EL DOCUMENT FINAL DEL SÍNODE DELS BISBES (RELATIO SYNODI) (II)

La segona part del document del Sínode és doctrinal: és un resum de la interpretació que els bisbes fan de les escriptures i de la doctrina de l’Església. Intentar fixar uns punts bàsics en els quals tots hi poguéssim coincidir, però els punts que s’ofereixen es volen deixar suficientment oberts per a possibles actualitzacions de la tradició. En aquest sentit, és tot un encert que, analitzada l’actual realitat social i cultural, el document estableixi com a principi la necessitat de “mantenir la mirada fixada en Jesucrist... perquè sempre que tornem a les fonts de l’experiència cristiana s’obren camins nous i possibilitats impensables” (12). Aquest és un principi cabdal per definir el que s’anomena l’evangeli de la família.

Els bisbes veuen “una pedagogia divina al llarg de la història de la salvació”, un ensenyament sobre el matrimoni que es va construint per etapes fins arribar a “la plena revelació del seu significat en Crist i en la seva Església” (16). Però per arribar a comprendre aquesta plenitud i viure-la “és necessari comprendre la novetat del sagrament nupcial cristià en continuïtat amb el matrimoni natural dels orígens” (13). Aquesta consideració estableix una seqüència ben fonamentada des d’un punt de vista històric i sociològic: el sagrament del matrimoni només esdevé comprensible com a continuïtat de la unió de l’home i de la dona en el matrimoni natural, on“s’hi troben ja amagats les llavors de la Paraula” (13).

En el context d’aquesta valoració positiva del matrimoni, el document ressalta que la indissolubilitat del matrimoni refermada per Jesús no pot ser entesa com a una imposició sinó con un do que Déu fa “a les persones unides en matrimoni”(14) i per això la bondat de Déu acompanya sempre el camí humà de les unions matrimonials guiant-les gradualment a la seva plenitud de sentit, al mateix temps que la misericòrdia de Déu és prompte a perdonar aquelles persones que han fracassat en el seu intent de construir el matrimoni (episodis de la samaritana i de l’adúltera), “actitud d’amor (de Jesús) cap a les persones pecadores que porta al penediment i a la conversió, condicions per al perdó” (14). (Aquest enfocament va tenir el “non placet” de 18 bisbes).

Seguidament el document fa una breu anàlisi de la família en els documents de l’Església des del Concili Vaticà II fins al Papa Francesc. La consideració respectuosa que ja mostrà el Concili Vaticà II “per al matrimoni natural i per als elements vàlids presents en altres religions i en les cultures, malgrat els límits i les insuficiències”, fa que els bisbes en facin ja una primera actualització: “La presència de les llavors del Verb en les cultures (Cita “Ad Gentes 11”) podria ser aplicada en certs aspectes també a la realitat matrimonial i familiar de tantes cultures i persones no cristianes: Hi ha, doncs, elements vàlids també en algunes formes fora del matrimoni cristià... Amb la mirada posada en la saviesa humana dels pobles i de les cultures, l’Església reconeix també aquesta família com la cèl·lula bàsica necessària i fecunda de la convivència humana” (22). (El text pot ser titllat de ser “paternalista” i malgrat això va tenir el “non placet” de 22 bisbes).

Tenint present les consideracions anteriors, aquesta part s’acaba amb unes aproximacions pastorals “vers les persones que han contret matrimoni civil, que estan divorciades i tornades a casar, o que senzillament conviuen (25) (“Non placet” de 39 bisbes), perquè “una dimensió nova de la actual pastoral familiar consisteix en fer atenció a aquesta realitat” (27) (“Non placet” de 34 bisbes).

Anton Ramon Sastre