Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’aquest diumenge són un càntic a la misericòrdia de Déu: Déu perdona la infidelitat del poble. El salm és un cant al perdó. En la carta a Timoteu Sant Pau proclama que Jesús ha vingut al món per salvar els pecadors, per acabar amb el capítol 15 de Sant Lluc que és l’evangeli de la misericòrdia.

Justament aquest any sant que el papa l’ha proclamat com l’any del Jubileu de la Misericòrdia és un bon moment per comentar aquest passatge de l’evangeli. Durant molts anys aquest evangeli l’anomenàvem del fill pròdig. D’uns anys cap aquí parlem del pare que perdona. Aquesta és, sens dubte, la millor definició.

Donem una mirada als protagonistes d’aquesta escena. El pare. Jesús no volia que la gent de Galilea veiés un rei, un senyor o un jutge. En la paràbola del pare bo fa veure com ell l’ imaginava. Déu és un pare que no pensa en la seva pròpia herència, respecta les decisions del seu fill, el veu marxar de casa amb tristesa, però no l’oblida mai. Aquest fill sempre pot tornar a casa sense cap mena de temor. Sortirà a rebre’l amb els braços oberts. Que bé explicita el quadre del fill pròdig de Rembrandt aquest gest d’acollida amorosa! Qualsevol predicació o catequesi que oblida aquesta paràbola central de Jesús no pot provenir d’Ell ni transmetre la bona nova de Déu.

L’altre protagonista és el fill petit, que reclama del pare la part de l’herència. Vol ser lliure, trenca els lligams. El pare accedeix al seu desig sense dir cap paraula. El fill ha d’elegir el seu camí. Molta gent avui vol veure’s alliberada de Déu. Ser feliç sense la presència d’un pare bo. El fill se’n va a un país llunyà, necessita viure lluny del pare... fins que el buit interior i la fam d’amor poden ser els signes de l’allunyament de Déu. El jove reflexiona i aprofundint en la seva pròpia buidor recorda el rostre del pare, reconeix el seu error i pren una decisió: aniré a trobar el meu pare.

El tercer protagonista és el fill gran que s’indigna quan el pare fa una festa per acollir el retorn del seu germà. Mai no ha marxat de casa però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir els manaments però no estima.
Ens caldria preguntar-nos què fan els que no han abandonat mai l’església. Assegurar la seva supervivència religiosa o ens caldria preguntar-nos de quina manera construïm comunitats obertes i acollidores on tothom s’hi trobés com a casa?

Lluís Saumell i Gili