22 d’agost 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

Senyor, a qui aniríem?

M’he de remuntar a la dècada dels vuitanta per recordar unes paraules d’Antoni Bentué, catedràtic de Teologia de la Universitat de Santiago de Xile, quan en acabar un curs de catequesi d’adults sobre els trets més significatius de les grans religions, algú li va preguntar per què la seva opció creient era cristiana si de fet amb la seva dissertació havia deixat clar que Déu estava present en totes elles. Va meditar breus instants la resposta escollint les paraules sense precipitar-se, com buscant la manera de no trair el seu pensament i ni molt menys ofendre les altres creences:

“Honestament he de dir que la genialitat que té el cristianisme per a mi és única, no l’he trobada en cap de les altres religions; davant d’un Déu sofrent no hi ha disjuntiva possible, no t’hi pots resistir, l’has d’acceptar com el Déu veritable”.

Una resposta en la línia de la que fa Pere en l’Evangeli d’avui quan Jesús pregunta als dotze... vosaltres també em voleu deixar? i Pere li diu: “Senyor, a qui aniríem?”

Jesús s’adonava que molts dels qui l’havien seguit l’abandonaven i preveia que també els apòstols ho farien en el moment en què més els necessitaria, fins i tot Pere que a una pregunta anterior de Jesús... i vosaltres qui dieu que sóc jo? va respondre: “Tu ets els Messies”.

Les paraules dels homes són només això, paraules, per més que les digui amb tant d’encert algú tan significat com Pere, però les paraules de Jesús són paraula de Déu, i això ningú no ho va entendre fins passada la Pasqua. La resurrecció de Jesús marca el punt d’inflexió que fa que tot sigui diferent per sempre més. Jesús és la nostra opció creient, la seva paraula ens ha tocat a fons i no podem ni volem defugir-la. “Senyor, només vós teniu paraules de vida eterna.” El que cal és ser conseqüents amb l’elecció que hem fet.

Josep Maria Lari