Reflexions a la Paraula de Déu

Llei i ètica

Fa dos diumenges que la litúrgia ens proposa el sermó de la muntanya segons l’evangelista Mateu, començant per la proclamació de les benaurances. El diumenge passat ens recordava que els “benaurats”, els petits, els seguidors de Jesús eren la “sal de la terra” i “la llum del món”, però aquesta visió esperançadora i utòpicament optimista de la proclamació del Regne implica també unes exigències ètiques que, aquest diumenge i el vinent, l’evangeli ens planteja.

Des d’una perspectiva de renovació espiritual, fonament de tot autèntic creixement humà, és clar que tots hem d’anar més enllà de la lletra i recalar en la profunditat de la nostra consciència. La llei i el dret tenen la seva funció: fixen normes que ens imposen o prohibeixen a tots unes conductes que volen assegurar una pacífica convivència social. La llei s’ocupa de la cosa pública, però no es fica (i no s’hauria de ficar) amb la interioritat de les persones i, per això, tot sovint dret i ètica no coincideixen. Èticament, per exemple, resulta escandalós veure avui com algunes persones s’atreveixen a treure pit per no haver estat condemnades, malgrat haver comès accions corruptes i antisocials, però que, jurídicament, no tenen la tipificació de delicte, o si la tenen han estat declarades prescrites.

Jesús no ha vingut a abolir la llei dels homes, sinó a “completar-la”. Què vol dir això? Doncs, senzillament, que a més de complir amb les lleis, els seus seguidors han de ser exigents i anar al fons del seu cor, perquè és allí on arrelen i d’on brollen les respostes ètiques davant les diferents situacions en les quals quotidianament tots ens trobem. Si el cor no és net, el compliment de la llei pot ser només una enganyifa. El vocabulari de Mateu és molt dur de sentir, no el trobem en cap altre evangeli; potser cal traduir-lo i adequar-lo a la nostra sensibilitat, però amb una condició: no podem rebaixar la radical exigència ètica i la profunda conversió de cor que ens planteja, sinó “no entrareu pas al regne del cel”.

Anton R Sastre