No ens deixem engolir per la predominança de la matèria

Voldria explicar-me bé, perquè no hi hagin malentesos i entengueu el que em proposo reflexionar. Vivim en un món material i el nostre cos és també matèria que abandonarem en el moment de la mort. Per tant, estem immersos en la matèria, però jo crec en l’esperit que portem dins nostre i que em dóna molt benestar quan el cuido i li faig atenció en la meditació, intentant buidar el meu mental de tot el que em molesta per poder entrar en la meva part espiritual.

Ho aconsegueixo entrant dins meu i fent silenci. I aleshores durant una estona deixo la meva matèria fora i visc immersa en un estat de pau i benestar. Aquest exercici, si es fa de tant en tant durant el dia, millora la nostra qualitat de vida.

Intuïm que cada cèl·lula del cos i de la natura està impregnada de l’esperit diví, que és l’alè que dóna vida a la matèria, el Ruaj, que diu la Bíblia. Però, com acabo de dir, en el moment del traspàs la matèria se separa de l’esperit i es queda en el món per integrar-se químicament a la part material del planeta.

No podem oblidar l’exterior, perquè és on hem vingut a raure, i tot l’entorn ens ajuda a tirar endavant la vida del nostre cos, però m’agrada recordar que sóc esperit també i que necessita tant o més aliment que el cos. I la matèria, que fa la seva feina, ens atrau moltíssim i ens enlluerna de tal faisó que voldria ser la protagonista de la nostra vida. I aquí és on vull insistir, perquè vivim en un segle en què els diners per anar aconseguint béns materials són una de les principals preocupacions. Els necessitem per viure, però no ens hem de deixar esclavitzar i no han de ser l’objectiu prioritari de la nostra vida.

La renovació del Consell Pastoral

En la darrera Assemblea del passat dia 19 , tal com especifiquen els estatuts de la comunitat, va ser renovat un terç dels membres del Consell Pastoral. Després de tres anys de pertinença al Consell cessen reglamentàriament: Mercè Figueras, Isabel Reig, Lluís Carbonell i Xavier Hernández, als quals agraïm la seva dedicació i les seves aportacions al llarg d’aquest temps. Van ser presentats a l’Assemblea com a nous membres per als propers tres anys: Laura Requena, Ignasi Bonjoch, Marcel Coromines, i Josep Maria Lari.

Reflexions a la Paraula de Déu

La colla que seguia Jesús havia passat per diferents proves i per situacions inesperades. Aquella gent que sempre havia viscut al seu poble i no se n’havia mogut estaven acostumats a dominar les situacions habituals que se’ls presentaven. Ara que ja feia temps que anaven amb Jesús comencen a viure sensacions de por. La por era real, no pas imaginada, perquè les autoritats romanes, i de retruc les jueves, els vigilaven i tot el que feien i deien era motiu de culpabilització. Jesús els acaba d’advertir: us envio com ovelles enmig de llops (Mt 10, 16) de manera que entenia molt bé la situació de perill en què es trobaven els seus amics. Els compara als ocells que es venen per pocs diners i valen poc als ulls humans. Però els ulls de D* ho veuen tot i saben de cada ocell que cau, que mai no cau sense que D*no ho permeti, i fins de cada cabell del nostre cap en sap la referència i els té comptats. Quina gran feinada que té D* comptant cabells d’innombrables caps i petits ocells caiguts podríem pensar... Però Jesús ens vol explicar la cura amb què D* s’ocupa de la Creació, des de sempre i per sempre. De vegades pensem que D* està absent, no el veiem ni el sentim. Li parlem i no ens respon. Està enfeinat i el perdonem. Però no entenem el silenci de D*.

Som criatures molt poc evolucionades, molt lluny de D*. El deixeble no és més que el seu mestre ni el criat més que els seu amo (Mt 10, 24). En cap moment pensem que podem intuir quin és el paper de D*, ni què hauria de fer o de no fer. Nosaltres no som res; tot i que Jesús ens diu que valem més que tots els ocells si per això no hem de tenir por (Mt 10, 31). Això ens hauria d’esperonar. Estem a la Terra i aquesta és com una illeta enmig dels oceans. Segur que D* té comptades totes les illetes de l’Univers, però per què tenim la sensació d’abandó, de naufragi? Qui estudia i explora el firmament ens diu que hi ha altres planetes com la terra. Els acaben de veure! Solament a quatre anys llum! Tot i amb això resulta impossible d’arribar-hi. La ment humana és poderosa, intuïtiva. Intel•ligent. Estic segura que es trobarà la manera de posar-hi els peus. Però continuarem sent petites ments intel•ligents en l’Univers fins que finalment coneixerem D* i tots els dubtes s’esvairan. Que així sigui!

Sefa Amell

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme

La propera celebració serà el diumenge 2 de juliol a les 12 del migdia.

Els pares que vulguin demanar el bateig per als seus fills/filles cal que facin la inscripció personalment a la secretaria de la comunitat en hores de despatx.

L’ou com balla

El Corpus és una festa amb més de 600 anys d’història. L’Ajuntament de Barcelona, juntament amb la Catedral de Barcelona, ja fa molts anys que va decidir recuperar per a tota la ciutadania una de les festes més antigues i lluïdes que al llarg de la història s’han celebrat a la ciutat: el Corpus. I això ho ha fet a partir de dos dels aspectes més populars i participatius de la festa, que són fruit de l’herència col•lectiva dels barcelonins: l’ou com balla i la processó.

L’ou com balla, una de les celebracions més singulars de Barcelona, ha distingit la diada de Corpus des de l’any 1637. El costum consisteix en fer ballar un ou als brolladors de claustres, patis i jardins, que es guarneixen per a l’ocasió amb motius florals i cireres.

La tradició, tan senzilla com misteriosa, desperta passions entre els estudiosos, que discuteixen encara avui sobre l’origen i el significat de l’ou com balla. Per a alguns és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continu. Altres el veuen com un simple joc d’entreteniment, propi de l’edat mitjana.

Més enllà de la discussió sobre els orígens, el que sí que és cert és que la tradició ha arrelat a Catalunya, l’únic lloc del món on actualment es fa ballar l’ou. Aquesta celebració ja forma part de l’imaginari col•lectiu dels barcelonins, gràcies a la gran base popular en què se sosté.

L’ou com balla ens ensenya la màgia de la senzillesa. Aquesta manifestació, pròpia de la festa del Corpus barceloní, ha esdevingut amb el pas dels anys un símbol de la identitat festiva de la ciutat. Els elements de l’ou com balla són l’ou, l’aigua i l'abundor de flors, tots tres amb interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral en plena vitalitat. Popularment, l’ou com balla representa la Sagrada Forma dins una rica custòdia ornada amb pedres precioses.

Els brolladors i les fonts d’alguns claustres i patis de la ciutat mostren el joc entre l’aigua i un ou buit, embolcallat per les flors. N'hi ha uns quants de repartits pels districtes de Barcelona on fan jornada de portes obertes.

Reflexions a la Paraula de Déu

La festa del Corpus la porto gravada en els meus records d’infantesa quan veia passar la processó des del balcó de casa, un tercer pis del Torrent de l’Olla. Mentre esperàvem el seu pas tiràvem serpentines als balcons de les cases del davant, on els veïns les agafaven al vol i les lligaven a la barana del balcó. Nosaltres fèiem el mateix amb les que ells ens tiraven; tothom ho feia, i el resultat era una magnífica garlanda multicolor que donava un relleu extraordinari al pas de la processó.

Obrien el seguici dos homes a cavall engalanats amb vestits dels segle XV o XVI, que portaven “trampes”, dues grans timbales a dreta i esquerra del cavall, que tocaven rítmicament a cops de maça. Seguien els gegants, els nans capgrossos i al darrere la Guàrdia Urbana a cavall, amb uniforme de gala, jaqueta vermella i alts plomalls blancs sobre el casc, marxant al so agut de les trompetes. Llargues files de nens i nenes vestits com el dia de la primera comunió, un esbart de dansaires al ritme del “ball de bastons”, bandes de música, prohoms de la ciutat amb ciris encesos, i una inacabable desfilada de confraries religioses lluint els seus estendards precedien la custòdia que, sota pal·li, portava un sacerdot revestit amb la cerimònia que feia al cas. La gent s’amuntegava a banda i banda del carrer; els balcons, adornats amb domassos, també eren plens. “Passa el Senyor!” se sentia dir gairebé en un murmuri quan la custòdia amb el Cos de Crist arribava a la nostra alçada, i aleshores s’imposava el silenci, un silenci estrany fet de remors de pregària i de l’impacte dels clavells llançats des dels balcons. L’emoció continguda feia espurnejar els ulls a molts dels presents o fins i tot el plor espontani d’alguns altres; era el moment de donar gràcies pels dons rebuts i de pregar per tot allò més preuat: per la salut d’un fill, potser, pel prompte retorn de familiars a l’exili (era el temps dur de la postguerra) o qui sap si pel recent traspàs d’algun ésser estimat.

Són records que potser el pas del temps desdibuixa o magnifica -parlo de més de seixanta anys enrere- Ara ja no és així; tot passa, tot canvia..., tot... menys el sentit.
Amb la festa del Corpus celebrem la presència permanent de Jesús en l’Eucaristia, per Ell instituïda, i la nostra esperança està en creure que el pa i el vi són el cos i la sang de Crist Jesús, veritable menjar i veritable beguda, més enllà del que en el seu dia fou el mannà, que, tot i ser un do de Déu al seu poble, només era aliment per al cos. Ara, després que Jesús s’ha ofert com a víctima, ha mort a la creu i ha ressuscitat, menjant el seu cos i bevent la seva sang rebem l’aliment de vida eterna.

Josep Maria Lari

Diumenge, 18
Dia de la Caritat

Dilluns, 19
Darrera Assemblea d'aquest curs, de la nostra Comunitat. a les 8 del vespre

Dimarts, 20
Casal Sant Ildefons: Excursió

Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dimecres, 21
Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Convocatòria de l'Assemblea de la Comunitat

Estem a la recta final d’aquest curs i el proper dilluns 19 de juny a les 8 del vespre ens reunirem en la darrera assemblea abans de l’estiu per fer balanç de tot el que s’ha dut a terme durant aquest curs 2016-2017. Començarem a programar el curs vinent amb totes les vostres propostes, i els diferents grups de la comunitat ens presentaran breument les activitats que es fan habitualment a la parròquia.

El consell Pastoral us fa una proposta senzilla però que pot ser útil per donar un impuls a la nostra comunitat. Us convidem a participar en aquesta jornada on tots pugueu aportar els vostres suggeriments.

També en aquesta assemblea, tal i com és costum, presentarem els nous membres del Consell Pastoral.

Esperem les vostres aportacions,

El Consell Pastoral

Centenari de l'Encíclica Humani Generis Redemptionem

El 15 de juny de 1917 (aquell any coincidia amb la Festivitat del Sagrat Cor de Jesús) va ser donada a Sant Pere (Roma) pel Papa Benet XV l'encíclica Humani Generis Redemptionem, l'única encíclica papal dedicada a la predicació, que: "¿Potser la Paraula de Déu ja no és aquella que descrivia l'Àpòstol, o sigui, viva, eficaç, més tallant que una espasa de dos talls" (He 4, 12)? ¿És que amb el temps i amb l'ús, aquesta espasa ha perdut el tall? Si l'espasa no mostra ja el seu poder, és certament dels que no la manegen com cal. No es pot dir que els apòstols trobessin temps millors que els nostres, com si llavors hi hagués més docilitat a l'Evangeli i menys rebel·lió contra la llei de Déu". Reaccionava contra el fracàs de la predicació i les dificultats en què es topava, i contra una oratòria més interessada a seduir que a convertir.

És bo esperar que farem (els predicadors) més esforç per ser apassionats per predicar la Paraula de Déu, amb una comunicació vital, testimonial.

També ens hi insisteix el Papa Francesc quan parla llargament de l'homilia i de la preparació de la predicació (Evangelium Gaudium 135-159) amb reflexions i suggeriments que no podem deixar d'atendre.

Extracte de la Presentació del Calendari Litúrgic 2017 feta per l’Arquebisbe- Bisbe d'Urgell, Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, President de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Dia de la Càritat

El proper diumenge dia 18, com cada any coincidint amb la festa del Corpus, Càritas Diocesana durà a terme una de les dues campanyes anuals (l’altra es fa per Nadal) amb el lema: “Atrapats en la precarietat”.

Tots estem prou sensibilitzats de les necessitats de molts germans nostres als quals Càritas Diocesana estén la mà en nom nostre. La contribució ha de ser constant, però amb aquesta campanya es pretén mantenir encesa la flama de la caritat.

Col·lecta per a Sant Paulí de Nola

Recordem que encara és oberta la col·lecta a favor de la parròquia de Sant Paulí de Nola, ja sigui amb aliments o amb aportacions econòmiques.

La nostra solidaritat es fa palesa cada vegada que demanem la vostra ajuda tan necessària per pal·liar la precarietat en què viuen moltes famílies de la nostra parròquia agermanada del Besòs.

El Consell Pastoral va fixar com a data límit el 19 de juny. Encara hi som a temps. I ja des d’ara donem les gràcies a tots.

De cor a cor: Maria Teresa Quintana al Full Dominical

El Full Domical de l'Arquebisbat de Barcelona ha publicat aquest diumenge una entrevista a Maria Teresa Quintana, membre de la nostra comunitat, que es pot veure cliclant aquí, i que tot seguit es transcriu:

La M. Teresa Quintana considera important donar una visió positiva de qualsevol instant de la vida. En el llibre De cor a cor (Claret) ha recollit reflexions sobre temes quotidians d’experiències que ha viscut. Quan escriu, els verbs més importants per a ella són: comunicar i compartir. Sempre procura trobar el punt positiu, malgrat les dificultats; i, a l’hora de transmetre-ho, fer-ho “des del fons del cor”.

La fe és molt important en la seva vida. Per què?
He passat per diferents èpoques: des de la religiositat que t'ensenyen de petita, les crisis que es van arrossegant fins que entres en una edat on et planteges les coses de manera diferent i arribes a una maduresa que t'asserena i t'adones que som uns éssers espirituals, preparats per a la transcendència. El món que ens envolta és molt bonic si no l'enverinem, però és finit i no dóna aquesta pau i alegria que tots anhelem. Necessito la fe per viure.

Per què cal una visió positiva de qualsevol instant de vida?
Ser positiu a la vida ajuda a caminar, a gaudir de bona salut física, mental i espiritual. Si vas amb un esperit negatiu, tot ho veus negre, difícil, pateixes i fas patir a l'entorn i el cos va emmalaltint. La fe profunda dóna l'esperança per viure millor. Si procures estar ben connectat amb la divinitat i al mateix temps gaudint plenament del món tan bonic que Déu ha posat a les nostres mans, i que jo considero sagrat, l'esperit s'enlaira i l'alegria serena i profunda ens envaeix.

La clau de tot és la senzillesa?
Sí, la senzillesa és bàsica, perquè tothom t'entengui i se senti proper a tu, descobrint aquesta igualtat entre tots que ens fa caminar junts i ser solidaris. I això comporta la transparència per evitar malentesos i conflictes que deterioren la convivència, a vegades molt malmesa.

Òscar Bardají i Martín

Reflexions a la Paraula de Déu

Creure és un gran do, és el gran regal a les nostres vides. No saber o no voler creure en el món del nostre esperit és la gran condemna, és la foscor, és la mort del nostre mateix esperit i és viure en un món en el qual hi manca quelcom de molt important i diria que fins i tot imprescindible. En el nostre interior hi manca llum i en sobra, en escreix, la foscor del constant dubte i de la por. Necessitem una gran fe en el Déu que cada dia invoquem i fermesa en acomplir, amb fidelitat, els propòsits assumits amb generosa voluntat. És més que una devoció. És, segur, tota una vocació i, també, una gran oració.

En el verset 16è d’aquest 3r capítol de l’evangeli de Joan que avui contemplem, hi trobem aquesta important i meravellosa notícia: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.”

Sí: ‘que tinguin vida eterna’, hem escoltat. No diu pas tenir de tant en tant només uns moments aïllats de ‘clarividència’, això és, de presència de Déu en els nostres cors i en les nostres ments, sinó que siguin habituals i constants en el dia a dia de la nostra fe. No és, doncs, un gest casual, aïllat, és una nova i ferma actitud que dia rere dia s’inicia en la nostra pregària del matí i que fineix amb l’acció de gràcies de la nit. Tanmateix la nostra fe mai no exigeix la absoluta perfecció -que mai no en serem de perfectes- però, evidentment, sí que ens demana atenció i constància en la nostra diària devoció.

Així, doncs, Déu ha enviat el seu propi fill al món, Jesús de Natzaret, fill de Josep i de Maria, fets com nosaltres des de sempre, perquè, amb bona voluntat i amb gran humilitat seguíssim l’exemple de la seva vida i de la seva mort. I no parlo de martiri, em refereixo a vida i a exemple. I si a ells fou possible, per què nosaltres no podríem exercir el seu exemple?

Si creguéssim que això no ens és possible, recordem que Déu ha enviat el seu propi Fill al món perquè nosaltres ho vegem també possible. I les promeses de Déu sempre seran possibles!

Ferran Aguiló

La setmana dia a dia

Diumenge, 11
Celebració de final de curs de la Catequesi Familiar a 1/4 d'11 del matí, amb la trobada conjunta dels dos grups que la formen. S'acabarà amb la celebració de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dia pro Orantibus

Dilluns, 12
Reunió del Grup de Cultura i Fe a 1/4 de 8 del vespre

Darrera reunió de curs del Consell Arxiprestal de Sarrià-Sant Gervasi, que es farà a 2/4 de 10 del vespre a la Parròquia de La Pau

Dimarts, 13
Casal Sant Ildefons: Tarda de tertúlia als jardins de la Casa Muñoz Ramonet

Diumenge, 18
Dia de la Caritat

Sant Ildefons i l'Ajuntament de Barcelona acorden el futur del Casal

El dilluns dia 29 de maig, a l'Ajuntament de Barcelona, s'elevà a escriptura pública un conveni de cessió del dret de superfície del Casal Sant Ildefons propietat de la Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, a l'Ajuntament de Barcelona.

Les principals clàusules d'aquest conveni són:

1. La Parròquia cedeix a l'Ajuntament el dret de superfície del local del c/ Marià Cubí, 111 per 25 anys, perquè l'Ajuntament es faci càrrec de les activitats del Casal d'avis.
2. L'Ajuntament es farà càrrec de totes les obres de remodelació que precisa el Casal. Segons els primers càlculs, els costos serien de cinc-cents mil a set-cents mil euros.
3. L'Ajuntament es fa càrrec de totes les depeses del Casal i del local (funcionament, impostos, despeses d'escala, etc).
4. Aquest conveni només té validesa per les activitats d'un Casal d'avis. L'Ajuntament no en pot canviar l'ús. En el cas que el Casal no continués, o durant un any no funcionés, es donarà per finalitzat el conveni. L'Ajuntament també haurà d'entregar el local degudament condicionat perquè algú altri pugui dur a terme les activitats.
5. Desprès de 25 anys, el local torna a la parròquia, amb totes les condicions que les normatives del moment exigeixin per un Casal d'avis.

Història
El Casal es va fundar l'any 1970 com Llar de jubilats Sant Ildefons per iniciativa de Mn. Ignasi Cases (acs), aleshores beneficiat de la Parròquia de Sant Ildefons, en uns locals que van cedir les RR del Culte Eucarístic en el convent del c. dels Madrazo.

Aviat es va fer evident que l'espai no era adequat pels serveis que s'hi feien, i el 1976 es traslladaren als locals de C Marià Cubí, de la Immobiliària Camí SA. locals, propietat dels membres de la Confraria Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, en aquells moments pràcticament extingida.

Al mateix temps, Mn. Cases parlà amb l'obra social de La Caixa, que volia obrir un equipament social al barri. S'acordà que La Caixa pagava les obres de condicionament del local, i subvencionava les activitats. La Caixa posà com a condició que el local fos propietat de la Parròquia de Sant Ildefons. La majoria d'accionistes de Camí S A, uns cinc-cents, cediren les seves accions a la parròquia, (només uns cinquanta, demanaren ser bonificats) posant únicament com a condició que el local fos destinat a activitats per a la gent gran.

El 1980 s'aprovaren per part de l'Arquebisbat els Estatuts. La subvenció de La Caixa va permetre anar fent les activitats. L'any 1993, la Caixa anuncià que faria una aportació d'un milió de pessetes, però que deixaria de subvencionar el Casal.

Enquesta Catequesi Familiar curs 2016-2017

Diumenge vinent dia 11 de juny celebrarem el darrer dia de la Catequsi Familiar d'aquest curs, i creiem que és hora de valorar com hem fet les coses i què podem millorar. Es per això que demanem als pares i mares de la Catequesi Familiar la vostra opinió i suggeriments.

Si cliqueu aquí accedireu al qüestionari que ens servirà per conèixer la vostra opinió.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració i molt bon estiu !!!

Resum Assemblea de maig

Mn. Lluís Saumell va ser el ponent de l’assemblea perquè ningú millor que ell coneix i estima la vida i obra de Bach. A més de les seves paraules, amb l’audició d’algunes peces seleccionades per ell mateix vam fruir del sentiment profundament religiós d’aquest músic excepcional.

Les paraules que segueixen escrites per Mn. Lluís són el millor resum del que va dir.

“Bach ha estat el tema de la nostra darrera trobada de maig. Els 500 anys de la reforma protestant va motivar que en un marc cultural i artístic, Bach hi tingués un paper important, per això ens va semblar que parlar de Bach era del tot oportú. Vàrem parlar de Bach de la seva vessant com a persona (Bach era un home profundament religiós) i de la seva dimensió artística.

De la seva immensa producció musical destaca la seva música religiosa: cantates, prop de 300, misses, motets, un Magnificat, les passions segons Sant Mateu i Sant Joan. En aquesta assemblea vàrem escoltar una cantata BWV63 una cantata nadalenca d’una força i una emotivitat extraordinàries, el Sanctus de la missa en si menor, i uns fragments finals de la passió segons Sant Mateu. Simultàniament vàrem fer recorregut pels llocs on ell va exercir com organista, mestre de capella, compositor i director de cors. Bàsicament la seva gran producció artística l’hem de situar a Liepzig.

