Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


23 d’octubre de 2016

Reflexions a la Paraula de Déu

El fariseu i el publicà

Jesús fa camí cap a Jerusalem, aviat entrarà de nou al Temple. Per ell el Temple és casa d’oració. Lloc de trobada amb Déu. Reté en el seu record les moltes persones que ha vist pregant en els seus atris. S’indigna amb aquells que aprofiten el recinte sagrat per fer ostentació de si mateixos, s’entendreix amb el record d’aquells que ha vist, postrats a terra en un racó, demanant la misericòrdia divina. La paràbola s’inspira amb aquests records, és tan real com la vida mateixa.

Avui, els personatges serien diferents, però les seves actituds són les mateixes.

El fariseu d’avui, és aquell que va sempre amb el cap ben alt, segur de si mateix. No demana consell a ningú, per què? si ell ho sap tot, i va adoctrinant els altres. És un pare modèlic, un espòs fidel (encara que els de casa seva visquin afeixugats per la seva presència abassegadora, ja que ell està més preocupat per assegurar l'ordre que no pas per estimar). És un bon catòlic, complidor de totes les normes, i malparla d’aquells que no les tenen en compte. El diumenge va a missa. Cal donar exemple. Està cofoi quan els seus subordinats li fan la “pilota” tot dient-li, “tu sí que ets bo, m’agradaria ser com tu”.

El publicà és tot el contrari, fracassat, se sap perdedor. Incapaç de tirar endavant, potser el treball no li va bé, poc respectat per la família, els fills han marxat de casa, ofega les seves penes amb la beguda, el que el fa més irritable. Mil vegades ha fet el propòsit de refer la seva vida, mil vegades ha fallat. Un dia entra a l’església, es col•loca al final, li sembla que es troba en un lloc que li és estrany, i l’únic que sap dir és perdó i ajuda.

Sóc conscient que són dos estereotips exagerats. Cap de nosaltres no s'identifica ni amb l’un ni amb l'altre. Però el contrast ens pot fer adonar de com vivim la nostra pregària i la nostra relació amb Déu.

Si ho tenim tot, no demanaren mai res. Si ho sabem tot, no aprendrem mai res. La paràbola, entre altres coses, és una crida perquè tinguem el valor de mirar-nos al mirall i adonar-nos que no som tan bells, com ens podem creure. Això no és fàcil, ens costa adonar-nos de les nostres precarietats. Una vegada més els pobres, aquells que no tenen res, ens poden ajudar.

Josep m Jubany

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada