L’Advent, o adveniment, amb el qual cada any la comunitat cristiana catòlica universal inicia el seu calendari litúrgic, planteja un aspecte fonamental de la professió de la Fe bíblica. Crida a preparar-nos espiritualment per acollir un personatge que ens és enviat, i aquell que ens l'envia espera de nosaltres una actitud d’obertura, acolliment, assimilació i seguiment.
Certament és quelcom agosarat, tant en el seu objectiu com en la seva possibilitat d’èxit. Per això, per facilitar-ho, se’ns envia un segon personatge amb la missió de preparar-nos per rebre degudament al primer i principal.
Tota aquesta narració, que tot cristià mitjanament catequitzat reconeixeria en les narracions evangèliques referents a Joan Baptista, demana, per ser ben compresa i viscuda, l’aprofundiment en una temàtica aparentment llunyana però que en realitat constitueix un nucli central. Es tracta del tema de la Creació i de les relacions entre el Déu creador i el món creat.
Necessitat de llenguatge simbòlic.
L’afirmació fonamental del credo cristià diu: Creiem en un sol Déu, Creador del cel i de la terra. Afirmar això vol dir que tot el que és en l’univers creat no és Déu, sinó que Ell n’és el seu Creador.
Crear no és el mateix que fabricar, fer o produir. Fabricar és produir una nova existència a partir d’elements ja existents i l’enginy del fabricant. Existir (ex-sistir) vol dir ser, rebent de fora el ser. Insistir significaria ser en un mateix i per un mateix. Pròpiament, Déu “insisteix” i tot l’univers “existeix” en Ell. Crear és comunicar la pròpia plenitud, ser, però provocant l’existència de l’altre.
La realitat de tot el que és, mirat des de la Fe Bíblica té, fonamentalment, dos nivells o ordres: el nivell del creat i el nivell del Creador. El nivell del creat és tot l’existent (cel i terra). El nivell del Creador és per Ell mateix (in-sisteix). Sant Pau ho expressa dient “En Ell vivim, ens movem i som.”
El ser humà, mentre viu, forma part del nivell creat i per tant no pot comprendre ni expressar correctament res del Déu Creador. A la Bíblia Déu és l’Inefable (aquell de qui no poden parlar correctament). Tot el que pensem i diem d’All és inadequat, insuficient, i gairebé sempre erroni.
No obstant el llenguatge simbòlic pot servir per expressar aspectes i experiències de Déu a partir de realitats del nostre ordre (nivell mundà, humà).
L’Advent ens porta a reflexionar sobre la nostra condició de “creatures” en relació a Déu, i ens il·lumina sobre com hem d’entendre el missatge que se’ns proclama referent a Jesús, l’enviat.
Aquest curs ens fixarem en els ensenyaments de Marc i de Joan.
MISSATGE DE SANT MARC, EL PRIMER EVANGELISTA.
1.- Qui és Marc?
Ja hem remarcat, en el Calendari, que Marc no es proposa donar un esquema històric de la vida humana de Jesús, sinó una proclamació del que Pau anomena Misteri de Jesús, el Crist.
Marc inicia el seu Evangeli amb aquesta frase, molt densa de sentit: “COMENÇA L’EVANGELI DE JESÚS, EL MESSIES, FILL DE DEU” (1, 1)
Sabem que Marc era un personatge molt influenciat per Pau. El podem considerar com un deixeble seu, encara que molt mes jove, o com un company de viatges i aventures missioneres.
És també, generalment, admesa la tradició que l’inspirador o animador de la vocació evangelista de Marc és Pere.
Per tant, tot porta a valorar Marc com el gran deixeble de Pau i de Pere.
2.- La paraula EVANGELI.
Marc, certament, va poder llegir i reflexionar els escrits de Pau, per això es raonable pensar que el sentit de les seves paraules sigui el mateix que utilitza Pau.
Ell, Marc, és autor del primer evangeli però no és pas l’inventor de la paraula “evangeli”. Una de les primeres vegades, sinó la primera, que és utilitzada aquesta paraula és en la carta de Pau als Romans (any 57-58), en la que diu: “- Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit per anunciar l’evangeli de Déu” (1, 1).
Per a Pau “evangeli” és la realitat del que Déu és i les meravelles (o bones notícies) del que fa en bé de tots els homes. L’Evangeli de Jesús no és la proclamació del que Jesús deia sinó la meravella del que Jesús és i aporta per a tots els homes. I aquesta meravella del que Jesús és, Marc ho expressa en dues expressions simbòliques que ho diuen tot: “el Messies” (= l’ungit, ple i comunicador de l’Esperit Sant) i “Fill de Déu” (generat, no creat, Llum, resplendor de la Llum).
Desprès d’aquesta tasca evangelitzadora, Marc cita un breu escrit del profeta Isaïes: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. (1,2-3) i seguidament presenta la figura de Joan Baptista, com un profeta que s’instal•la en el desert i que predica un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. Joan donava testimoni de Jesús amb aquestes paraules: “- Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant.” (1, 8)
3.- Les relacions d’espai i temps.
Ja hem vist com en el tema de l’Advent es genera tot un llenguatge dinàmic d'anades i vingudes, d’enviats i d’”enviadors”, de llocs des d’on s’envia a llocs d’on s’és enviat.
Les relacions entre Déu Creador i les “creatures” són difícils de comprendre perquè són d’ordres diferents, però ambdós, Déu Creador i “creatures”, sempre van units, l’Un donant i les altres rebent. La seva presència i acció en nosaltres se’ns dona a conèixer per la Fe (en els aspectes de l’ordre del Creador). Déu sempre és present en nosaltres, creant-nos. Jesús ve a nosaltres per salvar-nos, malgrat no sabem com ho fa, per això ho expressem amb formes temporals i locals.
La Fe ens fa viure l’experiència profunda de la presència de l’Enviat en nosaltres, i les expressions simbòliques ens permeten conscienciar i comunicar als altres les nostres experiències.
4.- El Baptisme de Joan.
Marc diu: “Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.” (1, 4)
El Baptisme per al perdó dels pecats és una crida a canviar de vida, abandonant les nostres accions pecadores. El primer pecat del qual cal convertir-nos és el de rebutjar Déu com a Creador, que implica no acceptar-nos com a “creatures”, no voler “ser en Ell”, sinó sentir-nos Déus o enroscar-nos en nosaltres mateixos pretenent “auto-salvar-nos”.
TESTIMONI DE JOAN EVANGELISTA
Joan situa el seu testimoni en el pròleg del seu evangeli, en el que d’una manera molt breu, i com sempre essencial, diu: “- Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. (1, 6-8)
I també, més endavant, diu: Joan dóna testimoni de Jesús quan proclama: “És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant, perquè, abans que jo, ell ja existia.” (1, 15)
“...Els jueus li enviaren sacerdots i levites... i li preguntaren: Qui ets tu? ... Jesús va respondre: Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor... Jo batejo només amb aigua... el qui ve desprès de mi, jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies... (1, 19-27)
Tant Joan Baptista com Joan Evangelista remarquen que Jesús és Déu amb el Pare: “Fill de Déu, Comunicador de l’Esperit: Messies, l’anyell de Déu que treu el pecat del món.”
Que tingueu un bon Advent.
Amb tot afecte, Frederic Bassó
Fer festa
-
Fer festa
Estimades germanes i estimats germans,
aquestes són expressions que solem escoltar des de fa algunes setmanes:
“deixem-ho per passat festes”, ...
Fa 3 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada