Se’n sortirà el Papa Francesc? (Article de Sefa Amell publicat a Presència - El Punt Avui el passat 29 de desembre de 2013)

L’actual Papa ha creat grans expectatives de canvi, per tant alguns àmbits de l’església catòlica menys clericalitzats estan plens de confiança. Hi ha moltes persones que creuen en la seva valentia i capacitat per dur a terme els canvis que s’esperen des del Vaticà II, però que cap Papa anterior no ha realitzat. Potser encara no estaven madures les mentalitats ni les idees per poder transformar l’Església.

Darrerament el desprestigi de la institució, fins i tot d’alguns del seus importants dirigents, l’ha causat (entre altres motius) la descoberta del gran escàndol de pederàstia mantinguda i amagada sigil·losament amb la pretensió de salvar l’honor dels clergues, menyspreant el dolor de les víctimes. Algunes mentides, i la
corrupció a diferents nivells són xacres que apareixen arreu, però no es poden perdonar a l’Església pel gran contrasentit que significa conjuminar l’actuació amb la predicació de l’Evangeli. Els darrers escrits i discursos de Francesc són saba nova, fresca i alegre tal com anuncia el títol del darrer document “Evangelium gaudium.” El Papa és un argentí entusiasta i no pot ser sinó una persona de fe que sap encomanar-la. Està decidit a fer alguns canvis però abans pregunta l’opinió als bisbes.

Els ha enviat un extens qüestionari per saber què pensa la gent sobre la moral que s’ha inculcat referent a la família, i que no ha produït gaires dels
resultats esperats. Desitjo que les respostes dels bisbes a Roma siguin sinceres i participades per molta gent: homes i dones. Que mai més no pugui dir-se que les dones, puntals imprescindibles com són de les famílies, no se les veu ni se les escolta en l’església.


Potser ha arribat el dia d’atendre amb interès el parer i la realitat de les dones tan decebudes pel tracte rebut injustament. Per què l’església no les ha convidades mai a exposar les seves opinions i raonaments com a membres que en són de ple dret? Si en alguna ocasió han pogut parlar -no vull limitar-ho solament a la seva parròquia- algú les ha ateses de veritat en un ambient d’escolta i d’intercanvi?

L’experiència diu que més aviat se les ha convidat a callar i, per descomptat, a obeir. Però la societat occidental, la nostra, des de la segona meitat del segle XX incorpora les dones en tots els camps del treball, de la ciència i de la responsabilitat, mentre la seva presència en l’església no es fa notar. Solament s’han adonat dels seus problemes quan veuen que algunes -o moltes- avorten. Potser seria hora de no condemnar-les més, sinó d’estudiar les coordenades en què moltes viuen, i preocupar-se d’implicar els procreadors per les responsabilitats que hi tenen.

Sovint davant demandes evidents de les dones es diu: No es pot anar de pressa. Tingueu paciència que tot arribarà. Però parafrasejant la pregunta feta a Catilina: Quanta més paciència hauran de posar-hi? Vull encomanar confiança i esperança. De vegades el món canvia amb una sotragada inesperada. Confio en la bona voluntat del Papa Francesc i en la munió de persones fidels que desitgem un tomb de l’església cap a la transparència i l’acollida misericordiosa amb una gran i sincera abraçada a totes les persones, siguin quines siguin les seves condicions o el seu capteniment.

Sefa Amell