SANT ILDEFONS

Per a nosaltres, cristians, el Temps de Pasqua és un temps que ens obre a l’esperança, de la mateixa manera que, en aquest temps de primavera, els arbres i les plantes s’engalanen amb les primeres flors: és un cant a la nova vida que neix. El que ens convida a fer l’Església durant aquest temps és atrevir-nos a contemplar i a confessar que l’Esperit de Jesús Ressuscitat continua sent present en aquest nostre món. Aquesta manera de dirigir la nostra mirada pot ser un testimoni de la nostra fe en el Crist Ressuscitat, en aquell Jesús que va proclamar que ell era la Vida i que, penjat a la Creu, de la seva ferida ens va donar a tots Vida (sang) i Esperit (aigua).

Donada la situació actual del món, aquesta manera d’entendre i mirar la realitat serà titllada per molts d’ingènua, de simple o de simplista i, fins i tot, d’una forma de fugir de la realitat concreta i històrica que estem vivint (o patint). Tenir una idea o una manera de concebre la realitat, qualsevol realitat, també la del nostre món— és una de les possibilitats que tenim tots els humans per elegir, arribat el cas, la manera com volem construir la nostra realitat, el nostre món.

És cert que el pensament i les idees només s’expressen a través del nostre llenguatge, un llenguatge que no es redueix només a paraules, sinó que tendeix a transformar-se en accions concretes. És justament en aquest àmbit del “fer”, en el moment de l’acció, en el pas del que idealment és possible al que és real, quan el nostre pensament es realitza de manera tangible, quedant sempre al descobert. D’una manera senzilla i planera, l’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús aquest mateix pensament: “Un arbre bo no pot donar fruits dolents, ni un arbre dolent donar fruits bons... Així, doncs, pels seus fruits els coneixereu” (7, 18-20). És un seriós advertiment per descobrir on són els falsaris que es presenten disfressats de bondat i de justícia per acabar servint només els seus propis interessos.

Al final, és en el moment d’actuar on es posa de manifest el que realment les persones són. Darrere, on hi ha odi, venjança, destrucció i morts indiscriminades, mai s’hi podrà trobar un pensament lúcid, encara que es proclami ple de raó, perquè en el fons només revela foscor i tenebres.

Per a nosaltres, cristians, el temps pasqual, aquest temps que va de la Creu a la Pentecosta, ens mostra també la profunda realitat del nostre temps. Per a nosaltres és l’últim de tots els temps possibles: és el temps de la consolidació del regnat de Déu a la terra; és el temps que se’ns ha donat a tots els qui hem optat per seguir Jesús, per tal de poder bastir un món nou, més just, més equilibrat, on sigui possible el diàleg i la pau entre els homes i les nacions.

Hem de partir d’aquesta realitat singular, perquè el temps que ens toca viure qualifica històricament la nostra fe: el present és molt més definitiu que qualsevol altra novetat que puguem esperar d’un temps futur. La Pasqua de Crist, a més de ser un fet personal i únic, és el fet original, el fet bàsic, el fet que fonamenta una nova visió i situació de la Humanitat, el fet que divideix la història en dos i marca un abans i un després. Finalment, creiem també que és el fet salvador per a tots, perquè ens allibera de la mort total, de la buidor i de l’aniquilació com a éssers humans. És el temps de la Vida i de l’Esperança.

El temps de Pasqua és el temps en què l’Esperit de Déu omple l’univers. Ell pot fer que totes les coses siguin noves, fins i tot els nostres cors i el nostre món. És la promesa que Jesús ens va fer, i avui és aquest Esperit qui continua donant-nos força per ser fidels al seu evangeli. Nosaltres invoquem l’Esperit repetides vegades a les nostres celebracions, i ell es fa present enmig de la comunitat; fa present d’una manera nova la mort i la resurrecció de Crist; amb la seva força transforma l’Església i ens fa comprendre, avui, que l’amor de Déu s’ha estès a tota la Humanitat.

Quan l’Esperit reuneix la comunitat cristiana és per fer el memorial de la Pasqua del Crist. La litúrgia no solament recorda un fet primigeni, original i constitutiu d’un món nou i irrepetible, sinó que també fa i expressa la seva acció de gràcies; celebra aquella mateixa realitat de salvació perquè la torna a fer present (la re-presenta) d’una manera nova (sagramental) i la fa operar, ara i aquí, transformant l’Església dels creients i tota la Humanitat.

D’aquesta manera, la comunitat cristiana, desplegada per tot el món, celebra la presència del Misteri de Crist enmig nostre.

Anton Ramon Sastre