Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


24 de març de 2016

Quatre mirades sobre la misericòrdia. Tercera Conferència de Quaresma: Mar Galceran "La misericòrdia: una mirada social"

La misericòrdia sempre és social perquè implica una relació entre, al menys, dos éssers. Però quan es parla de la mirada social, s’està pensant en les situacions d’injustícia i desigualtat social que generen pobresa, exclusió, vulnerabilitat, etc.

Mar Galceran, doctora en Pedagogia per la Universitat Ramon Llull i coordinadota tècnica del Lloc de la dona de les Germanes Oblatas, abordà el tema de la misericòrdia posant la mirada en un d’aquests col·lectius específics que són les dones que viuen en contextos de prostitució atès que és la realitat en la que actualment treballa. I ho va fer prenent Jesús com a guia, model i encarnació plena de la misericòrdia en ells.

La misericòrdia és més que un conjunt d’obres o d’accions, no és una activitat més en la vida o un apèndix sinó que, amb totes les limitacions i faltes, s’ha de procurar que esdevingui un estat de vida, una manera concreta de situar-se davant del món i de la vida que mou a anar a l’encontre del necessitat. La misericòrdia és una gràcia que no ve de nosaltres, que no pot venir de nosaltres, que ens depassa i que ens mobilitza a estimar fins i tot contra tot pronòstic.

Com diu el Papa Francesc, “Misericòrdia és l’acte darrer i suprem amb el que Déu ve al nostre encontre. És la llei fonamental que habita en el cor de cada persona quan mira amb ulls sincers al germà que troba en el camí de la vida”.

Tots estem habitats per aquesta presència de la Misericòrdia, tan sols hem de deixar-li espai i deixar que actuï en nosaltres.

Per a la conferenciant, la misericòrdia ha actuat justament a través de les persones més senzilles i estigmatitzades, com el cas de les dones que exerceixen la prostitució, les que l’han ensenyat també a ser misericordiosa.

La vida tan sols té sentit quan hi ha algú que t’atansa una mà quan et sents necessitat, quan hi ha algú que et guareix les ferides i a qui guarir les ferides. La vida tan sols té sentit des de la misericòrdia.

Si analitzem les arrels etimològiques del terme misericòrdia ens trobarem amb dos significats distints. D’una banda la misericòrdia com a compassió i de l’altra la misericòrdia com a clemència, perdó.

La paraula misericòrdia prové del llatí (miser=pobre, miserable i cors, cor) i significa literalment tenir el cor amb els pobres, sentir afecte pels pobres.


L’Antic Testament utilitza per al terme compassió i misericòrdia la paraula rahamim, , que vol dir el si matern. I fa referència a les entranyes de la persona. Tant a l’Antic com al Nou Testament, les entranyes són el lloc on habiten els sentiments. La misericòrdia és, doncs, un sentiment que brolla del cor i que et mou a preocupar-te, a estimar, el més feble, el més vulnerable i el més necessitat.

Diu el Papa Francesc: No caiguem en la indiferència que humilia, en l'habitualitat que anestesia l'ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix. Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d'auxili.

El terme éleos, que originàriament indicava un afecte d’entendriment, posteriorment es va convertir en favor immerescut, afabilitat, benevolència.

Aplicat a Déu expressa aquest regal inesperat de la gràcia divina que depassa la nostra concepció mundana. Atès que Déu s’inclina i s’humilia, descendeix per estar al nostre costat i ens torna a acollir tantes vegades con faci falta per a restaurar-nos idonar-nos noves oportunitats. D’altra banda el terme únicament pot ser entès prenent en consideració el concepte bíblic de “cor”. El cor no designava únicament un òrgan vital sinó també la seu dels sentiments i del judici.

La misericòrdia com a compassió

La misericòrdia no és, però, una actitud de debilitat sinó tot el contrari. Oblidar-se d’un mateix per a preocupar-se fonamentalment per les necessitats dels altres demana coratge, valentia i fortalesa. Des d’aquesta perspectiva no és únicament una actitud afectiva, emotiva, un sentiment, sinó que ens mou també a l’acció. És una actitud efectiva atès que cerca combatre i superar la carència del mal (paràbola del Bon Samarità). Des d’aquesta perspectiva Déu no es queda afectat passivament davant del sofriment humà sinó que s’implica per a superar-lo.

En la paràbola del Bon Samarità hi tenim un dels millors exemples dels dinamismes de la misericòrdia. El que mou inicialment al samarità a sortir d’ell mateix i acostar-se al desvalgut és un impuls de compassió (el veié i se'n compadí). El que mobilitza internament la misericòrdia és, doncs, una sensibilitat afectiva que el mou a una acció concreta (li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà) però que s’encamina i s’orienta vers quelcom més, vers l’àgape amb una decisió que el porta a conduir l’home malferit vers un hostal per tal que se n’ocupin i a planificar el retorn del seu viatge per tal de fer-se’n càrrec de les despeses.

