Advent 2020: Entre la incertesa i l'esperança

Aprofitant els dies que estem vivint, potser seria pertinent reflexionar sobre una de les condicions de la nostra existència humana. Hi ha moments en la nostra vida que ens fa observar la realitat des de perspectives que no teníem en altres moments. Avui, tots vivim una pandèmia vírica que ha fet -i està fent- estralls en la nostra societat, fins al punt que en una d’aquestes enquestes d’opinió, que tan agraden als mitjans d’informació per fer veure que tenen un punt d’objectivitat, es deia que un seixanta per cent de les persones de la nostra societat tenia por de morir a causa d’aquesta malaltia. De més a prop o de més lluny, cadascú de nosaltres coneix familiars o amics que l’han patit i hem vist l’angúnia per la que ells passen i, de retruc, nosaltres mateixos sentim l’angoixa que aquestes notícies ens provoquen. Hem de recordar que germans de la nostra comunitat ens han deixat en aquests dies a causa de la malaltia i que, en algun moment, quan ens puguem aplegar sense que se’ns critiqui, haurem de recordar-los, donar gràcies a Déu per haver compartit instants de la nostra vida amb ells, i fer costat –encara que sigui en silenci- a les persones que més els han estimat.

Tot això fa que en aquests moments, qui més qui menys, tots estiguem vivint una vida en to menor, una vida encongida, una vida en solitud, una vida en la que trobem a faltar l’escalf de les persones més properes i que les necessitem -potser ara ho descobrim-  perquè ens adonem que tots nosaltres som essencialment persones dependents. Sentim el desig de que tot el que estem vivint en aquests moments s’acabi i com més aviat millor, per poder reprendre la nostra vida d’abans i fer el que fèiem, estar amb qui estàvem i conversar de tot sense que les nostres paraules estiguin mediatitzades per la nostra por de no saber què passarà demà.

La incertesa és una condició –i un condicionant- de la nostra existència humana, que posa entre parèntesi les nostres seguretats i ens obre tota una sèrie d’interrogants sobre les fites que ens hem proposat aconseguir en el nostre caminar. No tenim cap punt de referència que sigui absolut i consistent quan observem seriosament el nostre futur. Els desitjos no són realitats. Els desitjos ens fan caminar, ens empenyen cap endavant, ens mouen, ens fan prendre consciència de que encara no tenim tot el que volem, de que hem de superar el present. Però el fet de fer camí no vol dir haver aconseguit la meta, perquè, a mesura que les nostres passes avancen, l’horitzó apareix sempre més enllà, en una espècie de juguesca cruel que ens recorda que l’únic que ara ens toca fer és caminar. El no conèixer els obstacles que trobarem en aquest camí i el no saber què serà de nosaltres demà engendra angoixa, i el futur de les nostres aspiracions més preuades ens genera incertesa.

Comentari del I Diumenge d'Advent

Mn.Josep Maria Jubany comenta les lectures del I Diumenge d'Advent.

Reflexions a la Paraula de Déu

“Estigueu atents, vetlleu”. És ben clar, oi? Quan trobarem el sense sostre, el que ha perdut la feina, el parent, l’amic que ens necessita? En masculí o en femení, tant se val. Els temps que vivim estan fent que ens anem aïllant, que ens anem amagant darrere les pantalles de les nostres andròmines informàtiques, no sortint de la nostra bombolla familiar. Tal vegada, anem perdent mica en mica el contacte amb la realitat. Com que no els veiem, potser ja no hi són. No els veiem, però ens necessiten.

Les nostres companyes i companys, les alumnes i els alumnes, totes aquelles i aquells que ens creuem pel carrer, ens miren des de darrera la seva mascareta. Ens necessitem els uns als altres. Tots! “Vetlleu! El tindreu aquí a l’hora més impensada”. ¿Serà quan ens trobem l’infant que ens demana a mitja nit que l’ajudem a resoldre els exercicis de classe pels quals els pares no estan preparats? ¿Serà quan un company o una companya ens diu que té una malaltia greu? ¿Serà l’àvia que se sent sola al seu pis o a la residencia? ... “El tindreu aquí a l’hora més impensada”.

Vivim un entorn excepcional. Una era està acabant. En comença una de nova. Ens agradi o no, el que hem començat a viure cada dia ha canviat. No viatgem, no ens trobem per fer moltes celebracions, quasi bé no anem a actes culturals ... ens parlem a través de programaris estranys. Aprofitem-ho per recuperar contactes perduts amb gent que moltes vegades ens necessita i amb la qual fa anys que no parlem. Per estar atents, molt atents, al nostre entorn. Per llegir entre línies els missatges de socors que rebem. Per atendre tanta i tanta gent que se sent angoixada per tot el que està passant. “Vetlleu!

La lectura d’Isaïes, fascinant com sempre, és avui una mica aclaparadora, acaba, però, cridant-nos als seguidors del Crist a ser pals de paller. Fem-ho!, amb decisió: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vos, el terrisser tots som obra de les vostres mans”.         

Julià i Rosa

La setmana litúgica

Diumenge dia 29 de novembre:

Diumenge I d'Advent

 

Inici del nou any litúrgic 2020 - 2021. Inici del Temps d'Advent. En aquest nou any litúrgic el Leccionari dominical i festiu serà el del cicle B, i serà dels evangelis sinòptics, el de l'evangelista Marc, a qui devem aquest tipus d'escrit que anomenem "Evangeli".  En la iconografia tetramòrfica es relaciona a Marc amb el símbol del lleó

 

Dilluns dia 30 de novembre:

Festivitat litúrgica de Sant Andreu, apòstol, de Betsaida, deixeble del Baptista i germà de Pere

 

Dijous dia 3 de desembre:

Commemoració litúrgica de Sant Francesc Xavier (1506 - 1552), prevere, jesuïta navarrès, apòstol de l'Índia i patró de les missions

 

Proper diumenge dia 6 de desembre:

Diumenge II d'Advent

Fratelli tutti (16)

55. Convido a l'esperança, que «ens parla d'una realitat que està arrelada en la profunditat de l'ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d'una set, d'una aspiració, d'un anhel de plenitud, de vida reeixida, d'un voler tocar el gran, el que omple el cor i eleva l'esperit cap a coses grans, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l'amor. [...] L'esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l'horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna ». Caminem en esperança.

Fratelli tutti (15)

53. S'oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no es tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que generi relacions de pertinença entre els seus membres, que creï llaços d'integració entre les generacions i les diferents comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenqui els cercles que atordeixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres ».

Trobada Mensual de desembre: videoconferència de Ramon M Nogués, dimarts dia1

Vivim moments excepcionals. Les nostres generacions són les primeres en tota la història de la humanitat que no han patit en primera línia cap guerra.  Ha estat una generació molt rica en avenços socials, tècnics, econòmics, mèdics etc. Ens semblava que a partir d’ara tot seria anar avançant amb tot tipus de benestars. Tot això s’ha anat en orris amb motiu de l’aparició de la COVID-19. El coronavirus ens ha posat davant del mirall i hem hagut de reconèixer que som molt febles. Un petit microbi (un ínfim mal bitxo) és el causant de mort, malaltia, empobriment . Una pandèmia que no fa cap excepció, tots estem exposats a ser contagiats.

El coronavirus ens obliga a reflexionar. Estem convençuts que res serà igual després d’aquesta pandèmia. Hem de repensar, personal i socialment, la nostra forma de viure, de relacionar-nos amb els altres, de professar la nostra fe.

Atent a tot el que estem vivim i també preocupats per com ho vivim, el Consell Pastoral de la Comunitat de Sant Ildefons ha demanat al P Ramon M Nogués que ens ajudi en aquesta reflexió. El dimarts dia 1 de desembre a les 20 h i per videoconfèrencia, el P. Ramón M Nogués ens oferirà unes reflexions sobre l’impacte del coronavirus en les nostres vides. El Consell  Pastoral convida a tothom que hi estigui interessat  a participar-hi. Pots fer arribar aquesta invitació als teus coneguts.

Per participar en la videoconfèrencia cal connectar amb aquest link. a través de ZOOM i l'enllaç  per unir-vos a la reunió Zoom és https://us02web.zoom.us/j/83991943300. La persona que ens convida és Jaume Reguant , qui ha preparat el contacte. 

Espai Obert

Cristianisme al Segle XXI us convida a participar telemàticament en la darrera sessió d’Espai Obert del curs 2019-2020 per a la qual comptarem amb la presència de Teresa Forcades, que ens parlarà de la “Ideologia de gènere”.

Aquesta sessió serà el dissabte 28 de novembre a les 11 del matí.

Per connectar-vos haureu d’utilitzar l’enllaç següent:

 https://us02web.zoom.us/j/82659187852

Amb aquesta conferència es clou el cicle que Espai Obert ha dedicat aquest curs al tema “Situar-se en el món d’avui”. Volem agrair la vostra presència en els nostres actes tot i les dificultats que ha plantejat la pandèmia que ens segueix afectant.                                                                                             

Jaume Reguant

El samaritanisme ètic de Fratelli tutti

Tot seguit es reprodueix l'article d'Antoni Babra publicat en el número de novembre de El Bon Pastor.

La carta encíclica Fratelli tuttidel papa Francesc, sobre la fraternitat i l’amistat social, eleva a rang de document major de magisteri pontifici la doctrina cristiana sobre el proïsme sense fronteres. Bona oportunitat per a aquest món global, amb les seves llums i ombres, i enmig de la pandèmia del còvid-19. Efectivament, aquest aspecte queda remarcat a Fratelli tutti (FT 56-86), en l’episodi central de la paràbola de Jesucrist del bon samarità (Lc 10,25-37), que serà el punt de partida per a l’actitud de reforma missionera de l’Església en el seu intent de «diàleg amb una dimensió universal, en apertura a tots» (FT 6). A Laudato Si«entrava en diàleg amb tothom a propòsit de la nostra casa de tots» (LS 3). Fratelli tutti i Laudato Si es complementen.

Fratelli tutti sembla més una carta d’admonició encaminada a motivar la dimensió fraterna de l’espiritualitat cristiana, perquè no quedi només en paraules, que no pas una encíclica amb afany de fixar doctrina normativa i corregir errors doctrinals o ideològics. Francesc està més preocupat per descobrir-nos actituds emanades de la Sagrada Escriptura amb capacitat de desenvolupar un potencial normatiu que enforteixi el nou subjecte catòlic tant desitjat, amb «les maneres de viure la fe que facilitin l’apertura del cor als germans i l’autèntica apertura a Déu» (FT 74); fer-se cadascú «artesà de la pau» (FT 228). Un nou subjecte catòlic més convençut d’esdevenir proïsme per als altres i convincent en el lideratge de l’amor social, polític i educatiu, per tal que cada persona sigui artífex del seu propi destí (FT 186-189). Un subjecte catòlic compromès amb allò més essencial de la fraternitat, que és la proximitat física de qui sigui, per tal d’incloure, d’integrar, d’aixecar el caigut, el qui pateix al seu costat. Francesc remarca l’actitud i, alhora, la virtut moral de deixar-nos afectar pel sofriment humà. «Això és dignitat» (FT 68). La història de la narració evangèlica es repeteix avui: en la cultura de l’individualisme contrari al sentit social de l’existència; en el sistema neoliberal que exclou i buida de sentit les paraules llibertat, democràcia o fraternitat; en allò que és contrari al principi bàsic del dret a viure amb dignitat i desenvolupar-se integralment i en les persones immigrants que cal acollir, protegir, promoure i integrar (FT 129). Perquè «el gran tema és el treball» (FT 162).

L’Encíclica té vuit capítols. Primer fa una denúncia de les ombres d’un món tancat que es replega en ell mateix. Els capítols segon i tercer enfonsen les seves arrels en l’ètica del bon samarità, un perfecte i eloqüent ensenyament de moral social samaritana basat en la caritat envers el proïsme, que reclama que ningú no sigui abandonat a la seva sort. La resta de capítols, del quart fins al vuitè, aprofundeixen en la qüestió social que tantes vegades desglossa la doctrina social de l’Església  basant-se en els principis de dignitat humana, justícia, bé comú, destí universal dels béns, solidaritat, subsidiarietat, cooperació, drets humans i dels pobles, cura del medi ambient. S’hi insinua la manera d’assolir aquests grans objectius: obrir-se al món (orbis); millorar la política (polis) amb el desenvolupament de la caritat social i política que estima el bé comú; construir una rica cultura a base del diàleg, el consens, l’amistat social i l’amabilitat en el tracte, sense ferir ni de paraula ni amb gestos (cap.6); cal transitar pels camins que menen a la pau en un món tan convuls mancat de sanació i el qual necessita cicatritzar les ferides des de la veritat històrica dels fets, clara i nua, i endemés sense recórrer a la injustícia de la guerra ni a la pena de mort, sinó amb el perdó i la reconciliació (cap. 7); assolir els objectius de la moral social cristiana, que és la justícia i la pau, com a raó sòlida de la fraternitat amb un esperit de solidaritat, d’amistat universal, d’harmonia, de diàleg i, de compartir els valors morals i espirituals amb les religions que aporten el fonament darrer de la dignitat transcendent de tota persona humana, imatge visible del Déu invisible (cap. 8). Això no és un somni; això són les veus profètiques de la caritat política que no renuncien a objectius altíssims (el Papa, el Gran Imam, etc.).

La nova Encíclica del papa Francesc eleva a rang de magisteri eclesial l’imperatiu eticoreligiós de la fraternitat, com a bé moral, compatible amb els anhels de la tercera generació dels Drets humans universals (FT 22); el nou subjecte catòlic que vol el Papa no ha de defugir de pensar i de gestar un món obert, perquè «la vida subsisteix on hi ha vincle, comunió i fraternitat» (FT 87) .

 Antoni Babra.

Professor de Moral Social i Doctrina Social de l’Església. Facultat de Teologia de Catalunya.

Comentari de les lectures del diumenge 22 de novembre

Mn.Josep Maria Jubany comenta les lectures de la festivitat de Crist Rei.

Reflexions a la Paraula de Déu

Avui, l’Església celebra la festa de Jesucrist rei de l’Univers. És un festa relativament recent, fou creada pel papa Pius XI l’any 1925. Cal contextualitzar aquesta data. Europa encara no s’ha refet del tot del que va significar la guerra europea. Després de la Gran Guerra desaparegueren els grans imperis, aquells que semblava que durarien mil anys. Em refereixo a l’Imperi Germànic, l’Imperi Austrohongarès, i l’Imperi Rus. També és el moment en què a Europa comencen els grans moviments polítics que confluiran en el feixisme i en el nazisme, i  la gran atracció que exerceix en una part  de la societat obrera el moviment iniciat amb la Revolució Russa de 1917.

El papa Pius XI, amb la instauració d’aquesta festa, vol donar-nos un missatge: passen regnes, desapareixen imperis, però el Regne de Crist subsisteix. Com el  mateix pontífex deia a l’encíclica Quas primas: ”no hi ha mitjà més eficaç per restablir i envigorir la pau que procurar restablir la restauració del regnat de Jesucrist.” Com recordareu els més grans, aquesta festa se celebrava el darrer diumenge del mes d’agost i acostumava a tenir un caire triomfalista.

La reforma litúrgica ha mantingut aquesta festa, però li ha donat un significat diferent. La celebrem al final de l’any litúrgic. Durant els diferents diumenges i festes, les lectures i celebracions ens han ajudat a ser seguidors del camí de Jesucrist. El Crist és la nostra meta, ara al final de l’any el contemplem. I el contemplem com aquell que, com molt bé expressa el prefaci de la missa, ens convida a formar part del seu regne, no un regnat a l’estil del món, sinó un regne de “veritat, vida, santedat, gràcia, justícia, amor, pau.” 

Per aquest motiu, em sembla un gran encert l’evangeli que proclama enguany l’anomenat judici final. Sant Joan de la Creu tot comentant aquest text deia: “Al atardecer de la vida… seremos examinados en el Amor”. Avui, final de l’any litúrgic, un bon exercici d’espiritualitat es llegir-lo en forma d’examen de consciència. Tot tenint present el temps que vivim, temps de pandèmia. Ara, i sempre, però ara de forma especial, cal que ens preguntem si realment per nosaltres els pobres són els vicaris o les icones de Crist.

I tot llegint aquest evangeli, ens adonarem que podem anomenar Rei a Crist, sense que això fereixi la nostra sensibilitat, ja que no té res a veure amb els reis del món. Ell és un rei que s’identifica amb la feblesa i la pobresa, tot al contrari que la reialesa mundana, que sovint identifiquem amb la força i la riquesa.

Josep m Jubany

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 22:

Solemnitat litúrgica de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el Món 

Darrer diumenge del Temps de durant l'any o Temps Ordinari i de l'actual any litúrgic

 

Setmana del 23 al 28 de novembre: darrera setmana de l'actual any litúrgic

 

Dimarts dia 24:

Commemoració litúrgica de Sant Andreu Dung-Lac, sacerdot catòlic romà vietnamita i companys, màrtirs

 

Dissabte dia 28:

Després de l'Hora menor (Nona) s'acaba el Temps de durant l'any o Temps Ordinari, que marca la fi de l'any litúrgic 2019 - 2020. La missa anticipada de les 8 del vespre d'aquest dissabte serà la corresponent al diumenge I d'Advent del nou any litúrgic 2020 - 2021.

 

Proper diumenge dia 29:

Diumenge I d'Advent

Fratelli tutti (14)

52. Destrossar l'autoestima d'algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d'aquestes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima d’un mateix, al temps que, a través dels mitjans i de les xarxes s'intenta crear una nova cultura al servei dels més poderosos. Això és aprofitat per l’avantatgisme de l'especulació financera i l'espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D'altra banda, ignorar la cultura d'un poble fa que molts líders polítics no aconsegueixin implementar un projecte eficient que pugui ser lliurement assumit i sostingut en el temps.

  

Fratelli tutti (13)

49. En desaparèixer el silenci i l'escolta, convertint-ho tot en clics i missatges ràpids i ansiosos, es posa en risc aquesta estructura bàsica d'una sàvia comunicació humana. Es crea un nou estil de vida on un construeix el que vol tenir davant, excloent tot allò que no es pugui controlar o conèixer superficialment i instantània. Aquesta dinàmica, per la seva lògica intrínseca, impedeix la reflexió serena que podria portar-nos a una saviesa comú . 

Fratelli tutti (12)

46. ​​Convé reconèixer que els fanatismes que porten a destruir altres són protagonitzats també per persones religioses, sense excloure els cristians, que «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d'internet i dels diversos fòrums o espais d'intercanvi digital . Fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits, se solen naturalitzar la difamació i la calúmnia, i sembla quedar fora tota ètica i respecte per la fama d'altri ». Què s'aporta així a la fraternitat que el Pare comú ens proposa? 

Fratelli tutti (11)

39. A sobre «en alguns països d'arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb fins polítics. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa ».  Els migrants no són considerats prou dignes per participar en la vida social com qualsevol altre, i s'oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu propi rescat». Mai es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s'expressa que se'ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler de vegades certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l'amor fratern. 

Comentaris de les lectures del diumenge 15 de novembre

 

Mn.Josep Maria Jubany comenta les lectures del Diumenge XXXIII de durant l'any.

Reflexions a la Paraula de Déu

Feliç, benaurat, ho és tothom que venera, que tem el Senyor, que li és fidel seguint els seus camins, diu el salm responsorial (Sl 127, 1). En la visió patriarcal de l’època, són l’esposa i els fills la seva sort i benedicció (Sl 127, 2-4), que ara tanmateix hem d’entendre com la convivència viscuda en l’amor mutu, que fructifica tot estenent-se als altres. La primera lectura insisteix en la figura de l’esposa, la dona forta, valuosa mestressa de casa que en procura el benestar (Pr 31, 10-12), treballa de grat amb les mans i les allarga als necessitats (Pr 31, 13.19-20). Aquí, la dona forta sembla alhora personificació de la saviesa (vegeu Pr 31, 26: “parla amb saviesa, els seus llavis dirigeixen benignament”). Al final, acaba dient que l’encant és enganyós, la bellesa s’esvaeix i, com a complement del cant responsorial, afirma que la dona que venera, que tem el Senyor, serà lloada, com també ho serà pel fruit de les seves mans (Pr 31, 30-31).

Temor del Senyor, fidelitat, per tot el que hem rebut, és el que ens demana Jesús amb la paràbola dels talents. Se’ns atorguen uns béns o dons, a cadascú segons la nostra capacitat. I els hem de fer treballar. És la fidelitat que Déu espera. I, si no podem fer-ho com cal, se’ns exigeix que ho intentem de debò, per assolir, almenys, un rendiment mínim, comparable als interessos d’un préstec. Si som fidels a correspondre a tot allò que se’ns ha donat i a fer-ho fructificar, n’obtindrem molt més (Mt 25, 21 i 23: “servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més”). Però si no som fidels per fer rendir els dons rebuts, quedarem fora i se’ns prendrà tot (Mt 25, 28 i 30). I Jesús rebla el clau amb una expressió dura, que ja ha dit alguna altra vegada (p.e., Mt 13, 12): “Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” (Mt 25, 29).

La fidelitat també comporta estar atents a l’arribada del Senyor, vetllar. Com ens diu Pau a la segona lectura: “Per això no hem de dormir…, sinó vetllar i viure sòbriament” (1Te 5, 6) i “a vosaltres, germans, que no esteu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor” (1Te 5, 4-5). El temor de Déu, la fidelitat al Senyor, la saviesa que allarga la mà als necessitats, els dons que hem rebut i cal fer-los treballar, ser fills de la llum, tot ens duu ara a la solidaritat material i també social en aquesta terrible pandèmia.                                                                                     

Jordi Cors

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 15:

Diumenge XXXIII de durant l'any o del Temps Ordinari. Jornada Mundial dels Pobres

 

Dimarts dia 17:

Commemoració litúrgica de Santa Isabel d'Hongria (1207 - 1231), princesa vídua, religiosa, serventa dels malalts

 

Dimecres dia 18:

A Barcelona, solemnitat litúrgica (a la catedral) i festivitat litúrgica (a la resta de l'arxidiòcesi) de la dedicació de la catedral de Barcelona (1058)

 

Dijous dia 19:

A Barcelona es commemora la dedicació de les basíliques romanes de sant Pere del Vaticà i sant Pau Extramurs (s. IV)

 

Dissabte dia 21:

Commemoració litúrgica de la Presentació de la Benaurada Verge Maria

 

Proper diumenge dia 22:

Solemnitat litúrgica de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el Món

Fratelli tutti (10)

36. Si no aconseguim recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya es caurà ruïnosament i deixarà a molts a mercè de la nàusea i el buit. A més, no s'hauria d'ignorar ingènuament que «l'obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-ho, només podrà provocar violència i destrucció recíproca». El "campi qui pugui" es traduirà ràpidament en el "tots contra tots", i això serà pitjor que una pandèmia.

 

Fratelli tutti (9)

35. Però oblidem ràpidament les lliçons de la història, «mestra de vida» . Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes de autopreservació egoista. Tant de bo que a la fi ja no hi siguin "els altres", sinó només un "nosaltres". Tant de bo no es tracti d'un altre episodi sever de la història de què no hàgim estat capaços d'aprendre. Tant de bo no ens oblidem de la gent gran que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus , més enllà de les fronteres que hem creat. 

En podem treure alguna lliçó d’aquesta pandèmia ?

Cal dir-ho ben clar, el coronavirus és una de les manifestacions del mal que hi ha en el nostre món. Res de bo ens pot aportar un mal bitxo que és causa de mort, d’empobriment, de desànim, d’angoixa. Ara bé, aquests moments que estem vivim ens han d’ajudar a reflexionar i també són una oportunitat perquè revisem la nostra forma de viure, i per preguntar-nos en què hem de canviar.

Molt breument, us ofereixo algunes de les reflexions que jo mateix em faig:

1. Ens ha d’ajudar a ser més humils; hem arribat a la lluna, però un petit microbi ens té atemorits .

2. La covid-19 ens fa adonar que tots els homes i dones som iguals de vulnerables, siguem rics o pobres, savis o ignorats, blancs o negres; el coronavirus és democràtic fent el mal.

3. Hem de salvaguardar  i vetllar per la natura. N’estic segur que una de les causes de l’aparició d’aquest virus és la degradació del nostre planeta.

4. Ens necessitem tots per sobreviure, per combatre el coronavirus tan important és tot el personal sanitari, com els  que tenen feines considerades menors, però bàsiques: personal de neteja, acompanyants  i vetlladors de la gent gran, també cal la solidaritat de familiars, veïns, etc.

5. Hem d’exercir ara més que mai la solidaritat, solidaritat envers els pobres, els malalts, i hem d’ajudar i donar la mà a les famílies que tenen persones confinades.

6. Hem de comportar-nos com bons ciutadans, hem de complir les normatives sanitàries (encara que a vegades potser no les compartim o no les acabem d’entendre), tenen com a finalitat perseverar la nostra salut i la dels altres, i ajuden a no estendre els contagis.

7. Com a creients  no podem oblidar que el nostre ajut ve de Déu; és una ocasió per intensificar la nostra confiança en el Déu de Jesús i intensificar la nostra comunió amb Ell , per mitjà de la pregària.

Hi ha moltes més reflexions que ens podem fer.

Tant de bo, que després d’aquest malson, ens puguem despertar en un món un xic millor.

Josep m Jubany

Josep Maria Gasch, cristià i jurista al servei dels febles

Ja vàrem informar del seu traspàs a finals d'octubre. La missa exequial serà el proper dimecres dia 11, a les 6 de la tarda.

Tot seguit reproduïm l’article d’Eudald Vendrell, president de Justícia i Pau Barcelona, publicat a Catalunya Religió. 

Aquesta setmana ens ha deixat en Josep Maria Gasch i Riudor, als 80 anys i després d’una llarga malaltia. Cristià compromès i jurista de vocació i professió, va esmerçar la seva fe i la passió per la justícia al servei de la gent feble i descartada, amb l’afany de bastir una societat millor per a tothom, justa i lliure.

Va iniciar el seu compromís en la resistència antifranquista des de la seva època d’estudiant de dret, on va conèixer la seva esposa, companya de vida i mare dels seus tres fills, l’Angelina Hurios.

Com a jurista i advocat, cal recordar el seu paper de co-fundador del despatx Col·lectiu Ronda que va ser pioner, juntament amb altres d’aquella època, d’una nova forma d’exercir l’advocacia, concretament en la defensa dels drets dels treballadors i dels represaliats pel sinistre Tribunal de Orden Público. Gasch va implicar-se en la bona marxa del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, participant activament i durant molts anys en la Comissió de defensa dels drets de les persones i en les tasques de govern corporatives; en moments difícils de finals del franquisme i de la transició democràtica va ser diputat i secretari general del Col·legi. 

A més d’aquestes facetes de projecció pública, voldria recordar la seva tasca, més sorneguera, envoltat pel fum de la seva inseparable pipa... 

La seva vivència d’home de fe es va enfortir amb l’estímul que va donar el Concili Vaticà II a molts joves creients de la seva generació; una fe que va posar de manifest en nombrosos serveis i compromisos, com a president del Moviment d’Escoltisme cristià de Catalunya, per exemple, on va impulsar-ne la renovació al servei del país; la seva perllongada col·laboració amb el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis-Grup Català del Moviment Internacional de Pax Romana, i, sobretot, la seva discreta ajuda i generositat, en tots els sentits, en multitud de causes i situacions de necessitat. 

Voldria acabar amb el record de la darrera vegada en què vàrem coincidir en un acte públic, en ocasió de la presentació, l’any 2017, precisament a la sala d’actes del Col·lectiu Ronda que va ser cedida generosament, de l’Agenda Llatinoamericana, aquesta eina senzilla, i tanmateix revolucionària, creada profèticament pel bisbe Pere Casaldàliga i per José Mª Vigil, els valors dels quals compartia plenament. 

Reposa en pau, Josep Maria, home bo i fidel!  

Comentari de les lectures del diumenge 8 de novembre

Mn.Josep Maria Jubany comenta lelectures del Diumenge XXXII de durant l'any.

Reflexions a la Paraula de Déu

Sempre a punt

Jesús pren de la seva cultura l’exemple de les dames d’honor d’un casament per dir-nos que el Regne de Déu és un banquet de noces al qual estem tots convidats.

Quines són les noies prudents i quines les desassenyades?  És una altra manera de dir, qui construeix la seva vida sobre roca i qui ho fa sobre sorra? Prudents ho són les persones que viuen despertes, que són creatives, que desenvolupen les seves capacitats i talents per completar el seu propi creixement diví; saben que tots som do, però també  tasca, i treballen seriosament per estar disponibles al servei dels altres. També els arriba la dificultat, la son, però la seva consciència està activa, viuen plenament el present sense oblidar quin és l’objectiu de la seva vida: la trobada joiosa amb Déu.

Les desassenyades són aquelles persones que estan molt segures de si mateixes, creuen que  pels seus privilegis i posició social s’ho mereixen tot, pensen que tot s’aconsegueix amb diners, viuen distretes, no interioritzen ni treballen el seu món interior, per això, no estan a punt per gaudir del banquet i es tanquen les portes de la celebració de la Vida.

Què és l’oli? Seria la força intransferible d’amor i de vida que portem dins; no és una qüestió de tenir-ne o no, sinó de ser, d’estimar o de ser egoista. És allò que ens connecta amb l’Esperit de Jesús, les bones obres que ens empenyen a compartir, a obrir-nos i a atendre els altres.

Aquí Jesús ve a dir-nos que de la vivència del Regne en queden exclosos el vendre, el comprar, el mesurar la vida en termes mercantils i monetaris, ja que aquest altre oli no és vàlid per a la proposta del Regne de Déu.

Aquesta crisi sanitària, malgrat la seva foscor, és un crit a la humanitat perquè tingui les torxes plenes de bon oli. Durant o després de la pandèmia molts canviaran la seva manera de pensar, de sentir i d’actuar. El món anirà a millor i això es farà amb persones que han après que el més important és la col·laboració i no la competitivitat, el compartir i no l’individualisme, l’amor i no l’egoisme, el respecte i la cura de la natura i no pas la manipulació abusiva dels béns. Però, també hi haurà qui continuarà sent indiferent al dolor dels altres, a la justícia social, es tancarà ell mateix les portes del banquet fraternal i de la trobada amb Déu.

 

Esther Bochita

La litúrgia de la setmana

Diumenge dia 8:

Diumenge XXXII de durant l'any o del Temps Ordinari

Dia de l'Església Diocesana. Diada de Germanor

 

Dilluns dia 9:

Dedicació de la basílica romana del Laterà (s. IV). L'arxibasílica de Sant Joan del Laterà (en italià San Giovanni in Laterano) és la catedral de Roma, on es troba la seu episcopal del bisbe de Roma (el Papa) i és la mare i cap de totes les esglésies

 

Dimarts dia 10:

Commemoració litúrgica de Sant Lleó el Gran, papa (toscà 440 - 461) i doctor de l'Església

 

Dimecres dia 11:

Commemoració litúrgica de Sant  Martí de Tours (+ 397) bisbe, abans monjo, originari de l'antiga província romana de Pannònia (a l'actual Hongria)

 

Dijous dia 12:

Commemoració litúrgica de Sant Josafat, arquebisbe de Pólotsk (Bielorrúsia) i màrtir (+1623), per la unitat dels cristians

 

Proper diumenge dia 15:

Diumenge XXXIII de durant l'any o del Temps Ordinari. Jornada Mundial dels Pobres

Fratelli tutti (8)

33. El món avançava de manera implacable cap a una economia que, utilitzant els avenços tecnològics, procurava reduir els "costos humans", i alguns pretenien fer-nos creure que n'hi havia prou amb la llibertat de mercat perquè tot estigués assegurat. Però el cop dur i inesperat d'aquesta pandèmia fora de control obligà per la força a tornar a pensar en els éssers humans, en tots, més que en el benefici d'alguns. Avui podem reconèixer que «ens hem alimentat amb somnis d'esplendor i grandesa i hem acabat menjant distracció, tancament i solitud; ens hem empatxat de connexions i hem perdut el gust de la fraternitat. Hem buscat el resultat ràpid i segur i ens veiem aclaparats per la impaciència i l'ansietat. Presos de la virtualitat hem perdut el gust i el sabor de la realitat ». El dolor, la incertesa, la por i la consciència dels propis límits que va despertar la pandèmia, fan ressonar la crida a repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l'organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència.

Fratelli tutti (7)

25. Guerres, atemptats, persecucions per motius racials o religiosos, i tantes ofenses contra la dignitat humana es jutgen de diverses maneres segons convinguin o no a determinats interessos, fonamentalment econòmics. El que és veritat quan convé a un poderós deixa de ser-ho quan ja no el beneficia. Aquestes situacions de violència es van «multiplicant dolorosament en moltes regions del món, fins a assumir les formes de la que podria anomenar una" tercera guerra mundial en etapes "» 

Fratelli tutti (6)

24. Reconeguem igualment que, «tot i que la comunitat internacional ha adoptat diversos acords per posar fi a l'esclavitud en totes les seves formes, i ha disposat diverses estratègies per combatre aquest fenomen, encara hi ha milions de persones -infants, homes i dones de totes les edats- privats de la seva llibertat i obligats a viure en condicions similars a l'esclavitud. [...] Avui com ahir, en l'arrel de l'esclavitud es troba una concepció de la persona humana que admet que pugui ser tractada com un objecte. [...] La persona humana, creada a imatge i semblança de Déu, queda privada de la llibertat, mercantilitzada, reduïda a ser propietat d'un altre, amb la força, l'engany o la constricció física o psicològica; és tractada com un mitjà i no com un fi ». Les xarxes criminals «utilitzen hàbilment les modernes tecnologies informàtiques per entabanar joves i infants arreu del món». L'aberració no té límits quan es sotmet a dones, després forçades a avortar. Un acte abominable que arriba fins i tot a el segrest per tal de vendre els seus òrgans. Això converteix la tracta de persones i altres formes actuals d'esclavitud en un problema mundial que necessita ser pres seriosament per la humanitat en el seu conjunt, perquè «com les organitzacions criminals utilitzen xarxes globals per aconseguir els seus objectius, l'acció per derrotar a aquest fenomen requereix un esforç conjunt i també global per part dels diferents agents que conformen la societat ». 

Signes d’esperança

Que l’Església viu en part ancorada en el passat i que els canvis s’hi produeixen amb comptagotes, no és cap secret per a ningú. 

Aquell aire fresc de finestres obertes i l’aggiornamento que va significar el Concili Vaticà II, de la mà de Sant Joan XXII, i que va desenvolupar Sant Pau VI, va ser un canvi molt important que ara, passats ja més de cinquanta anys, no significa per als joves d’avui el que va significar  per als qui el vam viure en plenitud en el seu moment. 

Els canvis que va comportar van ser molt significatius i es va arribar fins allà on es va poder, però el cert és que avui encara queden molts temes pendents sense resoldre. 

Per això, que el papa Francesc hagi reconegut públicament la unió de les parelles homosexuals, és un gran signe d’esperança que ens omple d’alegria, sobretot a les famílies que tenim algun fill homosexual. Són fills de Déu, ha dit el Papa, i tenen dret a tenir una família. Amb aquestes senzilles paraules ha trencat un tabú que mai ningú a l’Església s’havia atrevit a trencar. 

Sens dubte que aquesta manifestació ajudarà a canviar criteris molt arrelats a l’Església i a la societat cristiana. Hi ha hagut, i encara hi ha, molt de sofriment al darrere d’aquesta identitat sexual arreu del món. 

Segur que no serà senzill, però la frase “sortir de l’armari” tan popularitzada, arribarà el dia en què ja no tindrà sentit, perquè hi haurà consens en què la identitat sexual no es busca, es té, i es manifestarà lliurement. 

Josep Maria Lari

Comentari de Tots Sant

Mn.Josep Maria Jubany comenta les lectures de Tots Sants.