A la tradició jueva, la festa de la Pentecosta va començar sent una festa d’ofrena de les primícies del camp, i molt concretament dels primers garbells de blat, així com del pa, la qual cosa fa pensar que se celebrà quan el poble d’Israel s’hagué assentat a la terra promesa i havia passat d’una cultura nòmada a una cultura agrícola, de la qual n’havia assimilat les principals festivitats: es convocava a les famílies, s’acollia als pobres de la ciutat i es feien determinades ofrenes rituals al Temple. Després de l’exili, per tant bastant més tard, aquesta festa es posà també en relació amb l’Aliança de Déu amb el seu Poble, era una festa en memòria de totes les aliances, des de la de Noé fins a la del Sinaí. Sembla que fou la festa més important per a la comunitat del Qumram, una festa tota ella dedicada a la renovació de l’Aliança.
L’Esperit de Déu (ruah’ Yahvé) és una expressió i un concepte molt freqüent a l’Escriptura, que pot tenir molts aspectes, manifestacions i potencialitat de significats. En subratllem els aspectes més essencials que trobem a l’escriptura i a la litúrgia:
1 - La Pentecosta és l’acompliment de la promesa de Jesús: El Pare envia l’Esperit.
2 - L’Esperit de Déu habita en el cor dels homes: els que han estat batejats en el nom de Jesús són els que s’han adherit a la seva persona, els que han estat despullats de l’home vell i s’han revestit de l’home nou, són a partir d’ara temples de l’Esperit de Déu. En realitat, el nou culte a Déu deixa de realitzar-se en els temples de pedra (ni a Jerusalem, ni a Garizim), sinó que és el que s’ofereix en el cor de cada home, és el culte en esperit i veritat.
3 - L’Esperit es comunica als creients i és el que ens dóna la saviesa, entesa com a facultat de discerniment basada en l’experiència. És l’Esperit de Déu el que ens fa penetrar cada cop més i millor en el sentit de les paraules de Jesús (Jo 14,26; 16,13), ens fa llegir els signes dels temps, el que guia l’església i renova constantment el Misteri de Jesús (la invocació a l’Esperit en la celebració de tots els sagraments), el que no deixa que la vida dels homes es perdi per sempre (Jo 17,12) i, en definitiva, el que senyoreja aquest temps nostre, que és –no ho oblidem- temps de la salvació de Déu ja manifestada en Jesucrist, el Senyor. Com diu Joan, l’Esperit és el Paràclit, el Defensor.
4 - La Pentecosta, doncs, és la festa de l’inici d’un temps nou, el temps del Regne de Déu. En absència física de Jesús (Ascensió), l’Esperit actua visiblement a través dels deixebles, de la comunitat dels creients, de l’església, però sempre al servei del Regne de Déu. L’església no és una finalitat en si mateixa, perquè la missió que ha rebut de Jesús, el Senyor, és la de fer créixer el Regne de Déu. Ella no cal que sigui gran i poderosa: la seva missió és la de ser llum i sal del món. L’evangeli és una proposta.
Ara bé, els creients sabem que l’Esperit actua també d’una manera invisible en molts llocs i a través de moltes persones. L’Esperit és lliure, no té fronteres, actua on vol i com vol. Per aquest motiu nosaltres, cristians, proclamem que el nostre temps, dintre del context de la història de la salvació, és el de l’Era de l’Esperit: el temps de la llibertat, el temps de la instauració progressiva del Regne de Déu, el temps de la missió de l’església, fins que el Crist no porti totes les coses a la seva plenitud.
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada