Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


30 de juliol de 2015

Crisis de fe, que ens du a créixer en la fe

Per «crisis de fe» sovint entenem que deixem de «creure» en les «veritats religioses o dogmes» que, en un moment de la vida ens transmeteren. Molts cristians -actualment creients- hem posat en crisis la manera d'entendre la fe que vam rebre. Durant molt de temps l'havíem entès com l'acceptació intel•lectual de veritats o dogmes. I aquesta manera d'entendre la fe, ja no ens diu res. No aporta res significatiu a la nostra vida. Més encara: ens fa nosa.

Aquesta manera, però, l'hem substituïda per una altra forma d'entendre-la. Avui hem descobert que la nostra fe és creure -confiar- en una persona, la persona del Crist. Hem descobert que la fe és un vincle personal, idèntic al que generem amb les persones que estimem: amics, parella, fills, etc. Una vivència fonda de confiança en Jesús de Natzaret, en allò que diu, en allò que fa, i que és. Aquest tipus de vivències que duen a l'amor. Vivència que neix i creix lentament en nosaltres, amb progressions i regressions, amb il·lusions, esperances i decepcions. Vivència que genera confiança. Confiança que, un cop consolidada, perdura fins i tot en els moments en què no l'entenem, segurs que finalment es farà la llum, i es restablirà l'harmonia i la pau.

La fe és una experiència pregonament humana, connatural als éssers humans. La practiquem sovint, amb moltes persones, al llarg de la nostra vida. És una experiència vital. Comprenc que Karl Ranher digués que els cristians del segle XXI, o serien «místics» o no serien. I la mística no és quelcom esotèric, o d'un altre món. És «un coneixement, d'alguna manera experiencial, de Déu», és a dir, quelcom vital, que s'experimenta en la vida quotidiana d'una persona. La fe és presència de Déu en el cor del creient (Sant Tomàs, Sant Agustí.). I «presència» és «amor». És mirada atenta i amorosa vers la persona estimada. Cura i acció per a que sigui i pugui arribar a ser tot allò que potencialment és. Presència és comunicació clara, oberta i lluminosa, com la de qui comunica mirant als ulls. És comunió (comú-unió) que no fusió. És vida. I la vida s'expressa de mil formes. Totes generen vida. És l'experiència que descriu i comunica el Crist sobre la seva relació amb el Pare, quan li diu a Felip: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. No creus que jo estic en el Pare i el Pare és en mi?» (Jn.14, 9-10).

De fet, com he dit, la fe la practiquem amb moltes persones al llarg de la nostra vida. No és el resultat d'una deducció racional, ni de reflexions filosòfiques, científiques o culturals. Té el seu origen en una experiència vital, existencial, de relació entre persones. Primerament del Crist i el Pare . Després dels deixebles del Crist amb ell mateix, i finalment de quins -a través d'ells-, ens hem relacionat amb el Crist, i hem arribat a creure en ell. «El que hem vist, el que hem sentit, el que hem palpat, això és el que us comuniquem...»(1Jn. 1, 1 i ss).

I el naixement i consolidació de tota relació -i també d'una relació que, no per referir-se a Déu deixa de ser humana- és sempre un misteri, un regal. Podem treballar perquè brolli, però a la fi, la confiança, l'amor, el vincle amb una altra persona, i l'amistat, sorgeixen més enllà del nostre fer, i del nostre esforç, no com a producte d'aquest, sinó com a regal de la Vida, com a decisió sempre lliure de les parts implicades. La fe és un regal de la Vida, un regal de Déu. D'aquesta manera, la crisi d'una manera d'entendre la fe, ens du al creixement de la nostra fe.

Santiago Quijano

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada