Hem començat les lectures escoltant-ne una d’Isaïes en la qual el Profeta elogia la figura de l’emperador Cir II de Pèrsia que acabà amb l’exili hebreu a Babilònia i el presenta com un ungit de Déu. Isaïes es fa ressò de la idea que el poder polític ve de Déu, idea comuna en les societats antigues. L’elogi de Cir coincideix amb el caràcter lliberal i tolerant d’aquest emperador i el fet que afavorís els jueus, permetent el retorn a Jerusalem l’any 538aC i la construcció del segon Temple.
L’Evangeli ens presenta el conegut incident de la pregunta capciosa feta a Jesús sobre la licitud de pagar els impostos a l’ocupant romà. Jesús contesta amb una frase que s’ha convertit en una dita universal : “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La lectura d’aquesta frase és diversa. Molts creuen que és com un “gag” de Jesús, que fuig d’estudi. Altres creuen que aquí es podria fonamentar l‘atribució de drets civils i eclesiàstics repartits.
En els dos casos es presenta el controvertit i important tema de les relacions entre poders polítics i religiosos i les seves interseccions.
Jesús no entrà en el problema polític directament, tot i que la situació de Judea en el seu temps era prou delicada i donava per entrar-hi amb força. Un país ocupat, amb grups independentistes (els zelotes), d’entre els quals alguns formaven part del seguici de Jesús (l’Evangeli presenta a alguns seguidors de Jesús armats i disposats a atacar amb l’espasa, Lc 22,49). El Nou Testament es fa ressò de l’opinió que el poder ve de Déu. El mateix Evangeli posa en boca de Jesús aquest plantejament quan presenta a Jesús advertint a Pilat en el seu dramàtic judici que el poder que ostenta ve de Déu (Jn 19,11). Sant Pau, per la seva banda, diu expressament que el poder civil ve de Déu (Rom. 13,1-7 ) i Sant Pere insisteix en aquest plantejament (1 Pe 2,13-17). Aquesta idea ha planat sobre la història del cristianisme fins fa poc, especialment entre els poderosos i els dictadors, però avui no té cap crèdit; s’atribueix simplement a una deformació cultural. Avui nosaltres no creiem que el poder polític vingui de Déu sinó del poble.
Jesús no entrà directament en el tema polític, però va engegar un moviment que es caracteritzà pel rebuig als poderosos i als tirans que mantenen sota els seu poder els seus súbdits (Mt 20,25). El cant típic del Magnificat celebra que Déu treu dels seus trons els poderosos i exalça els humils (Lc 1,52) i repetidament elogia els pobres i senzills. Jesús mateix, que insultà els poderosos opressors d’Israel (digué que Herodes era una guineu, Lc 13,31-32), fou víctima dels poderosos pels seus desafiaments a les autoritats, tema que acabà amb el seu assassinat legal. El seu moviment, doncs, encara que no era específicament polític, tenia conseqüències polítiques molt concretes. Per tant, des de l’òptica de Jesús, les solucions polítiques són dessacralitzades (la política és un tema secular i no religiós, és un tema del Cèsar i no de Déu); ara bé, les actituds que es dedueixen del seguiment de Jesús, per raons religioses, apunten cap a plantejaments igualitaris i particularment alliberadors d’aquells que són víctimes d’imposicions dels poderosos. I això, políticament, és molt significatiu i té conseqüències molt decisives.
El tema de si el cristià, com a conseqüència de la seva fe, ha d’intervenir en política no té fi; inclou argumentacions vers moviments d’esquerra (a favor d’un plantejament socialment progressista) o de dretes (a favor de la defensa dels ordres establerts).
A Catalunya —i a Espanya, en general— tenim plantejat recentment aquest tema específic en relació amb l’anomenat “procés català”, procés que porta segles al darrera, per les seves evidents arrels històriques. Òbviament, des del punt de vista polític es pot ser partidari de la unitat d’Espanya o de l’independentisme i això és lícit legalment fins i tot dins de la Constitució espanyola. Des del punt de vista cristià es pot ser independentista o contrari a l’independentisme. Per tant, les manifestacions de la Conferència Episcopal Espanyola assenyalant que el cristianisme demanaria defensar la unitat d’Espanya, no té cap fonament teològic. És una intervenció política dels bisbes. També ho seria dir que el cristianisme demana defensar l’independentisme.
Sí que es pot dir que el cristianisme es mou en la defensa dels drets naturals, de forma general, i criticar la seva lesió per part del poder. En què es concreten aquestes situacions és discutible.
A Catalunya el procés ha portat a unes situacions judicials complicades que molts consideren un exercici abusiu del poder i que afecta l’actuació d’alguns jutges, parcial i esbiaixada, que tindria com a conseqüència uns empresonaments injustos, considerats per molts fruit d’un càstig venjatiu. Els jutges es poden equivocar o actuar per actituds personals viscerals, com ho poden fer els metges, els capellans, els economistes o els polítics.
Dir que els jutges no s’equivoquen o són neutrals és una ingenuïtat, o una manifestació d’interessos amagats, que no té cap credibilitat com ho demostra, a més, la història judicial de tots els pobles i de totes les èpoques, i les lluites socials i cristianes de sempre.
La mateixa Bíblia, fa molts segles, en el salm 94, es fa ressò dels avatars dels jutges injustos. Les impressionants i escandaloses picabaralles que actualment es donen entre els partits polítics al Congrés espanyol en relació amb l’elecció dels alts representants de la judicatura, mostren clarament una escandalosa absència de neutralitat en aquets tema. En els fets a què al·ludim, hi ha decisions que permeten dubtar del fet que l’aplicació de la llei hagi estat lliure de biaixos emocionals i viscerals, tots els quals condicionen l’aplicació presumiblement objectiva de la justícia.
Recentment a la nostra diòcesi hi ha hagut la publicació de diverses cartes creuades entre els familiars de presos per motius polítics i el bisbe, que s’han fet virals. A ningú no se li escapa, no ens enganyem, que les opinions sobre la legalitat i legitimitat d’aquestes situacions i les respostes cristianes que haurien de suscitar, depenen d’unes sensibilitats prèvies divergents.
Invocar les legalitats per a justificar les actuacions, des del punt de vista cristià, sona a insuficient i fa sospitar que la situació dels bisbes catòlics en relació amb l’Estat espanyol, encara està condicionada per les exigències d’uns pactes internacionals entre l’Estat espanyol, incondicional enemic de l’independentisme, i la Santa Seu, tradicional defensora dels drets internacionals tal com estan expressats en les constitucions dels estats europeus i que només dialoga amb els estats i no pas amb altres institucions polítiques. Això debilita la capacitat d’opinió i de maniobra cristiana dels bisbes, sobretot quan sorgeixen situacions conflictives amb les regulacions legals corresponents. Les cartes dels cristians reclamen als bisbes que es comportin com el profeta itinerant Jesús, però això és difícil quan s’actua compromès per estructures sociopolítiques de gran abast nacional i internacional amb els problemes diplomàtics inherents i les conseqüències de tot tipus (legals, econòmiques, polítiques..) que susciten.
Paradoxalment, els bisbes, a qui correspondria poder estar entre els que més s’acosten a les sorprenents actituds misericordioses de Jesús, que sempre trencaven amb totes les previsions legals, es veuen obligats a tenir uns capteniments polítics, obligats pels entramats i pactes socials dels governs i la Santa Seu, expressats en acords, concordats, etc. Aleshores actuen en la política de l’statu quo enfront dels que opten per polítiques més enfrontades. Són polítiques diferents i conflictives, però tot són polítiques.
Les lectures d’avui no ens donen gaire material de reflexió concreta per al gran tema de la relació entre religió i política. Seguirem segurament amb posicions divergents sobre temes que depenen de pre-concepcions i sensibilitats històriques i polítiques no fàcils d’aproximar i difícils d’entendre, si no s’han compartit amb sintonies culturals profundes. I les actuacions que ens puguin recordar les provocatives actituds de Jesús, difícilment les podrem trobar en unes jerarquies condicionades per compromisos administratius i polítics que els fan actuar, quasi inevitablement, més com a governants administratius que no pas com a profetes.
Els cristians sempre tenim com a model de referència a Jesús. I Jesús no es va definir en polítiques concretes, però el seu moviment quedà orientat envers actituds clarament allunyades dels legalismes, afavoridores de l’alliberament i alienes als compromisos polítics tan generalitzats entre les autoritats de tota mena. A cada cristià, sigui un simple batejat o estigui revestit de ministeris sacerdotals o episcopals, toca entendre com concretarà la misericòrdia i la justícia proclamades provocativament per Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada