Reflexions a la Paraula de Déu

L’oracle del Senyor és posat en boca del profeta Ezequiel urgint la conversió, igualment l’evangeli amb la paràbola dels dos fills enviats a la vinya posa en alerta els guies del poble jueu a fi que abandoni la seva autosuficiència religiosa i no perdi el tren del Regne de Déu. El mestre va esgotant les possibilitats per fer caure els caps del seu poble que es conforma amb les aparences. I aparentar, sense més, és tant com dir a tot que sí i no fer ni complir res del que diem. Una pràctica contradictòria que s’assembla a la hipocresia i de la que en tenim constància en tots els estaments de la societat, sense exclusions.

Volem que tothom gaudeixi del menjar elemental per viure però llencem tones de fruita o de .... per posar un preu que beneficiï els interessos del mercat. Volem la pau però no aturem la fabricació d’armes cada cop més sofisticades i perilloses. Volem una comunicació millor que arribi d’un extrem a l’altre del planeta, però no sempre la utilitzem per al bé. Es pot fer un segrest i exigir qui sap què, fins i tot amenaçant amb la mort. Pels mitjans de transport de terra, mar i aire es pot fer una mortaldat com la que vam viure el passat disset d’agost. Recordar-ho ens esgarrifa a tots i més als qui ho han patit, perquè mai no podran oblidar-ho sense recança.

El bunkerisme existeix i d’ell en surt aquest egoisme i aquest odi de l’ésser humà amb sentències que no casen amb l’evangeli que hem de proclamar. La importància de la conversió mai no pot ser una teoria que ens plagui més o menys, és una necessitat de tots, especialment dels qui volen viure implicats en plena comunió eclesial. Sant Pau en la segona lectura d’avui ens urgeix a la unitat dintre de la comunitat cristiana, cal tenir-ho en compte. I en una segona part d’aquesta lectura descobrim l’himne cristològic que té dos temps: l’autohumiliació de Crist i la seva plena glorificació.

El Vaticà II fa palès que l’evangeli és comunió, és a dir: comunitat de germans per igual, i ens crida a la solidaritat com a conseqüència d’una vocació comuna a la fe, dintre del poble de Déu. Compartir el que tenim amb els germans, majorment amb els cristians que volen ser seguidors de Crist, és la imatge pràctica d’aquesta comunió que té el seu punt àlgid més significatiu en la taula de l’Eucaristia. Comunió, intercomunicació i unitat dins la pluralitat de totes les esglésies presidides pel successor de Pere. Davant Déu tots som pecadors i tots hem de menester el perdó com els fills d’aquest home que narra l’evangeli de Sant Mateu. Els qui creuen en la misericòrdia de Déu i obeeixen la seva paraula seran salvats. Compte amb aquest advertiment: “us ho dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu”.

Xavier de Dou