Homilia inici de curs 2015-16

Lectures: Nm 11, 25-29 Jm 5, 1-6 Mc 9,38-43.45.47-80

Amics /amigues,

Tot just començada la tardor, a poc a poc la nostra comunitat va recomençant les seves activitats. Aquesta darrera setmana varen tenir lloc les inscripcions a la catequesi i avui, després d’aquesta Eucaristia, es reunirà per primera vegada en aquest curs el Consell Pastoral. Trobada del Consell per debatre els objectius i com millorar les activitats en aquests propers mesos.

Ho fem en un dia molt significatiu, no sé si qualificar-lo d’històric, ja que aquest adjectiu d’ “històric” l’hem utilitzat tantes vegades que gairebé ha perdut el seu significat. En el salm 18 que hem resat entre les dues lectures, hem demanat al Senyor: “Disculpeu el que passa inadvertit”. Fem nostra aquesta pregària i demanem que no ens passi inadvertit res del que succeeix al nostre voltant.

En primer lloc, les eleccions d’avui. A hores d’ara tots tenim ja formada la nostra opinió i ja hem decidit què votarem, potser alguns ja ho hem fet. És per aquest motiu que deixant ja de banda totes les brames que hem escoltat durant la campanya, alliberats de pors, desintoxicant-nos de tòpics propagandístics, és el moment d’encarar el futur. Com a creients i ciutadans no ens és indiferent l'estructura política de Catalunya, el nostre país, la nostra nació, i també per a molts la nostra pàtria. Som conscients que sigui, quin sigui el resultat de les urnes, vénen temps difícils. Voldria que fossin també temps il·lusionadors, portadors d’esperança. Aquest capvespre sabrem quins plantejaments de futur per Catalunya tenen més suport i quins en tenen menys. És el joc democràtic. Ara bé, tots els creients, més enllà de les nostres opcions polítiques, continuem estant convocats per treballar per una Catalunya cohesionada, solidària, justa, lliure, on les persones són valorades per elles mateixes, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, la seva condició econòmica, ètnica, religió, condició sexual etc.

No ens pot passar desapercebuda la dramàtica denúncia que hem escoltat a la carta de Sant Jaume contra l’explotació als més febles. L’autor ha dit literalment: “les vostres riqueses s’han podrit”. Nosaltres hem de col·laborar a la construcció d’una Catalunya rica, però no volem una riquesa fruit de la corrupció i de l’explotació dels pobres, dels immigrants. Tampoc ens volem engreixar com el bestiar (per utilitzar les mateixes paraules de l’Apòstol), sinó que hem de voler créixer en la veritable estimació.


Com a catalans formem part d’un poble obert, que no vol viure tancat en si mateix, sinó que vol ser solidari amb els altres pobles. Com a creients, els nostres ulls no poden tancar-se a les realitats que viuen altres pobles. No podem restar indiferents al drama que viuen tants germans nostres que fugen de la guerra i demanen asil a Europa, com tampoc no volem que aquesta tragèdia ens impedeixi veure que continuen havent-hi a casa nostra pobres, persones sense feina, marginats, i que no decau el nombre d’immigrants econòmics, que continuen arribant amb pateres per Ceuta i Melilla.

Dijous passat celebràvem la festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. La festa de la Mercè ens evoca una rica història d’alliberament i redempció, una història que com a creients i també com a barcelonins, ens obliga molt. Nosaltres no sols reivindiquem aquestes gestes dels nostres avantpassats, sinó que les volem continuar.

A nivell eclesial està punt de començar a Roma el sínode sobre la família, continuació de l'octubre de l’any passat. Us demano que pregueu perquè els pares sinodals no tanquin els ulls davant de les realitats familiars que coexisteixen en la nostra societat. I s’esforcin perquè juntament amb una presentació dels valors evangèlics que han de viure les famílies, també tinguin misericòrdia per les persones que pels motius que sigui (no ens pertoca a nosaltres jutjar) segons la normativa d’aquests moments, no poden accedir amb plenitud a l’Eucaristia. En aquest aspecte cal que l’Església faci realitat el que el Papa Francesc va dir fa pocs dies als religiosos de Cuba: “On hi ha misericòrdia està l'esperit de Jesús. On hi ha rigidesa, només hi són els seus ministres".

He utilitzat la paraula misericòrdia, amb tota la intenció, ja que el Papa Francesc ha convocat un any jubilar sobre la misericòrdia. Any que començarà el dia de la celebració de la Immaculada. El bisbe de Roma ens diu en la butlla “El rostre de la misericòrdia”, butlla de proclamació de l’any jubilar, que ha escollit aquesta data perquè el dia 8 de desembre de 2015 farà 50 anys de la conclusió del Concili Vaticà II, i diu: “L’Església sent necessitat de mantenir viu aquest esdeveniment”.

Permeteu-me un record personal. Quan jo era un capellà jove i es vivia amb molta intensitat la renovació conciliar, una de les comunitats que tenia de referència d'on es vivia aleshores l’anomenada primavera eclesial, era precisament Sant Ildefons. Els temps són diferents, però no podem deixar que s’apagui aquesta flama. Encara que a vegades tinguem la sensació d’anar contra corrent. Ara ens hi ajuda, i molt, el magisteri i el tarannà del bisbe de Roma, Francesc.

La primera lectura del llibre dels Nombres i l’Evangeli de Sant Marc que acabem de proclamar, ens il•luminen sobre alguns aspectes de com hem de continuar treballant en la nostra comunitat. En la primera lectura hem escoltat com un Moisès molest pel sectarisme de Josuè, el renya tot dient-li: “Estàs gelós per mi? Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!”, paraules que repetirà gairebé literalment Jesús en l’evangeli, quan contradirà a uns deixebles que estan enfadats perquè altres que no són del seu grup també fan prodigis, tot dient: “Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”. Aquests severs advertiments bíblics, també van adreçats a nosaltres. La nostra comunitat de Sant Ildefons ha de valorar tot el treball que tants grups i institucions fan per construir un món més just, especialment les que estan al nostre barri.

Ens ajuden en aquesta valoració en la nostra comunitat, les reflexions que es fan en les Assemblees mensuals, els debats del grup de cultura i fe, el grup de reflexió bíblica. I també ens obliga a mirar amb molta simpatia els grups que estan vinculats a la nostra parròquia, i convidar-los perquè s’uneixin més estretament a la nostra comunitat. Escoltes, Esplai, famílies que ens han confiat els seus fills a la catequesi, pares que porten els seus fills per rebre el bateig, Casal Sant Ildefons. Tots hem de fer passos perquè siguin més forts encara els vincles de comunió. És un dels temes que tractarem aquest matí en el Consell Pastoral.

“Tothom qui us doni un vas d'aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa”. Amb aquestes paraules, Jesús no tant sols ens diu que no hem de ser sectaris, sinó que va molt més enllà. No n'hi ha prou en reconèixer els altres, sinó que hem de ser solidaris, amb fets i paraules amb el més necessitats. Això ens obliga a continuar aprofundint amb totes les accions solidàries que es realitzen en la nostra comunitat. Aquí hi tenen un gran paper la pastoral de malalts, la bossa de treball, el grup Adrià Trescents, les col•lectes que es fan a la nostra comunitat, el compromís de destinar part de la nostra economia a càritas i un llarg etc.

Em sembla que interpreto els desigs de tots, si dic que a tots ens agradaria que la nostra Comunitat de Sant Ildefons fos sal i llum enmig de la nostra societat. Aquest és el manament del Senyor, però som conscients que encara ens falta molt, som limitats i tenim molts defectes, i també molts pecats. Ara bé, si no il•luminem del tot, si és cert que encara a vegades no tenim del tot un bon gust, el que no podem ser de cap manera és pedra d’escàndol. Són molt severes les paraules de Jesús “Però a aquell que allunya de mi un d'aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll”.

Ens dolen molt algunes actuacions escandaloses que durant aquests darrers anys han protagonitzat ministres de l’Església, i amb raó les lamentem i condemnem. Però amb altres registres, també hi podem caure nosaltres. Quan la nostra litúrgia no sigui veritable pregària, quan les nostres creences no vagin acompanyades d’obres, quan la nostra catequesi no sigui només informació o propaganda, sinó un veritable instrument per entusiasmar als catequitzands pel Déu de Nostre Senyor Jesucrist, i sobretot quan el nostre principal objectiu no sigui viure en comunió en Jesucrist, treballar per propagar el seu Regne, aleshores tenim el risc de ser pedra d’escàndol.

No hem de ser pedra d’escàndol, sinó que hem de fer conèixer tot el bo que realitzem en la nostra comunitat, i n’hem de fer difusió. La cartellera de l’entrada de l’atri de l’església, i de forma molt particular, el Full informatiu i el blog , són estris senzills, però eficaços.

Ja ho veieu, comencem el curs amb molts bons propòsits. A les nostres mans està poder-los dur a terme, amb l’ajut de Déu, i també amb el testimoni de tantes i tantes persones que ens han precedit, i que fidels a la seva fe, van fer un treball abnegat a la nostra comunitat, comunitat que tant van estimar. Deixeu-me recordar els noms d’algunes persones que ens han deixat aquest darrer estiu, de segur que me'n deixo: Maria Rosa Fornells, Frederic Torralba, Montserrat Saumell, germana de Mn. Lluís, Frederic Bassó, Àngel Polls, segur que des de la plenitud de Déu, intercedeixen per nosaltres.

He començat aquesta homilia tot recordant la pregària del salm 18 “Disculpeu el que passa inadvertit”. Preguem perquè a la nostra comunitat no ens passi res desapercebut. I aquí ens sembla que ens va molt bé fer nostres unes paraules del Papa Francesc en la seva Butlla “el Rostre de la Misericòrdia”:

“No caiguem en la indiferència que humilia, en la rutina que anestesia l’ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix. Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d’auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves, i que els acostem a nosaltres, perquè sentin el caliu de la nostra presència, de la nostra amistat i fraternitat. Que el seu crit es torni el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que acostuma a regnar sobiranament per amagar la hipocresia i l’egoisme “.

Bon inici de curs a tots i a totes.

Josep m Jubany