L’imperatiu amb el que conclou la paràbola del bon samarità: Ves i fes tu el mateix expressa aquesta vocació profunda de Jesús de cura i atenció vers els altres. La misericòrdia es revela llavors com una actitud permanent, profunda i activa del comportament de Jesús i de la seva manera de relacionar-se amb els demés.
Una de les actituds més innovadores de Jesús fou el seu apropament, consideració i compassió amb els “últims”: publicans i prostitutes, endimoniats, malalts, cecs i leprosos, pecadors/es, estrangers, dones, vídues , infants, pobres i rics, enemics, traïdors, delinqüents, criminals..... esdevenen els fills predilectes, en una dimensió de misericòrdia infinites.

La seva és una tendresa de compassió, és a dir, de participació profunda i empàtica amb els sofrents d’aquest món. Una participació i disponibilitat de servei fins al lliurament de si mateix per a tots: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”. (Jn15, 13).

Però aquesta misericòrdia profundament humana, implicada i participativa en la vida de l’altre és alhora profundament lliure i despresa de tot i de tothom. Vet aquí una de les primeres paradoxes de la misericòrdia de Jesús.

Són innombrables les mostres de compassió de Jesús davant el patiment i la vulnerabilitat de les persones, una compassió que el mobilitza al compromís concret per a cercar el guariment i benestar de l’altre. Ho podem veure en la multiplicació dels pans. Jesús, doncs, s’implica i es vincula afectivament i, tal i com hem vist, mostrava també les seves preferències: Joan, el deixeble estimat; Llàtzer i les seves germanes, Marta i Maria; Maria Magdalena.

Amb tot, la misericòrdia de Jesús és independent de tot vincle o condició personal, familiar o nacional que pugui apartar-lo de la voluntat del Pare: El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra (J4, 34).

S’implica profundament, fins a donar la pròpia vida, però no s’aferra a res ni a ningú.
La seva és una misericòrdia profundament encarnada, partícep de la vida de tots, però absolutament lliure de tot i de tots. Crist no es deixa viure per la vida, sinó que la viu i l’orienta vers un projecte concret, acollint-la, estimant-la, i donant-la fins a l’extrem No busca l’autocomplaença, defuig qualsevol situació de protagonisme, de reconeixement, no espera res de ningú però ho dóna tot. No busca reciprocitats afectives, tan sols que se segueixi la voluntat del qui l’ha enviat. “Deixa’m anar”, li dirà a Maria Magdalena quan se li apareix al sepulcre. Jesús no es deixa atrapar emocionalment. Sap que tan sols quan hom està disposat a perdre-ho tot, esdevé plenament lliure i el seu Amor pot esdevenir ple. El seu únic lligam és Déu i fer la seva voluntat: “Vés a trobar els meus germans i digue’ls: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu” (Jn 20, 17).

La misericòrdia com a perdó
Únicament es pot perdonar allò que és imperdonable. Des d’aquesta perspectiva la justícia divina transcendeix la mera justícia commutativa que exigiria represàlies o el mer causa efecte. Perquè l’Amor de Déu està més enllà de la lògica de l’intercanvi, és l’expressió d’una economia del do, de la sobreabundància gratuïta per sobre l’economia de l’intercanvi i el càlcul. La misericòrdia de Déu s’emmarca en una justícia que s’escapa de la comprensió mundana, la transcendeix. La misericòrdia és l’acompliment de la justícia divina. La misericòrdia és la gràcia que possibilita la conversió en tant que concedeix un termini o una nova oportunitat per al canvi. Però Jesús no té pas una actitud idealista, teòrica, allunyada del món real, idíl·lica o endolcida sinó que està profundament imbricada en la seva mateixa experiència vital de perdó que trobem condensada en la seva expressió a la creu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el què fan”. (Lc 23, 34)

La misericòrdia de Jesús ni tan sols coneix obstacles davant la traïció. L’única condició és que la persona es converteixi, retorni a Déu, i es deixi estimar per Ell. La mateixa traïció pot adquirir un nou contingut salvífic si l’home renova el seu amor o respon a l’amor de Jesús amb el seu penediment i adhesió.

Una conversió que es perfila ja en la mirada de Jesús davant les negacions de Pere. Després de la tercera negació, quan el gall havia cantat, Lluc narra com Jesús es girà vers Pere i el mirà. Llavors ell plorà amargament en recordar-se del que Jesús li havia dit. Pere queda totalment desarmat i abandonat a Jesús: Tu ho saps tot, saps que t’estimo.

El perdó que manifesta Jesús és total. Després de la triple professió d’amor ja no queda res del passat, tot comença de nou i se li encomana la seva nova missió en l’església. La traïció ha quedat totalment oblidada. La misericòrdia de Jesús va més enllà de la infidelitat de l’apòstol i requereix per altra banda una resposta directament proporcional de perdó als altres tal i com ell havia ensenyat: Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. (Lc 17, 3). Una misericòrdia que s’expressa en la seva disponibilitat per acollir y compartir la nostra condició humana, per a comprendre el mal amagat en l’home i perdonar-lo.

La misericòrdia de Jesús és la tendresa d’un Déu que mai diu que no a cap dels seus fills. Un Déu que segueix estimant al que ha marxat i l’espera amb infinita paciència, esperant contra tota esperança. El fill pot oblidar-se del pare però el pare no oblidarà mai el fill. Així és com ens els presenta l’Evangeli en la paràbola del fill pròdig. Un pare que esperava any rere any el seu retorn i veient-lo des de la llunyania es commou profundament, surt al seu encontre, se li tirà al coll i el besà .

La seva indulgència és infinita i transcendeix els criteris pròpiament humans atès que està per sobre la falta de correspondència, ni tan sols la traïció, la ingratitud dels homes, la seva mesquinesa aconsegueixen flaquejar el desbordament d’amor i de tendresa que l’inunden. Continua desbordant amor, tendresa, bondat, magnanimitat fins i tot amb les persones més roïnes, com amb Judes, Pere, els condemnats a la creu, els soldats que el reprenen (a qui ell guareix l’orella tallada per un dels seus).

Ell és plenament conscient de les contradiccions que hi ha en el cor humà. Sap que és l’home, sap que els seus interlocutors estan plens de mesquineses i de dolenteries. Ell és plenament conscient de la maldat i la ignorància que hi ha en els cors humans però malgrat tot i contra tot pronòstic continua estimant, donant-se, perdonant....Aquesta és la singularitat de la misericòrdia de Jesús, la màxima radicalitat i exigències ètiques i alhora la màxima indulgència, comprensió, bondat. No és realment increïble, transcendent, diví?

La misericòrdia de Jesús és la misericòrdia de qui coneix com a ningú altre el que l’home pot donar de si, que veu les seves limitacions i debilitats i que, malgrat tot, l’abraça amb afecte total i s’ofereix per ell, per atreure’l cap a la veritat última de la seva existència.

És una misericòrdia exigent i tremendament indulgent alhora
. És radical, sense mitges tintes però alhora acollidora, amable i comprensiva de totes les persones en les seves debilitats, disposada a perdonar sempre al pecador que reconegui els seus pecats i es converteixi a l’Evangeli.

Jesús no exigeix qualsevol cosa, però aquesta radical exigència de Jesús es conjuga alhora amb el respecte més absolut per la llibertat humana amb la més alta comprensió per les limitacions i les culpes de les persones, esdevenint així una misericòrdia profundament reparadora.

La misericòrdia de Jesús és revolucionària: es col·loca més enllà dels costums comunament acceptats per convertir-se en acollida i oferiment de gràcia per a tots i cadascun. Ningú no es pot sentir exclòs de la misericòrdia del Fill encarnat, l’única condició és la sinceritat de cor i la disponibilitat a la conversió.

En aquest context es poden situar els passatges de la dona pecadora que eixuga amb els seus cabells els peus de Jesús (Lc 7, 36-50); la paràbola del fariseu i del publicà (Lc 18, 10-14) o el passatge de Zaqueu. En aquest darrer, davant la irrupció de la misericòrdia de Déu, que capta les intencions del cor i està atent als detalls més insignificants, Zaqueu no pot més que rendir-se acceptant convertir-se: “Dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més”. És així com la misericòrdia de Jesús, superant tots els prejudicis i saltant-se totes les barreres, es fa testimoni de l’amor salvífic de Déu dirigit a tothom, sense excloure ningú.

És extraordinàriament particular, personal i personalitzada i alhora absolutament universal, privada de qualsevol tipus de discriminació de raça, grup social o sexe....
La misericòrdia de Jesús no coneix excepcions. No rebutja els rics, però exigeix que es converteixin i que apartin el seu cor de les riqueses materials per a posar-lo en els béns espirituals. Mateu, Josep d’Arimatea, Nicodem, Zaqueu, el jove ric, Llàtzer i les seves germanes eren tots de classe acomodada. Jesús no els margina, fins i tot els anima a què el segueixin. L’única exigència és que es converteixin.

La particularitat i la universalitat estan en profunda unitat en la misericòrdia de Jesús. Jesús participa dels patiments dels qui pateixen i de les alegries dels qui estan contents, com per exemple quan participa de les Bodes de Canà (Jn 2,2), però la seva orientació va sempre més enllà: “a casa del meu Pare hi ha lloc per a molts" (Jn 14, 2); “Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar” (Jn 10, 16 ). Allò particular assumeix el significat d’allò universal, com veiem en la conversió de la samaritana que esdevé també la conversió de tot un poble.

En el seu apropament a l’home i la dona es mostra atent a la singularitat de cadascú i crida a tots pel seu nom com ho fa amb els apòstols. No els considera de forma anònima o genèrica; la seva compassió es dirigeix a la singularitat de cadascuna de les persones amb les que es troba, fins al punt que cadascú pot dir el que deia Pau: “Em va estimar i es va entregar a sí mateix per mi” (Gal 2, 20). Es preocupa per cadascuna de les seves ovelles, especialment per les que s’extravien. Mira als ulls al jove ric i li pregunta a Pere si l’estima més que als altres, revelant una atenció i vincles directes, atents amb l’altre. Amb tot, la seva continua sent una perspectiva universal, oberta al món i a tothom. Ell s’ofereix com l’home de tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada