Reflexions a la Paraula de Déu

La festa del Corpus

Aquesta festa va néixer al segle XIII, però va ser durant el segle XVII que el Concili de Trento va voler apaivagar la crisi de la Reforma protestant fent d’aquesta festa la bandera de l’ortodòxia. Davant del clima d’inseguretat creat, l’Església catòlica va difondre un sentiment de triomf que es va expressar i va prendre forma amb la construcció de nous temples i amb la transformació de l’acció litúrgica.

L’art barroc es va posar al servei del dogma amb el luxe dels marbres i de l’or, amb la pintura d’escenes de la glòria a les voltes de les esglésies i, fins i tot, transformant l’espai abans dominat per l’altar, el qual va quedar empetitit a manera de sòcol adherit a monumentals retaules plens d’imatges i quadres, al centre dels quals s’hi col·locà un sagrari i un templet amb una custòdia d’or o plata, tot amb la finalitat de “guardar” de manera permanent i visible l’hòstia consagrada i per “exhibir-la” solemnement a les processons.

La festa del Corpus Christi es convertí així en la festa de l’adoració i glorificació de la presència del cos de Crist en el “Sant Sagrament”, desplaçant el sentit de la celebració eucarística com a acció de gràcies pel Misteri Pasqual del Crist, i desplaçant també la participació de la comunitat en el sant sacrifici mitjançant la comunió.

Del Concili Vaticà II ençà, amb no poques fluctuacions, l’espiritualitat cristiana està intentant reprendre el sentit profund de la celebració eucarística. L’altar torna a ser el centre de les celebracions; la proclamació de les lectures bíbliques són l’anunci profètic de la salvació definitiva promesa per Jesús; l’acció de gràcies al Pare juntament amb l’ofrena del pa i del vi, fan present el sacrifici pasqual del Crist; i amb la comunió del pa i del vi, la comunitat cristiana participa d’aquest “sacrifici de reconciliació” ofert per Jesús al seu Pare.

L’Església sempre ha tingut un gran respecte i veneració pel pa i el vi que, en la celebració eucarística, es posen damunt l’altar, perquè ells mateixos són el signe i el memorial del darrer sopar de Jesús; són el signe i el memorial de l’aliança definitiva de salvació que Déu Pare segellà amb els homes, gràcies al sacrifici de Jesús, el Crist; i cada cop que mengem el pa i bevem del calze fent memòria de Jesús, participem en la seva mort i en la seva resurrecció per la força de l’Esperit.

Avui cal recordar un cop més que la “presència del sacrifici de Jesús” és possible gràcies al pa i al vi, que són “fruit de la terra i del treball dels homes”, d’igual manera que la nostra realitat humana va fer possible que “la Paraula de Déu es fes carn i habités entre nosaltres”. El Misteri de l’Encarnació i el Misteri de l’Eucaristia són fruit de l’acció de l’Esperit de Déu sobre les nostres realitats mundanes.

Lloem el Senyor. Al·leluia!

      

Anton Ramon Sastre