Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


6 d’abril de 2016

Quatre mirades sobre la misericòdia. Quarta Conferència de Quaresma: Francesc Torralba "La misericòrdia: una mirada filosòfica"

La misericòrdia precisa d’un aclariment conceptual, és una paraula emprada per la riquesa semàntica que atresora, però misericòrdia no és un mot habitualment emprat, es parla més de solidaritat, amor, amistat, i en general s’identifica més amb la compassió. Aleshores la pregunta és, què significa? què implica? tenir misericòrdia o ser misericordiós. Hi ha unes condicions bàsiques per aplicar a la misericòrdia. En primer lloc la misericòrdia és una virtut no únicament cristiana sinó que també té una dimensió laica; té claus de lectura diferents. De la mateixa manera que la compassió no és una virtut exclusiva del budisme per més que hi ocupa un lloc preeminent i significa “patir amb l’altre”.

El mot és d’origen llatí cor-cordis, i això ja ens diu que és una experiència del cor, no de la ment, no del cap ni del pensament ni del raonament. El cor és allò que tenim que ens permet sentir emocions, i la paraula l’emprem en sentit figurat moltes vegades: “té un gran cor” o per contra “no té cor”. Allò que ens fa humans és tenir cor i allò que ens fa inhumans és no tenir-ne. Si seguim amb el mot veiem que té el prefix “miser”, misèria, que pot ser material o immaterial, fàcil de distingir, la material la pateix qui “no té”, que no té allò que és més palpable, més visible... casa, menjar, vestit, salut, etc., i la immaterial és aquella que no és veu però que se sent, que es pateix... l’angoixa, la depressió, la desesperació, la por, etc.

Dit això estem en condicions d’entendre la misericòrdia com la capacitat d’assumir en el propi cor la misèria de l’altre.

La paràbola del bon samarità planteja molts dubtes: diu que passen per davant del ferit tres persones, dues, tot i veure’l, passen de llarg i només s’atura el samarità, que és qui tindria més raons per no fer-ho. Com és possible la misericòrdia davant d’aquesta situació? Com és que només una persona s’atura? Com és que les altres dues passen de llarg i a més no tenen cap sentiment de culpa ni remordiment per haver-ho fet? Es pot dir que el samarità és l’arquetip o el model de la misericòrdia? En el fons és un enigma, sabem que no existeix un factor genètic, no hi ha un gen de la misericòrdia com hi ha gens responsables de que siguis alt o baix, amb un color determinat dels ulls, o fins i tot que tindràs una malaltia, com la trisomia 21 de la síndrome de Down entre moltes d’altres, etc. La misericòrdia no ve marcada genèticament. Hi ha, això sí, el “factor entorn” que sempre és decisiu en la configuració de la personalitat.


Cal valorar també l’atenció i la capacitat de superar la indiferència. El papa Francesc s’hi ha referit per activa i per passiva i va reblar el clau a l’illa de Lampedusa quan va parlar de “la globalització de la indiferència”, i certament que l’hem globalitzada, res ja no ens commou, ens hem blindat. I això ens porta a la falsa prevenció de dir: N’hi ha tant de sofriment al món i jo sóc tan petit que em limitaré a cuidar el meu petit jardí. Com més alta és la densitat humana més manifesta és la indiferència.

Què és la indiferència? És no percebre la singularitat de l’altre, no detectar la diferència de l’altre, no adonar-se que l’altre existeix, que la seva unicitat és irrepetible, que tots i cadascun de nosaltres som únics, que no n’hi ha hagut mai cap com nosaltres, ni n’hi haurà mai més cap d’igual en el futur. No entendre que cada ésser és únic és la forma més greu de menyspreu.

Hi ha dos tipus d’indiferència, una primera que és la que es produeix per manca d’atenció no intencionada, és la indiferència per desatenció, fruit de la dispersió; no m’adono dels drames que tinc a prop, amb la qual cosa l’altre es converteix en un decorat de fons. És no estar plenament present allà on s’ha d’estar.

L’altre tipus és la indiferència intencionada, voluntàriament exercida, que té més gravetat moral. És un blindatge, una cuirassa que ens posem per no ser afectats per la misèria de l’altre: M’he adonat del que et passa però passo de llarg.

Amb tot, però, ens autoexcusem. La primera excusa és la del temps, perquè el temps és un bé molt preuat i temps és justament el que no tenim i fàcilment diem: m’ocuparà molt de temps atendre’l. Sense adonar-nos com és de necessari saber donar temps; per consolar algú has de donar-li temps, escoltar-lo i no tenir pressa. També es pot dir per justificar-nos: “no hi havia res a fer”, la qual cosa no deixa de ser una hipòtesi perquè es necessita una valoració molt acurada per arribar a aquesta conclusió, i fàcilment deixes de fer allò que havies de fer.

La saturació és una altra excusa per justificar la indiferència, és la multiplicitat d’estímuls de patiment que porta a la globalització del sofriment.

En aquest punt Torralba va explicar el relat de dos professors grans passejant per una platja plena d’estrelles de mar agonitzant perquè les onades les havien llançat fora de l’aigua. Un d’ells es va ajupir per agafar-ne una i la va tornar a l’aigua; l’altre professor li va menystenir aquest gest perquè salvar una estrella no era significatiu davant de tantes com n’hi havia, a la qual cosa el primer li va replicar: mira, sé que només és una que se salvarà, però si tu fessis el mateix ja serien dues i si vinguessin tots els vilatans d’aquest poble se’n salvarien la meitat i si vingués gent d’altres pobles potser se salvarien totes.

I una darrera excusa és la banalització del sofriment: Quan veus les imatges que t’ofereixen per televisió, primer t’indignes, però quan es repeteixen tant acabes per banalitzar-ho. La informació ha de ser veraç per dura que sigui, però perquè cridi l’atenció ha d’augmentar contínuament el voltatge de les imatges. El resultat és que arriba un moment que ja res no ens commou fins a l’extrem que s’anul•la la misericòrdia. Resumint, doncs, temps, saturació i banalització són les excuses que posem a la indiferència. Algú pot dir que no podem atendre totes les situacions que ens surten a l’encontre, però cal entendre que no es tracta de respondre a tot, sinó de treballar els propis talents allà on et sentis capaç d’aplicar-los: hi ha qui sap estar al costat dels malalts donant-los consol i esperança, això és un do. Hi ha qui sap ensenyar, també és un do, i com això tantes i tantes coses. L’obra de misericòrdia neix del cor però necessita de la intel·ligència per saber on es pot ser més útil.

No s’ha de confondre la misericòrdia amb la llàstima, perquè la llàstima és efímera i no va acompanyada d’obres, com a molt s’expressa amb una llàgrima que regalima cara avall. Hi ha molta llàstima i poca misericòrdia. La diferència és clara, pregunta’t: “has fet alguna cosa per l’altre”: SI, això és misericòrdia. NO, això és llàstima.

Tampoc es pot confondre amb el paternalisme: et dono les molles de la meva taula. La misericòrdia és dir-li a l’altre: sento el teu patiment com a meu. I si has estat capaç d’arribar fins a aquest punt és que has aconseguit estar tan atent a l’altre que ja res no serà igual. La misericòrdia produeix un canvi radical en la vida de les persones. El món del malalt és un món radicalment diferent del món de les persones sanes. Acollir un refugiat a casa representa un canvi substancial en la vida.

Es pot ser misericordiós a distància? En qualsevol cas la condició bàsica per a la misericòrdia és vèncer la indiferència, i la condició bàsica per vèncer la indiferència és vèncer el temps, la saturació i la banalització.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada