Temps de Quaresma

Quaresma: Un temps que hem de fer nostre

A la societat que ens toca viure, el temps és una d’aquelles realitats que més s’ha transformat, sense que nosaltres hi parem atenció. Segurament és perquè vivim submergits en una transformació global del temps de la qual ningú en pot defugir. El temps vola, el temps se’ns escapa, i no solament no el podem recuperar, sinó que tampoc no el podem aturar. Sovint sentim a dir o diem “no tenir temps” o “no tenir prou temps” per fer alguna cosa que ens interessa o per resoldre un petit o gran problema que se’ns presenta. Tenim la impressió de que el temps no és nostre i que és incontrolable com ho pot ser el vent o el fred que sentim en sortir de casa. Però malgrat aquesta acceleració que la societat ha imprès a la nostra vida, tots necessitem tenir “el nostre temps” per a prendre consciència del què som o del què volem.

Un any més ens disposem a preparar-nos per celebrar la festa de la Pasqua del Crist: iniciem el temps de Quaresma. Hauríem de cercar temps per a nosaltres (i per als altres), seria bo de fer un forat a les nostres vides per poder reflexionar i per poder-nos fer preguntes que gairebé mai no ens fem. No es tracta de donar resposta a tots els interrogants que ens podem plantejar, sinó d’interrogar-nos sobre la nostra vida, sobre la vida dels qui estimem, sobre la nostra relació amb els qui ens envolten. La paraula “Quaresma” ve d’una antiga mesura de temps (quaranta dies o quaranta anys) plena de significat, ja que simbòlicament indica “molt de temps”. A les celebracions, recordarem que Israel necessità “quaranta anys” per prendre consciència de ser un poble; i la narració evangèlica del primer diumenge de Quaresma, ens recorda que Jesús estigué “quaranta dies”, tot sol al desert, abans no es decidís a anunciar a tots els homes com havia de ser el regnat de Déu a la terra. Tots necessitem tenir temps per a nosaltres mateixos i, sobretot, per dedicar-nos als altres.

Al llarg de la nostra vida, tots necessitem dels altres. Som éssers que hem nascut i hem crescut al costat dels altres. La proximitat dels altres esvaeix moltes de les nostres pors, unes pors que, segons l’estadi de la vida en què ens trobem, canvien, s’afebleixen o s’intensifiquen, desapareixen o en sorgeixen de noves.

Al mateix temps, la proximitat dels altres també ens enriqueix, ens ajuda a ser més oberts, ens obre a noves maneres de ser i de pensar, ens treu de la nostra solitud i ens fa superar dificultats que constantment es creuen en el nostre camí. Cal, en tot cas, que tinguem temps suficient per prendre consciència que necessitem de la proximitat dels altres. En aquest sentit, l’orgull, l’autosuficiència, l’enveja, el desig d’aparentar allò que no som, les presses, no ens ajuda gens a establir relacions amb els altres. Examinar-nos sobre aquest punt podria ser un objectiu en iniciar aquest temps de Quaresma.

Anton Ramon Sastre