Aferrar-nos a la vida?
¿Com podem entendre les paraules desconcertants de Jesús en l’Evangeli d’avui en parlar de la nostra vida: “Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”? És certament una afirmació difícil d’entendre i assumir per als habitants d’aquest món en plena pandèmia, aferrat a béns, recursos, amistats, treball i a qualsevol altra cosa que ens aporti seguretat, ara que tot és insegur, incert i imprevisible. Vivim en el dilema de la vida viscuda i de la vida perduda sense saber massa si som protagonistes de la nostra pròpia vida o si li hem cedit el protagonisme al nostre ego petit, que ens dóna algunes mínimes victòries (jo soc millor, més important o tinc més recursos), i a moltes, petites o grans, misèries.
També en el text de Joan,
Jesús anuncia i anticipa les condicions de la seva mort i també ens diu
que el gra de blat ha de morir per poder donar fruit. Déu li manifesta la seva
confiança absoluta i Ell s’hi entrega amb la certesa de la seva missió. La mort
de Jesús se’ns revela com la condició per a la vida eterna i la glorificació
per tots els qui acullin aquesta paraula.
Crec que les paraules de l’Evangeli només es poden entendre des de la confiança absoluta i el despreniment: deixar anar i deixar fer, renunciar a un mateix perquè això ajudi a l’altre a ser i a viure millor. Acceptar en la nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-nos a ella des del més profund del nostre ésser. Acollir Déu com a arrel i destí i creure en la salvació que se'ns ofereix.
Només morint al nostre egoisme, podem viure amb generositat i oferir-la a tothom, Només morint a les seguretats que ens fan miserables i curts de vista, podem aspirar a mirar més enllà amb Il·lusió. Només fent morir els falsos ídols que ens donem en la vida quotidiana, podem viure amb esperança. Només fent morir la vanitat podem ser realistes i humils. Jesús ens fa preguntar qui som i en qui confiem per adonar-nos que som més que un cos i una ment, més que la nostra casa i els nostres béns, més que una carrera professional, títols o un currículum, més que reconeixements i lloances. Ens proposa una vida plena en Déu i ens demana que l’acceptem.
Lluís Rissech
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada