Aquest diumenge és la festa de la «Sagrada Família», podríem preguntar-nos què és allò nuclear que fa «sagrada» la família de Jesús, i què fa sagrada qualsevol família. Criteri humà - «civil» (com deia el R.M. Nogués a la festa de Crist Rei: «donar pa al que té fam, etc.») - o religiós? La primera lectura ens invita a considerar criteris humans, aplicables a qualsevol tipus de família de qualsevol tradició religiosa, o sense religió. «Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui» (Sir 3).
El text de l’evangeli sembla que ens invitaria a pensar en criteris més típicament «religiosos», com ara el culte, el compliment de la Llei, en coherència amb allò que sincerament creiem segons la nostra consciència.
Penso que allò que fa sagrada una família són els dos tipus de criteri, però -alerta!- discernint amb l’Esperit de Jesús diverses coses: Primer: que allò important de qualsevol «pràctica religiosa», no és la pràctica en si mateixa, sinó la sinceritat del cor que la fa, la cerca i el desig sincer de Déu, de la seva bondat i de la seva llum, en coherència entre el que fem i el que creiem. Això porta una paradoxa (inquietant per a una mirada tradicional): que la decisió de realitzar altres pràctiques religioses diferents (segons altres creences), o de no realitzar cap pràctica religiosa, o a l’extrem -i ara no ho puc explicar més – fins i tot de realitzar una pràctica «antireligiosa», pot esdevenir i esdevé als ulls de Déu una forma de culte, de veritable «pràctica religiosa», de cerca de la Vida que Ell és, segons la consciència i l’origen d’aquesta decisió.
Segon: que allò més important, pel qual una «família» esdevé «sagrada», és un criteri humà, «civil»: la seva capacitat d’estimar, de comunicar, d’acollir i de compartir.
Tercer: que això es pot donar, i es dona moltes vegades, fora de la tradicional família cristiana (on, tristament, moltes vegades no es dona). Famílies amb parelles divorciades o separades, parelles estables d’homosexuals o lesbianes, o trans, etc. També en aquests casos moltes vegades hi és present l’amor, la comunicació, i la cura mútua. Pau Donés, en la seva última entrevista amb Jordi Èvole, quinze dies abans de morir, deia de la parella i la família, si fa no fa, això: «la parella es el cementiri de l’amor». Però deia també que el millor de la vida es la família, (en raó de la seva experiència viscuda), i incloïa a tots els seus membres: pares, fills, germans...,i també la seva ex-parella!.
La comunicació, la cura i el respecte mutu, l’afecte, i saber i sentir que podien confiar els uns en els altres, que es tindrien sempre a prop, fent-se costat, era el que més l’omplia. Quin tresor! I no és una família «típicament religiosa»! Però segur que als ulls de Déu, també és «sagrada».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada