Reflexions a la Paraula de Déu

El camí d’Emmaús

La vida humana és un camí llarg i en aquest nostre caminar passem per moments molt diferents. De vegades el camí se’ns fa llarg i pesat, perquè sovint estem capficats i tenim pressa per arribar al nostre destí; altres vegades, el paisatge ens sorprèn encara que el veiem tots els dies, perquè el nostre cor està alliberat i fruïm d’allò que veiem com si tot tingués un color nou i s’hagués transformat. El cert és que el nostre estat d’ànim ens fa veure les mateixes coses i les mateixes situacions de manera diferent. Ens diu Lluc a l’evangeli d’avui que, després de la mort de Jesús, dos dels seus seguidors abandonaren Jerusalem i van emprendre el camí cap a casa seva, a Emmaús. Tornaven tristos i amb el cor encongit tot comentant els fets que havien passat. Començava a fer-se fosc i no s‘adonaren que un altre vianant se’ls atansà i, en veure’ls compungits, els preguntà de què estaven parlant. Un cop aclariren al foraster què és el que havia succeït amb Jesús, profeta poderós del qui esperaven que retornés la llibertat a Israel, al final, fou falsament acusat per les autoritats, i feia ja tres dies que era mort i crucificat. També van dir al foraster que unes dones, aquell matí del diumenge, varen anar al sepulcre, al van veure buit i uns àngels els digueren que Jesús era viu, fins i tot, una d’elles (Maria Magdalena) digué que se li va aparèixer (Mc 16, 9-11). Però ningú no les va creure.

Per creure en la resurrecció de Jesús, per creure que la vida és present més enllà de la mort, per creure que la foscor no és mai per sempre i que la llum del sol es farà present dia rere dia, no n’hi ha prou amb el testimoni dels qui ja ho han experimentat, sobre tot si preval el prejudici d’una determinada visió de la realitat i del món. A les dones i a Maria Magdalena no se les van creure, encara que elles ja havien experimentat un Jesús transfigurat i ple de vida. Tampoc va creure Tomàs, encara que els seus companys li van dir que l’havien vist. Les fixacions de la ment ens aboquen a la ceguera i cal tenir els ulls i, sobre tot, el cor ben oberts per descobrir les possibilitats del món en que vivim i, molt en particular, el fons de les persones que ens envolten i fan camí al nostre costat. Tots necessitem alguna vegada que hi hagi algú que amb la seva paraula o amb un petit gest, com compartir la vida, ens ajudi a canviar la nostra manera de veure-les i també de viure. Això és el que els hi va passar als dos deixebles que anaven camí d’Emmaús.
El camí cap a Emmaús era un camí equivocat, un camí d’allunyament de la realitat, un camí ple d’angoixa i de tristor. Quan van trobar al foraster i al van escoltar i el varen acollir a casa seva i compartiren amb ell el pa, el seu cor se’ls va obrir i, encara que ja era fosc, sense perdre més temps, desferen el camí que havien fet, tornaren cap a Jerusalem, ara plens de joia i d’esperança, i allí donaren testimoni del què els havia passat. Segons Sant Marc (16, 12-13), en arribar, “donaren la notícia als altres i ni tan sols aquests van creure”. Es repetia la història, però a ells ja ningú no els podria arrabassar la seva experiència. Aquest diumenge, quan, encara confinats a casa nostra, escoltem aquesta història, tant de bo sentim la necessitat de trobar-nos en comunitat i compartir la paraula i el pa. Sovint no el podem veure, però el Crist és a prop i viu entre nosaltres.

Anton Ramon Sastre