Reflexions a la Paraula de Déu

González-Faus deia que el gran perill de la nostra fe no és l'ateisme sinó la idolatria. Que difícil ens ha estat i és per a nosaltres esbrinar i distingir el Déu que ens ha fet, del Déu que ens hem anat fent, i ens fem, al llarg de la història!

Els jueus, els Apòstols, i nosaltres també, els seguidors de Jesús, ens hem confós tantes vegades amb Jesús sense entendre'l! L'hem fet i l'hem imaginat segons els nostres desitjos i les nostres concepcions humanes projectades en ell. I el tema de la seva reialesa n’és un exemple ben clar. Les lectures dels Salms i de Daniel ens parlen d'un Déu eternament poderós, potent, ple de majestat i de glòria, a qui tots els pobles li retran homenatge. Els Apòstols discutien qui d'ells seria el més gran al Regne que instauraria Jesús, i al llarg de la història hem vist els Papes coronats amb triple corona (la tiara), fent i desfent regnes i emperadors a Europa i al món occidental. Tot plegat: res a veure amb Jesús, el 'Rei dels Jueus'. Tres qüestions que crec importants:

1. Les preguntes que ens fem sobre el Crist, cal que neixin de nosaltres mateixos, del nostre cor, de la nostra consciència. No simplement del que ens han dit sobre ell. Surt de tu, això que em preguntes...?(Jn.18,34). Si ho fem així, és més fàcil que restem atents a les respostes que rebrem d'ell. Si no, ens pot passar com a Pilats qui va preguntar què és la veritat, però no va parar l’oïda per sentir cap resposta.

2. Hem de refer les imatges obsoletes que tenim de Jesús Rei. ...la meva reialesa no és d'aquí.(Jn.18,36). Durant molts anys no entenia la resposta de Jesús i em preguntava: a què ve això de: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. (Jn. 18,37). Un dia em vaig adonar que justament el seu Regne es construeix de relacions humanes, interpersonals i socials, fonamentades sobre la veritat, la justícia, l'amor i la pau que brollen del seu Esperit.

3. Ell ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang (Ap. 1, 5). Ens ha «alliberat», no simplement «perdonat». Ha estat company en el nostre patiment humà, en rebre atacs, humiliacions, abandó de Déu, exclusió i mort. I ha sortit victoriós perquè ha estimat fins a la fi, ha perdonat, ha confiat, i per això, ha estat ressuscitat. Ens «allibera». Fa possible per a nosaltres el que a nosaltres ens és impossible: fer-nos com ell, assemblar-nos a ell, construir un món diferent.

Santiago Quijano