Reflexions a la Paraula de Déu

La pregària desvetlla

Tant si és diàleg del creient amb Déu com si és meditació silenciosa més enllà dels mots, la pregària és un acte que implica tot l’ésser humà, cos i ànima, cor i esperit. Totes les tradicions religioses conviden a reservar uns moments a aquest exercici de retrobament amb un mateix, d’identificació amb el cosmos, de cerca interior. El camí d’excel·lència humana que tracen les religions necessita parades d’assossec, d’avituallament, de reconsideració. Tots els humans ens sentim cridats a aquesta mirada cap endins que apaivaga els neguits i asserena l’ànima, que ens deslliga de l’immediat i ens dóna força per a l’acció, per tornar-nos a posar en marxa. La primera lectura del llibre de l’Èxode d’avui ens parla de confiança en Déu, de convenciment, de tenacitat, de convicció. Moisès, Aharon i Hur sabien que si no els defallia la confiança en Déu, tenien la batalla guanyada.

La carta de sant Pau a Timoteu ens presenta la doble direcció de la pregària cristiana: acollim la paraula de l’Escriptura (que ens forma, ens dóna saviesa i ens educa en el bé), i retornem aquesta paraula al seu origen: el Pare. La paraula de Déu és viva i actua en nosaltres: escoltem, interpretem, reformulem… amb cants, amb recitacions, amb pregàries espontànies. Establim un diàleg.

Finalment Lluc introdueix el prec, el prec fonamental: la demanda de justícia.
De Déu no podem esperar-ne que ens solucioni res, no hem de pretendre fer-lo còmplice dels nostres petits desigs, de les nostres necessitats materials o emocionals. A voltes la mateixa mirada cap a Ell ja ens fa veure la dimensió de les nostres peticions o les capgira i les recondueix. Hem d’apel·lar a Déu des de la humilitat de saber-nos petits, però amb tota la voluntat de canviar les coses. Per la pregària ens hauríem de posar a la seva disposició, al seu servei.

A la paràbola de Jesús, fixem-nos en qui reclama justícia al jutge: una vídua. La figura de la vídua representa l’estament més baix i desemparat, la vídua parla per boca dels desvalguts, dels marginats, d’aquells que la societat deixa de banda; tots ells exigeixen justícia a uns dirigents que els la neguen sistemàticament. La insistència de la reivindicació venç la resistència del jutge injust. Val la pena pregar sempre i no defallir perquè si tenim confiança en Déu, si ens acostem al diàleg amb Ell sincerament i amb actitud de servei, si ens mou el desig de justícia, la resposta de Déu no es farà esperar.

Helena Cots