La nostra responsabilitat davant la crisi

Arcadi Oliveres va començar la seva xerrada a l’assemblea extraordinària del mes de maig afirmant que la crisi econòmica no és la pitjor crisi que pateix actualment la humanitat. Les crisis alimentària, ecològica i de valors que també estem patint segurament són més greus que la crisi econòmica i configuren un panorama social amb moltes dificultats.

La crisi de valors que vivim és més que evident només veient fets com l’assassinat de Bin Laden, directe, sense dret a un judici i amb la total tolerància de la societat mundial. Al marge de valorar la figura d’un personatge que clarament és font de violència, intolerància i actes terroristes, sembla increïble pensar que des de la còmoda perspectiva de les democràcies occidentals es pot assassinar impunement una persona.

La crisi alimentària és, segurament, l’escàndol més gran que vivim en el nostre món i la que més gent mata cada dia, cada mes i cada any. Tot i que a Europa ningú no mori de gana, hi ha fets que constaten les dimensions d’aquesta gran tragèdia:

• Cada dia moren 80.000 persones de gana al món. Comparant-ho amb altres tragèdies recents de la humanitat: pel terratrèmol del Japó han mort 20.000 persones i el d’Haití en va matar 350.000

• El món produeix aliments per poder abastir el 105% de la humanitat amb un nivell d’excedents de producció extraordinari a Europa i als Estats Units. Segons paraules de Luis de Sebastián, vivim en un planeta de ‘grassos i famolencs’

• La solució no és la distribució d’aliments al Tercer Món sinó dotar-los de les eines perquè els puguin produir ells mateixos. Es tracta d’assolir la sobirania alimentària (proclamada per la FAO l’any 2008)

• Segons els plans del Mil·lenni (2000-2010) de les Nacions Unides, era prioritari aconseguir en els primers deus anys del segle XXI:


o Un millor repartiment de la terra, menys minifundis i latifundis

o Produir allò que cada territori necessita i no només en funció del primer món

o Habilitar fons per a la inversió en infraestructures agràries (es calcula que amb una inversió de 80.000 M$ es podria dotar de les infraestructures necessàries a tot el món)

• No només no s’han aconseguit els fons per invertir en infraestructures (mentre que el rescat dels Bancs occidentals ha costat més de 2,4 B $) sinó que la població que passa gana ha augmentat al món ( 860 M l’any 2007 a 1020 M l’any 2010).

Respecte a la crisi econòmica cal dir que és una crisi en certa manera previsible ja que el capitalisme necessita crisis cícliques que només es trenquen per la inversió pública. Però per sobre de la crisi cíclica hi ha la crisi causada per l’especulació que ha fet que oblidem que el diner és un instrument per intermediació i no per crear-ne de nou. L’especulació mobiliària i immobiliària a diversos països europeus, però sobretot a Espanya, ens ha portat a viure en un miratge en què tothom es creia que era més ric del que era en realitat, a invertir al marge de criteris ètics i a jugar amb risc amb inversions i amb diners que no tenim.

Avui no hi ha res que s’oposi a la lliure circulació de capitals a nivell mundial, de forma que la possibilitat d’especular amb mercats i monedes és completament oberta i, podríem dir, quasi lliure d’impostos. James Tobin va proposar una taxa, la taxa Tobin, que gravaria sobre la circulació i inversions de capital a nivell global i que podria repercutir a favor del Tercer Món. Però la imposició d’aquesta taxa ha estat sistemàticament rebutjada tant pel capital privat, com per les empreses i els governs. Tant el Parlament Europeu com puntualment el Govern de Gordon Brown a Anglaterra van aprovar-lo però o bé no tenien competències nacionals o bé ho van haver de retirar abans que es posés en pràctica.

Addicionalment a la crisi causada per la inflació especulativa, hi ha hagut el fenomen de les hipoteques subprime (literalment ‘no desitjables’) als Estats Units, que va provocar una hiperinflació de fins a 5 vegades el valor real dels béns hipotecats en segones i terceres hipoteques. Aquestes hipoteques de baixa qualitat no s’han cobrat, de forma que els Bancs han hagut de demanar diners públics per retornar els crèdits sol•licitats (entre altres en Fons sobirans alemanys, del Japó, la Xina o els països del petroli) i han tallat la dinàmica de crèdit a particulars i empreses, fent que hi hagi un bloqueig social i econòmic. I aquesta ha estat ja una dinàmica a nivell global i no només localment a Amèrica.

Un altre element important a Espanya és el frau fiscal: està quantificat en 80.000 M€. Només que se’n pogués recuperar una part, es podria lluitar de forma decidida contra l’atur. Però no hi ha voluntat pública decidida d’eliminar-lo. Fins i tot, de vegades, els poders públics inventen fórmules (per exemple: les SICAV que permeten invertir diners i retardar el pagament d’impostos) que afavoreixen encara més el frau de les grans fortunes. Només cal veure els casos de dues de les grans fortunes locals: Emilio Botín (Santander) y Amancio Ortega (Zara).

Davant d’aquesta situació difícil i complexa, quines són les nostres responsabilitats?

1. La crisi financera necessita aplicar mesures financeres :

• Impulsar la taxa Tobin

• Lluitar contra el frau fiscal

• Nacionalitzar la banca que ha rebut diners públics (com ha passat amb la Banca anglesa, irlandesa o una part de la banca francesa)

• Estar atent al procés de conversió en Banc de les Caixes d’estalvis per evitar la pèrdua de la seva dimensió social

• Treballar més amb la Banca ètica

Treballar per convèncer i convèncer-nos que res no serà igual que abans de la crisi i que el model del creixement sense límit està acabat: les empreses han de ser rendibles però no poden créixer permanentment.

2. Respecte els aturats :

• La plena ocupació no tornarà: malgrat el mercat negre, no és possible pensar en una economia amb una taxa d’atur tendent a zero

• L’única solució és repartir el treball a través de fórmules de treball parcial, jornades de treball menors cobrant menys, renunciar a una part del sou a favor de l’estabilitat en l’ocupació i tot un seguit de mesures socials addicionals des de l’empresa que requereixen també un canvi de mentalitat en les empreses i els treballadors.

3. Ajudar, ajudar i ajudar :

• Ser solidaris, col·laborar amb ONG’s d’ajuda al Tercer Món i al Quart Món, col•laborar amb els Bancs d’aliments….tot i que no són solucions que ataquin l’arrel dels problemes, sí que són bons complements per evitar el patiment de grans segments de la població. Com a cristians tenim el deure i la missió de fer-ho, com Jesús ens diu en les Benaurances.

4. Responsabilitat ecològico-social:

• Res no tornarà a ser com abans de la crisi. Ens hem de convèncer i començar a pensar amb una nova mentalitat.

• El mite del creixement sense fre s’haurà esvaït finalment.

• Estem deixant una petjada ecològica irrecuperable.

• No podem gastar els diners particulars o públics en programes que no siguin estrictament necessaris (evitar aventures especulatives, inversió armamentista, etc)

• Els immigrants no han de ser els responsables de pagar la crisi:

o Necessitem 250.000 immigrants fins al 2025 per poder omplir els segments de població ‘buits’.

o Els immigrants de segona edat seran els contribuïdors nets al sistema de Seguretat Social i pensions.

o Hem de valorar la seva aportació i mirar d’afavorir la seva integració amb igualtat però també amb justícia amb els locals.