“Estigueu atents, vetlleu”. És ben clar, oi? Quan trobarem el sense sostre, el que ha perdut la feina, el parent, l’amic que ens necessita? En masculí o en femení, tant se val. Els temps que vivim estan fent que ens anem aïllant, que ens anem amagant darrere les pantalles de les nostres andròmines informàtiques, no sortint de la nostra bombolla familiar. Tal vegada, anem perdent mica en mica el contacte amb la realitat. Com que no els veiem, potser ja no hi són. No els veiem, però ens necessiten.
Les nostres companyes i companys, les alumnes i els alumnes, totes aquelles i aquells que ens creuem pel carrer, ens miren des de darrera la seva mascareta. Ens necessitem els uns als altres. Tots! “Vetlleu! El tindreu aquí a l’hora més impensada”. ¿Serà quan ens trobem l’infant que ens demana a mitja nit que l’ajudem a resoldre els exercicis de classe pels quals els pares no estan preparats? ¿Serà quan un company o una companya ens diu que té una malaltia greu? ¿Serà l’àvia que se sent sola al seu pis o a la residencia? ... “El tindreu aquí a l’hora més impensada”.
Vivim un entorn excepcional. Una era està acabant. En comença una de nova. Ens agradi o no, el que hem començat a viure cada dia ha canviat. No viatgem, no ens trobem per fer moltes celebracions, quasi bé no anem a actes culturals ... ens parlem a través de programaris estranys. Aprofitem-ho per recuperar contactes perduts amb gent que moltes vegades ens necessita i amb la qual fa anys que no parlem. Per estar atents, molt atents, al nostre entorn. Per llegir entre línies els missatges de socors que rebem. Per atendre tanta i tanta gent que se sent angoixada per tot el que està passant. “Vetlleu!
La lectura d’Isaïes, fascinant com sempre, és avui una mica aclaparadora, acaba, però, cridant-nos als seguidors del Crist a ser pals de paller. Fem-ho!, amb decisió: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vos, el terrisser tots som obra de les vostres mans”.
Julià i Rosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada