21 d’octubre 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d'avui ens inviten a reflexionar sobre dos temes fonamentals, recurrents en el nostre imaginari religiós: el del «sacrifici», necessari per apaivagar la divinitat i la necessitat de «donar la vida per poder viure llargament».

El primer desperta en molts de nosaltres inquietud i confusió davant d'aquella vella imatge del Déu Altíssim -ofès pels nostres pecats, que exigeix el sacrifici de les nostres vides per rescabalar l'honor i l'obediència que li és deguda, contrari al Déu amorós i compassiu que vetlla per les criatures que ell mateix ha creat, i a les que sosté en l'existència. Confusió entre «Moloc» -déu fenici a qui se li ofereixen en sacrifici vides humanes (particularment nadons) i el «Pare» -del qui ens parla el Crist- en qui trobem la vida.

El Senyor s'ha complagut en el qui ell havia triturat i afligit. Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes [de tots]... viurà llargament... (Is. 53, 10). El text sembla dir també que cal donar la vida per viure llargament. Diversos textos bíblics els hem llegit en aquest sentit.

Déu demana a Abraham -per posar-lo a prova- que li ofereixi en holocaust el seu únic fill Isaac (Gen. 22, 2). I Crist ens diu que «si el gra de blat no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn. 12, 24). No ho hem llegit malament? Com Déu pot demanar quelcom contrari al seu ésser? Com pot demanar que se li ofereixi en sacrifici -o en holocaust- la vida de persones -inclosa la del seu fill- per apaivagar-se? El Senyor mateix ho rebutja expressament quan diu: «Han incitat al pecat el poble de Judà dedicant a Baal recintes sagrats...per sacrificar-hi els seus fills i les seves filles cremant-los en honor de Moloc, cosa abominable que jo no els havia manat ni se m'havia acudit mai» (Jer. 32, 35).

I jo, en la meva pregària, li dic al Crist: «Senyor, això no és veritat. Si tritures el gra de blat, si el mates, no surt res, no neix cap espiga. Cal que renunciï a ser gra de blat -cert- i que deixi la seva forma inicial i es transformi, però no que mori».

Penso que interpretem el que és una expressió simbòlica de forma equivocada, i així la fem destructiva, i contrària a l'ésser de Déu. M'agrada la lectura no sacrificial de la vida de Jesús que fa René Girard i que recull Marie Balmary: «no és pas Jesús qui se sacrifica per obeir el seu Pare, que li demanaria la vida, sinó que Jesús, home de pau, refusa, ni que li costi la seva vida, matar, sacrificar l'altre». (El sacrifici prohibit. Pag. 237).

Necessitem saviesa per discernir el patiment que destrueix la vida, del patiment que la genera.

Santiago Quijano