De la seva vessant humana ja hem assenyalat que era una persona d’unes profundes conviccions religioses, ell sempre signava les seves partitures amb un SOLI DEO GLORIA -només a Déu sigui donada la glòria-. Només cal veure com aquest sentiment religiós va aflorar poques hores abans de la seva mort quan deia a la seva esposa: Magdalena estimada, on ara vaig veuré els colors més bonics i sentiré la música que fins ara només he pogut somiar, els meus ulls veuran el Senyor. Em sembla que això és un reflex de qui ha estat Bach, un dels millors músics de la història i per a molts el millor.

Em sembla escaient acabar aquest comentari amb unes paraules que en una entrevista va dir el filòsof Salvador Pàniker: “no puc ser ateu perquè l’ateisme està en contradicció amb J. S. Bach”

Reflexions a la Paraula de Déu

Pentecosta és el certificat de naixement de l’església, el nou poble de Déu. La presència de Jesús no es clou amb l’ascensió sinó amb el seu retorn al final dels temps. ” Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps”.

Tots els homes són cridats a integrar-se al nou poble de Déu. Sant Lluc, manllevant una colla d’imatges de la tradició bíblica del AT, ens lliura l’acte de naixement del nou poble de Déu. A partir d’ara Pentecosta serà la manifestació de la presa de consciència per part dels deixebles que l’esperit de Jesús els ha estat donat i fa camí amb ells.

La comunitat nounada ens és mostrada d’acord amb una de les notes més característiques: la possessió de l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús que guia l’Església des dels seus orígens. El primer compromís, doncs, de la comunitat cristiana és mantenir-se alerta a les inspiracions de l’Esperit i deixar-se guiar per Ell; el llenguatge de l’Esperit pot causar estranyesa al nostre món que no està gens habituat a escoltar el llenguatge del vertader amor; el llenguatge de l’esperit sempre acaba fent diana ”tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu amb les nostres pròpies llengües”.

L’Església, el dia de la Pentecosta, va néixer ecumènica, oberta a tothom. A l’Església, malgrat les limitacions dels homes i dones que la integren, Crist es fa present entre tots fins a la fi dels temps. És important veure de quina manera ens cal mantenir-nos a l’aguait de les orientacions de l’Esperit i deixar-nos endur per Ell. Va ser l’Esperit qui va guiar Jesús al llarg de la seva vida entre nosaltres. L’Esperit es farà pressent ja en la concepció de Maria; serà l’esperit que es farà visible sobre les aigües del Jordà, l’Esperit que el guiarà al desert i al final de la seva vida, a la creu, lliurà l’esperit. L’Esperit comença amb la concepció de Maria i acaba a la creu.

Acabo amb uns fragments de la seqüència que es cantava el dia de la Pentecosta: Veniu oh Sant Esperit des del cel al nostre pit, amb un raig de llum divina... En els treballs sou confort, en les penes sou conhort en la calor sou temperi... tot l’indòmit endolciu, tot el fred encalentiu, regiu al qui s’esgarria... Que la força de l’Esperit davalli sobre tots nosaltres, sobre la nostra Església i sobre el nostre món.

Lluís Saumell

La setmana dia a dia

Diumenge, 4
Celebració del Sagrament de la Unció dels Malalts a 1/4 de 2 del migdia

Dia d'Acció Catòlica i de l'Apostolat Seglar

Dimarts, 6
Casal Sant Ildefons: Tarda de cinema

Reunió del Grup de Reflexió Bíblica a 1/4 de 8 del vespre

Dimecres, 7
Casal Sant Ildefons: Ballada de sardanes al Casal de Gent Gran de Can Fàbregas (Plaça Pere Figuera i Serra, 1) del barri de Sàrria

Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Dissabte, 10
Activitats de l'Esplai Sant Ildefons i de l'Agrupament Escolta Joan Maragall de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 11
Celebració del fi de curs de la Catequesi Familiar a 1/4 d'11 del matí, amb la trobada conjunta dels dos grups que la formen. S'acabarà amb la celebració de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dia pro Orantibus