Feliç, benaurat, ho és tothom que venera, que tem el Senyor, que li és fidel seguint els seus camins, diu el salm responsorial (Sl 127, 1). En la visió patriarcal de l’època, són l’esposa i els fills la seva sort i benedicció (Sl 127, 2-4), que ara tanmateix hem d’entendre com la convivència viscuda en l’amor mutu, que fructifica tot estenent-se als altres. La primera lectura insisteix en la figura de l’esposa, la dona forta, valuosa mestressa de casa que en procura el benestar (Pr 31, 10-12), treballa de grat amb les mans i les allarga als necessitats (Pr 31, 13.19-20). Aquí, la dona forta sembla alhora personificació de la saviesa (vegeu Pr 31, 26: “parla amb saviesa, els seus llavis dirigeixen benignament”). Al final, acaba dient que l’encant és enganyós, la bellesa s’esvaeix i, com a complement del cant responsorial, afirma que la dona que venera, que tem el Senyor, serà lloada, com també ho serà pel fruit de les seves mans (Pr 31, 30-31).
Temor del Senyor, fidelitat, per tot el que hem rebut, és el que ens demana Jesús amb la paràbola dels talents. Se’ns atorguen uns béns o dons, a cadascú segons la nostra capacitat. I els hem de fer treballar. És la fidelitat que Déu espera. I, si no podem fer-ho com cal, se’ns exigeix que ho intentem de debò, per assolir, almenys, un rendiment mínim, comparable als interessos d’un préstec. Si som fidels a correspondre a tot allò que se’ns ha donat i a fer-ho fructificar, n’obtindrem molt més (Mt 25, 21 i 23: “servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més”). Però si no som fidels per fer rendir els dons rebuts, quedarem fora i se’ns prendrà tot (Mt 25, 28 i 30). I Jesús rebla el clau amb una expressió dura, que ja ha dit alguna altra vegada (p.e., Mt 13, 12): “Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” (Mt 25, 29).
La fidelitat també comporta estar atents a l’arribada del Senyor, vetllar. Com ens diu Pau a la segona lectura: “Per això no hem de dormir…, sinó vetllar i viure sòbriament” (1Te 5, 6) i “a vosaltres, germans, que no esteu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor” (1Te 5, 4-5). El temor de Déu, la fidelitat al Senyor, la saviesa que allarga la mà als necessitats, els dons que hem rebut i cal fer-los treballar, ser fills de la llum, tot ens duu ara a la solidaritat material i també social en aquesta terrible pandèmia.
Jordi Cors
.jpeg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada