23 d’agost 2012

El Concili Vaticà II mig segle més tard

“El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot les dels pobres i dels que pateixen, són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor”. Amb aquestes paraules comença la Constitució Pastoral sobre l’Església en el món actual, text fonamental del Concili Vaticà II (1962-1965).

És evident que aquest document posa en relleu una remarcable sensibilitat i una vibració d’alta qualitat espiritual, transmesa en un llenguatge comprensible, adequat a la mentalitat de l’home d’avui, i capaç de moure i de commoure fins i tot a aquells que es miren de lluny el fenomen cristià.

La convocatòria d’aquell Concili per Joan XXIII obeïa a la intenció d’operar en l’Església una autèntica renovació, un ajornament que la situés al bell mig de la realitat del món. Han passat 50 anys d’aquell moment brillant en què van néixer moltes expectatives de superació d’una certa decadència de la institució, massa preocupada fins aleshores per la vetlla de l’ortodòxia, la preservació de la dogmàtica i la pràctica quantitativa de devocions pietoses.

No són pocs els que imaginaven el post-Concili com un esclat de nous horitzons i un increment de la capacitat d’incidència de la institució eclesial en la vida real dels creients, però la institució no s’ha atrevit a abordar certs assumptes que debat la societat en què està inserida: l’obligatorietat del celibat dels sacerdots, l’aparició de les noves formes de religiositat, la problemàtica de les biotecnologies, la secular marginació de la dona a la mateixa Església i d’altres. Més aviat ha adoptat una actitud temorenca, més propera als sectors conservadors que consideren definitiva i intocable una tradició ja depassada, com si l’Església pogués romandre al marge del pas del temps, com si fos immune a l’evolució de l’home sobre la Terra.

D’aquí ve que, si ens fixem en la realitat del nostre país, percebem sovint com una mena de desencís o de desesperança en una proporció notable de creients, que no s’expliquen el que ha succeït a l’Església catalana després de l’adveniment de la democràcia, perquè estaven plenament convençuts, potser erròniament, del vigor i de la persistència de les arrels cristianes del nostre país.

Amb tot, també hem de constatar que en aquests darrers temps s’han produït dues iniciatives de Benet XVI que denoten una recuperació de vitalitat i una necessitat d’aire fresc, i que potser podem considerar com un efecte retardat del propi Concili. Em refereixo a la “Missió Metròpolis” i a l’”Atri dels Gentils”. La primera té com a objectiu iniciar una “nova evangelització”. La segona es proposa el diàleg entre creients i no creients. Potser a través d’aquestes iniciatives i escoltant la veu dels laics, sobretot la d’aquells que valoren i practiquen l’espiritualitat, l’Església jeràrquica podrà recuperar una part de la credibilitat perduda entre aquells sectors de creients que la voldrien més evangèlica i, per tant, més lliure i més valenta en la seva missió de ser llum del món i testimoniatge de Jesucrist.
Josep-Maria Puigjaner