Els textos que aquest diumenge ens ofereix la litúrgia ens fan el camí més planer per apropar-nos al misteri inescrutable de la Trinitat. No és un tema de què sigui fàcil parlar-ne. La teologia sempre s’hi ha endinsat amb molt de respecte, de puntetes, intentant una comprensió humana del misteri diví que la tradició eclesial ens ha transmès amb tanta fermesa, però alhora amb tanta saviesa i senzillesa interpretativa. Aquesta senzillesa, la trobem també en la selecció dels textos bíblics d’avui.
La primera lectura ens parla del nostre Déu, que és únic, “ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n’hi ha d’altre; recorda-ho sempre en el teu cor” (Dt 4, 39). Ho diu Moisès en el primer llarg discurs que adreça al poble d’Israel en el darrer llibre del Pentateuc, el Deuteronomi. Ho proclama tot recordant-los que el Senyor els ha fet sentir directament la seva veu i han continuat vivint, com a cap altre poble no ha succeït, i que ha fet per a ells senyals i prodigis extraordinaris en el país d’Egipte (Dt 4, 33-34).
Com a rerefons, el salm responsorial ens parla de l’amor de Déu, que omple la terra, i de la seva paraula, amb la qual tot començà, tot existí (Sl 32, 5.6 i 9). I acaba amb el desig “Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai; / aquesta és l’esperança que posem en tu” (Sl 32, 22).
.jpeg)
.jpeg)
Fa 1 dia
