Catequesi Familiar de febrer: JESÚS, GUIA I MESTRE.

Ja sabem que l’esquema del calendari litúrgic, consta de dos cicles que corresponen als dos aspectes fonamentals que constitueixen el nucli essencial del que anomenem el Misteri de Crist : l’Encarnació i la Salvació.

1r. Cicle. - El misteri de l’Encarnació en el que afirmem que: en la vida humana de Jesús, aquell que anomenem Fill de Déu Pare, per obra de l’Esperit Sant, ha pres condició humana en el sí virginal de Maria, i en ella ha realitzat tot el procés de la concepció, engendrament i naixement, en condicions de total anivellament entre els humans més pobres (s’ha fet CARN). És el cicle de NADAL.

El Misteri de Crist es realitza, però, en Jesús, per ser conegut pels humans a fi que puguin acollir-lo per la fe. Per tant, cal que sigui manifestat i que els humans adoptin les actituds que els fan aptes per acollir el Misteri. Cal doncs Conversió i Epifania.

En mig i per mitjà de les situacions normals d’aquesta primera etapa de la vida de Jesús, Déu (Pare, Fill i Esperit Sant), suscita epifanies en aquells que estan en condicions de veure i copsar més enllà i més endins del que sembla a primera vista.

Aquest primer cicle culmina en l’episodi del Baptisme de Jesús, en el que rebem el testimoni de la mateixa paraula del Pare i la presència simbòlica de l’Esperit, que mostrant-nos  Jesús adult, ens diu: Aquest és el meu Fill, l’estimat, amb qui m’he complagut.

2n. Cicle. – El misteri de la Salvació.
Ja sabem que la paraula Salvació, dintre el context bíblic, significa l’assoliment ple, de tot el que una realitat està destinada a ser, i tot el que cal per assolir-ho.

Déu Pare, pel Fill amb la força de l’Esperit Sant, crea els humans a imatge i semblança seva. La plenitud d’aquesta imatge i semblança és l’assoliment de la condició de fills de Déu. En el Credo professem : “Per nosaltres, els homes, i per la nostra salvació, davallà del cel”.

Sant Pau ho explica així, en la carta als cristians Gàlates (4, 1-7): Déu envià el seu Fill... perquè rebéssim la condició de fills. I la prova que som fills, és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill que crida: - Abba, Pare!
Ser fill vol dir participar de la mateixa vida dels pares. Per tant, ser fill de Déu, és participar de la mateixa vida de Déu. El fet de rebre, per creació, la vida humana no ens fa fills de Déu, sinó creatures de Déu, encara que sigui una vida a imatge i semblança de la seva vida.

Segons testimoni de l’evangeli de Joan, a Déu no l’ha vist mai ningú, per tant no podem saber com és la seva vida. Però el mateix Joan ens afirma seguidament que: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat. (Joan 1, 18).

Per Sant Joan (1a. Carta) i tot el Nou Testament, de manera especial Sant Pau, així com en tota la Bíblia, Déu no és com un jo solitari, que necessita d’altres per tenir un tu amb qui dialogar o relacionar-se. Déu és Plenitud de Relació, és Amor. No el concepte de l’Amor, sinó la realitat vivent de la relació d’Amor entre Amant i Amat.

Si és Amor ple, és un circuit de relació constant i plena. En el llenguatge de la fe cristiana s’ha expressat la condició divina d’Amant amb la paraula simbòlica Pare, la condició d’Amat amb la paraula simbòlica Fill, la relació mútua que és el mateix Amor, amb la paraula simbòlica Esperit, que significa: Vent, Energia, Núvol que envolta i penetra; Foc que il·lumina i escalfa; Aigua que refresca, vivifica i purifica.

Amb tot aquest vocabulari d’expressions simbòliques, la fe cristiana, des dels seus primers orígens, confessa la seva fe sobre la realitat del que Déu és. Les elaboracions teològiques dogmàtiques sobre la Trinitat, es van produir més tard, en altres situacions culturals.

El missatge de la fe cristiana en el Nou Testament, ens proclama que Déu ens crea a imatge i semblança seva, i que ens acaba de crear del tot (ens salva), comunicant-nos el seu mateix Esperit, perquè visquem en comunió amb la mateixa Vida de Déu. Per Jesús ressuscitat (el Crist) se’ns comunica l’Esperit, que ens fa amb ell, Fills del Pare. No vivim davant de Déu, ni sota de Déu sinó dintre de la comunió de Vida de Déu. Pel do de l’Esperit, amb Jesús el Crist, som Fills del Pare. L’Església Ortodoxa parla de divinització per la fe.

El centre d’aquest segon Cicle de l’any litúrgic és la Pasqua-Pentecosta, que comença amb la Quaresma, com a temps de preparació. Entre el final de l’Epifania i el començament de la Quaresma, hi ha doncs un temps més o menys llarg, segons caigui la celebració de la Pasqua.

Aquest any 2011, aquest temps és bastant llarg, ja que la Quaresma comença el 9 de març. Per això dediquem aquesta trobada a fer una reflexió sobre el Missatge que Jesús proclama i quin és el comportament que pren per realitzar-lo durant els tres anys que dedica a fer-ho.