Avui sentim com Déu demana a Abraham que renunciï a tot. “Ves-te’n del teu país, deixa el teu clan i la casa del teu pare”. Déu el sedueix amb una promesa. “Beneiré als que et beneeixin, maleiré als que et maleeixin”. Abraham ho accepta i obeeix. No podem deixar de pensar que deixar-ho tot – l’aixopluc i l’escalfor de la haima, l’aigua, el menjar escàs o no de cada dia, la seguretat que dona la família i els del clan, ... tantes i tantes coses – ha de ser molt dur! La crida, però, es repeteix un i un altre cop a l’Escriptura, com quan Pau escriu a Timoteu i li demana, també, que accepti les pèrdues i en suporti tot el sofriment. Si obrim els sentits, veurem com aquesta demanda perdura, també, fins als nostres dies.
Mateu ens descriu avui un dels episodis més fascinants de l’Evangeli: la transfiguració. Potser seduïts per les paraules del mestre, potser dèbils per la manca de menjar, potser enlluernats per la implacable llum del sol o per la inefable màgia del lloc, els deixebles veuen a Jesús envoltat de llum. És Déu! Entrelluquen, però, només el significat de tot el que els ha estat anunciant fins aquell moment. Per a ells s’ha fet la llum. La crida a deixar-ho tot ara se’ls fa irresistible, com a Abraham. Qui es pot negar a oblidar casa, família o seguretat si aquell que cadascun d’ells ha endevinat com l’enviat únic i irrepetible per anunciar la veritat, ho demana?
Avui, continuem cridats a sortir de nosaltres mateixos, a deixar-ho tot, a treballar a la perifèria. Veiem la misèria i el sofriment que ens envolta. Ens indigna, però també veiem com n’és de feixuc fer-hi front. Pensem com quan, esglaiats, els deixebles no gosaven aixecar la mirada, Jesús els diu que s’aixequin, que no tinguin por. Demanem que per la força de la Paraula, anem perdent la por i ens sentim capaços de sortir a cercar, a trobar, tanta gent que ens necessita. Aquí, no gaire lluny.
Julià i Rosa
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada