposta de remodelació d’arxiprestats i unitats de pastoral en comunitats pastorals”
Com ja vaig
comentar en els dos darrers escrits, aquesta proposta ha rebut moltes crítiques.
No és estrany, fins i tot era d’esperar.
Les crítiques que ha rebut i continua rebent la proposta són de tot tipus,
n’hi ha de constructives, la intenció de les quals és corregir i millorar
alguns aspectes del projecte, però també n’hi ha hagut de molt corrosives. I aquí, cal
distingir. Alguns han rebutjat la proposta perquè estan en contra de qualsevol
canvi, i el que és pitjor, han aprofitat l’ocasió per manifestar el seu malestar
amb els bisbes i la pastoral diocesana barcelonina. D’altres, malgrat que han
fet crítiques, fins i tot a la totalitat, no les han fet en contra que es proposés una remodelació del bisbat,
sinó que pensen que la proposta presentada no és la més apropiada.
La primera
reflexió que em suggereixen aquestes reaccions és que, malgrat que algunes
manifestacions han estat molt agres, fins i tot ratllant el mal gust, totes elles
palesen una gran estima pel paper que fan les parròquies en la pastoral
diocesana. Les parròquies són apreciades, i són molts els creients -alguns de
forma molt activa, d’altres anant només a missa-, per als quals la parròquia és
una comunitat i un lloc molt estimat. No és estrany escoltar expression,s com
ara, ”la meva parròquia” per referir-se a la
parròquia on normalment hom participa.
La segona
reflexió que em faig davant d’aquesta proposta, i aquí “em mullo”, és que Mn.
Josep M. Romaguera, rector de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet, Mn.
Antoni Matabosch, membre del Consell presbiteral i durant molts anys delegat
d’economia del Bisbat de Barcelona, i el Sr. Eduard Sala, cap d’acció social de
Càritas Diocesana, són persones que coneixen molt el terreny; tots ells han
tingut grans responsabilitats diocesanes i s’han esforçat per fer una bona feina,
però, a parer meu, han anat massa de pressa. Han presentat un pla, que tot i
que es diu que només és una proposta que pot ser canviada, molts l’han vist com
definitiva.
Ja ho vaig
manifestar en el primer escrit, un nou mapa pastoral és inevitable, ja que
l’actual és inviable. Ara bé, cal que es faci amb pedagogia, que ajudi a tots a
una veritable conversió. I aquí cal que
es dialogui i es discuteixi amb el laïcat. Cal que es donin directrius per al diàleg als consells i
pastorals: parroquials, arxiprestals, diocesans. Que els consells puguin fer propostes al Consell episcopal. Sé,
perquè conec el tarannà, que no hi ha cap voluntat de menystenir ni ofendre
ningú per part del bisbes i vicaris episcopals, ara bé, no n’hi ha prou que
l’únic que es demani als consells pastorals parroquials sigui la resposta d’una
enquesta en la qual es pregunta només quines són les activitats que es porten a
terme a cada parròquia.
Sóc conscient que
és més fàcil criticar que construir, i que tot és molt difícil; ara bé, no
oblidem que les parròquies les han construït els laics; durant segles els laics
les han mantingut, els rectors, vicaris hi estem de pas. No es pot fer cap
canvi significatiu sense comptar amb el laïcat. El papa Francesc ens ha sorprès
amb un sínode al qual vol que hi participin tots els creients d’arreu de món;
és una aposta per la sinodalitat. Aquí, a casa nostra, tenim una gran ocasió
per realitzar-la.
Josep M. Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada