Avui, l’Església celebra la festa de Jesucrist rei de l’Univers. És un festa relativament recent, fou creada pel papa Pius XI l’any 1925. Cal contextualitzar aquesta data. Europa encara no s’ha refet del tot del que va significar la guerra europea. Després de la Gran Guerra desaparegueren els grans imperis, aquells que semblava que durarien mil anys. Em refereixo a l’Imperi Germànic, l’Imperi Austrohongarès, i l’Imperi Rus. També és el moment en què a Europa comencen els grans moviments polítics que confluiran en el feixisme i en el nazisme, i la gran atracció que exerceix en una part de la societat obrera el moviment iniciat amb la Revolució Russa de 1917.
El papa Pius XI, amb la instauració d’aquesta festa, vol donar-nos un missatge: passen regnes, desapareixen imperis, però el Regne de Crist subsisteix. Com el mateix pontífex deia a l’encíclica Quas primas: ”no hi ha mitjà més eficaç per restablir i envigorir la pau que procurar restablir la restauració del regnat de Jesucrist.” Com recordareu els més grans, aquesta festa se celebrava el darrer diumenge del mes d’agost i acostumava a tenir un caire triomfalista.
La reforma litúrgica ha mantingut aquesta festa, però li ha donat un significat diferent. La celebrem al final de l’any litúrgic. Durant els diferents diumenges i festes, les lectures i celebracions ens han ajudat a ser seguidors del camí de Jesucrist. El Crist és la nostra meta, ara al final de l’any el contemplem. I el contemplem com aquell que, com molt bé expressa el prefaci de la missa, ens convida a formar part del seu regne, no un regnat a l’estil del món, sinó un regne de “veritat, vida, santedat, gràcia, justícia, amor, pau.”
Per aquest motiu, em sembla un gran encert l’evangeli que proclama enguany l’anomenat judici final. Sant Joan de la Creu tot comentant aquest text deia: “Al atardecer de la vida… seremos examinados en el Amor”. Avui, final de l’any litúrgic, un bon exercici d’espiritualitat es llegir-lo en forma d’examen de consciència. Tot tenint present el temps que vivim, temps de pandèmia. Ara, i sempre, però ara de forma especial, cal que ens preguntem si realment per nosaltres els pobres són els vicaris o les icones de Crist.
I tot llegint aquest evangeli, ens adonarem que podem anomenar Rei a Crist, sense que això fereixi la nostra sensibilitat, ja que no té res a veure amb els reis del món. Ell és un rei que s’identifica amb la feblesa i la pobresa, tot al contrari que la reialesa mundana, que sovint identifiquem amb la força i la riquesa.
Josep m Jubany
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada