Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


30 de novembre de 2009

“La pregària és un acte d’escolta per descobrir què vol Déu de mi, i no què vull jo d’Ell”

El dimarts dia 25, el filòsof i teòleg Francesc Torralba va pronunciar una conferència sobre “Com parlar de Déu als infants del segle XXI” a la nostra Parròquia. El Dr.Torralba va basar el seu discurs en sis punts:

1-Qüestió preliminar
En la transmissió de la fe no s’ha de parlar tant de Déu sinó fer que els infants visquin l’experiència de Fe. S’han de generar les condicions perquè les criatures sentin la necessitat d’escoltar Déu. La fe sempre és una trobada, i els grans podem crear el marc perquè hi hagi aquesta trobada. L’objectiu és que els nois descobreixin els Mestre Interior, en paraules de Sant Agustí. Ara bé, nosaltres podem posar les condicions necessàries, però això no vol dir que aquesta experiència de Déu acabi sent un fet. Cal tenir present que tots som diferents.

2-Parlar poc de Déu, però el que es diu, dir-ho molt pensat
Molts ateismes són reacció a una imatge molt caricaturesca de Déu. Hi ha un excés de discursos sobre Déu. Si el coneixes, és que no és Déu, ja que Déu s’escapa del coneixement. Calen poques paraules però molt repetides. Per exemple: Déu és amor, tal com diu la Primera Carta de Sant Joan, perquè hi ha diferents experiències d’amor en diferents moments de la vida. El que és nefast és utilitzar Déu com un condicional, com a sistema de coacció. No es pot utilitzar Déu com una estratègia per aquietar i silenciar l’altre. La reacció de percebre a Déu com a coacció és fàcil que sigui un rebuig a endinsar-se a l’idea de Déu.

3-Necessitsts de les imatges, dels símbols i dels relats
Les imatges, els símbols i les paraules fan pensar. La imatge ens ajuda a fer-nos una aproximació. La imatge de Déu com un ull, com una oïda immensa, ... Sant Agustí deia que Déu és com un oceà. Totes aquestes imatges denoten immensitat. Déu és pare, o mare. Quan parlem de Déu no hem de tenir por de ferir la nostra integritat. Normalment parlar de Déu ens pot traspassar. El nen és un petit filòsof a qui normalment fem callar. El teòleg quan diu que una cosa no la sap guanya credibilitat. Davant d’una pregunta tipus: què feia Déu abans de crear el món?, no ens hauria d’espantar de contestar: no ho sé. Persones com Mn. Rovira Belloso és molt cautelós al parlar de Déu, en canvi, personatges que venen del món de l’espectacle es mostren més contudents al parlar de Déu. Cal enderrocar aquelles imatges antiquades i reconstruir imatges més actuals i properes de Déu.

Nosaltres no som propietaris del discurs de Déu. La nostra mainada es troba en entorns molt plurals: el nen que no creu, el nen que és de l’ Islam, ... L’error és pensar que Déu és patrimoni d’una tradició religiosa. La persona no és propietat de ningú, per tant si la persona no és propietat de ningú, com ho serà Déu?

4-No parlar d’un Déu mecànic
La pregària com a mecànica en busca de resultat és terrible. Un Déu de tipus mecànic és una caricatura de Déu. Si la relació amb Déu és purament utilitària és una relació infantil amb Déu, amb el perill de que quan no passa allò que es volia es té la sensació que Déu falla i és fàcil que hi hagi un allunyament. La pregària és un acte d’escolta per descobrir què vol Ell de mi i no què vull jo d’ Ell.

5-Com hem de parlar de Déu?

Hem de fer-ho sense projectar les nostres manies, els nostres tics, sense repetir tòpics ... La manera de com parlem dels que no creuen pot arribar a transmetre perjudicis i això no és positiu. Els perjudicis creen muralles i ens fa molt més petits.

6-Distingir entre l’experiència i el discurs
Val la pena acostar els símbols, però tenint en compte que l’excés pot generar saturació. Actualment l’analfabetisme espiritual és immens, la pobresa espiritual és gran. Una cosa és parlar de l’enamorament i l’altra és estar enamorat: parlar de l’enamorament, pot fer que un s’enamori? Una cosa no porta a l’altra.
Es bo que anem a l’església, que beneïm la taula ... aquestes signes són bons que resultin familiars pels nens. Un dia l’ infant pot fer-se la reflexió: “Aquí hem tens, què vols de mi?”. Sant Francesc d’ Assís va dir.”Aquí em tens, fes-me un instrument teu”.

Hem de parlar de Déu a les criatures amb temps, amb dedicació, sense presses... La coneixença de Déu ha de fer la persona més profunda, no més culpable. Si fos així aniríem per mal camí. Si el resultat és que té relacions de més qualitat, si és més profund en els seus vincles, anem per bon camí. Com en tot, els processos no tenen garanties preestablertes. L’atmosfera, les interferències de l’entorn, els llenguatges de l’exterior són molt deseducadors, empobridors i grollers.

Hi ha molts carismes i moltes formes de viure la Fe. Hem d’admetre la pluralitat de formes, i no fer clonatges espirituals. L’experiència vol dir que hi ha més que paraules.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada