Festa de Sant Paulí de Nola

El darrer dia que ens vam reunir la permanent, mossèn Lluís ens va comentar que el dia 22 de juny era la festa de San Paulí de Nola i que, com cada any, mossèn Salvador Torras, rector de la Parròquia, amb la que estem agermanats, ens havia convidat i a ell, especialment, a concelebrar la Eucaristia a dos quarts de vuit del vespre, però que malauradament no li seria possible assistir-hi. Per aquest motiu hi he assistit, cosa que d’altra forma potser no hauria fet, però hauria estat una llàstima, doncs ha sigut una gran vivència, una pregària de veritat, que m’ha donat molta pau i m’ha enriquit profundament, a la vegada que m’hi sentit molt acollida.

Vull fer-vos partícips de la experiència que he viscut, amb el següent breu relat, forma que crec és la millor per complir l’encàrrec que m’ha fet mossèn Salvador Torras, de expressar-vos el seu agraïment personal i el de tota la comunitat, per la vostra col·laboració:

A dos quarts de vuit del vespre d’un dimarts, la capella no estava plena, però déu n’hi do la gent que hi havia. Concelebrava mossèn Salvador Torras, mossèn Joan, fundador de la Parròquia (que per cert, l’any vinent farà 50 anys de la fundació), el rector i altres salessians de la Mina i un altre mossèn, que m’ha semblat molt jove, que col·labora normalment amb mossèn Torras, però que està estudiant a Roma, d’on havia arribat avui mateix. La celebració ha estat bilingüe (català i castellà), amenitzada amb cançons també bilingües, de les que es visualitzava la seva lletra (molt bonica, planera i penetrant) en una gran pantalla situada sobre l’altar a la paret del darrera, en la que es projectava un power point que accionava un jove invàlid, en cadira de rodes.

La homilia ha estat substituïda pel testimoni de tres membres de la comunitat:

Què vol el Papa?

El programa de TV3 "30 Minuts" analitzà el passat diumenge els canvis que el papa Benet XVI està imprimint al si de l'Església. Uns canvis que s'entenen a la llum de la seva mateixa elecció com a pontífex, l'abril de fa cinc anys. Segons el reportatge, Joseph Ratzinger parteix d'una visió catastrofista de l'evolució de la societat, del seu relativisme i materialisme, i vol aïllar l'Església d'una deriva que ell considera totalment perniciosa per a la comunitat de més de mil milions de fidels que presideix. El reportatge es pot veure aquí: http://www.tv3.cat/videos/2988030 fins el 4 de juliol.

Reflexions a la Paraula de Déu

Fa alguns anys, en fer el comentari d'un diumenge proper al d'avui, començàvem dient que "estem en un d' aquells diumenges de durant l' any en que la interpretació literal se'ns fa 'una mica feixuga i complexa". Creiem, doncs, que tot i ser un diumenge diferent... ens va prou bé aquesta reflexió inicial.

A la primera lectura del llibre dels Reis, Elies rep l' encàrrec del Senyor d' iniciar a Eliseu en l' ofici de profeta; amb una sola acció d'Elies - llençar-li el mantell deprofeta - Eliseu se n'hi va deixant-ho tot. Segurament que aquesta acció tan material l'hauríem d' interpretar com un encontre entre els dos personatges, més o menys llarg, en el que el diàleg i els ensenyaments de l' un varen captivar l' altre fins que va decidir seguir-lo, però el que importa és l’acció del seguiment i en aquells temps no calia ser tan explícit.

L'Evangeli, encara que una mica atapeït de fets, ens presenta també aquesta necessitat de deixar-ho tot per seguir a Jesús. Encara que sota diferents formats, tots ens vénen a dir el mateix que fa Eliseu: si vols seguir al Senyor, a Jesús, cal que et desprenguis de tot i que sense pensar-t'hi gens el segueixis. Tot í que Lluc fa servir unes situacions límit - no enterris el pare mort o no vagis a acomiadar-te dels de casa - creiem que el missatge central és de seguir-lo sense condicions d' espai i temps, sense límits, sense traves i sense dubtes.

Assemblea de juny

El passat dimarts 14 de juny va tenir lloc la darrera Assemblea d’aquest curs, que posa fi a l’esforç i al treball de tots els qui d’alguna manera participem en la vida de la Comunitat.
L’ordre del dia centrava la trobada en tres parts ben diferenciades: la presentació dels nous membres del Consell Pastoral i el comiat dels qui cessen, l’exposició del resultat de l’enquesta realitzada el cinquè diumenge de Quaresma, i una Vetlla de Pregària.

En primer lloc, Mn. Lluís va agrair la feina feta als membres del Consell Pastoral que cessen després de completar el cicle de tres anys al servei de la comunitat: Carme Gorchs, Anna Ponsati, Maria Lidon Sanfeliu i Raimon Serrallonga.

Tot seguit va invitar a cadascun dels nous membres a presentar-se. Núria Reventós és la responsable del Grup Batec. Claustre Besora és mestre i estudia Teologia, Lluís Sánchez és catequista, responsable dels nois i noies que es preparen per a la Confirmació, i Josep Maria Puigjaner és escriptor i periodista amb una llarga trajectòria a la nostra comunitat i que aquesta serà la tercera vegada que participarà en les tasques del Consell. Tots els presents els vam donar la benvinguda. Els felicitem i els desitgem coratge en aquesta nova etapa que comencen.

La segona part de l’Assemblea va estar dedicada a l’exposició de l’enquesta que cada 6 anys fem el cinquè diumenge de Quaresma per valorar la marxa de la comunitat. Concretament aquesta era la quarta enquesta realitzada.

En Xavier Hernández, que n’ha estat sempre el promotor i el realitzador, va exposar amb molta claredat el resultat registrat enguany. L’exposició d’en Xavier va anar seguida d’un ampli i interessant debat sobre la situació actual i el futur de l’Església. Vam sentir reflexions molt assenyades des de diferents àmbits com per exemple l’educació, el valor de l’estadística i la convicció que estem assistint a les acaballes d’una manera de viure el cristianisme.

La pregària d’acció de gràcies final dirigida per Mn. Lluís va posar fi a una trobada esperançada i ens vam acomiadar fins al curs vinent.

Reflexions a la Paraula de Déu

L’Evangeli d’avui ens presenta Jesús pregant en solitud; té al costat els deixebles, no és l’única vegada que se’ns presenta aquesta paraula de pregària en solitari que fa Jesús i sempre abans d’esdeveniments importants o simplement per estar en contacte amb el Pare.

Crec que per a mi és una crida molt concreta per revisar la meva vida de pregària i per demanar al Senyor senzillesa per saber posar-me davant d’Ell, malgrat les meves limitacions i deficiències, amb el cor obert per escoltar la veu de Déu i deixar-lo actuar perquè pugui donar raó de qui és Déu per a mi, i què em cal canviar per assolir que la pregària sigui el punt de referència i el centre en la vida de cada dia.

Crec que per a tots nosaltres és una pregunta difícil de respondre, com també ho va ser per als apòstols: “Qui dieu que sóc jo?” o millor “Qui sóc per a tu?”. Si ens aturem a examinar les respostes que donem a la vida, almenys a mi em resulta molt difícil i em trobo lluny de donar una resposta que no surti del cap sinó del cor, perquè està limitada per les meves reaccions, per les meves mancances en les respostes a la vida.
He trobat una definició del que és Déu per a nosaltres en paraules de José Antonio Pagola que m’han agradat molt i que transcric:

“Jesús es caracteritza no pel seu poder ni la seva força sinó per la seva bondat i la seva compassió infinita. Ningú no està sol, tots tenim un Déu que ens comprèn, ens estima i ens perdona”.

Celebració 80è aniversari d'en Frederic Bassó

Diumenge passat dia 13, en el marc de l’Eucaristia d’1/4 d’1 del migdia, es van reunir els dos grups de la Catequesi Familiar per donar gràcies a Déu per la bona marxa d’aquest curs i acomiadar-nos fins al pròxim octubre.

El temple estava preparat per a l’ocasió amb tots els retaules dibuixats durant el curs per en Frederic Bassó penjats de les parets i un de nou que presidia l’altar centrat en el tema del senyal de la creu. El mateix Frederic abans de començar l’Eucaristia va fer un repàs del significat de cada un d’ells.

Acabada la missa, Mn. Lluís va fer asseure’s en Frederic Bassó al seu costat, mentre la Maria Dolors Tremoleda, catequista de la Bonanova, des de l’ambó va felicitar-lo en nom de tota la comunitat pel seu vuitantè aniversari, amb aquestes paraules:

“En nom de tots i totes les catequistes m’ha tocat a mi felicitar-te pels teus 80 anys que si Déu vol faràs el 10 de juliol. Ben segur que algú altre expressaria millor que jo el que tots sentim en aquests moments, però diuen que l’antiguitat és un grau, i ho he contat bé i aquest any fa 40 anys que faig de catequista.

Segons ens dius tu, quaranta anys és símbol de plenitud. I què són vuitanta? La Bíblia no en diu res dels vuitanta, però jo penso que en podem dir: la “doble plenitud”. I més encara, si fem cas del la Bíblia aquesta edat no és res comparada per exemple amb l’edat d’Abraham que als seus vuitanta anys encara no havia ni començat la feina.

Tu sempre ens dius que per donar-ne deu cal tenir-ne cent. Al teu costat ho hem après i hem omplert bé el dipòsit.

Gràcies perquè treballant al teu costat hem fet un equip que ens ha agermanat i ens ha fet estimar entre nosaltres. No seríem els mateixos sense aquest bagatge.

Gràcies perquè fas entenedores les coses profundes de la fe amb els teus dibuixos, amb el teu llenguatge entenedor a tots els nivells, tant nens com adults, senzill i profund alhora.

Gràcies, perquè al teu costat sempre aprenem coses noves, veiem diferents maneres d’interpretar les mateixes coses amb altres perspectives.

Gràcies per tot el que ens has donat i ens dónes, les sessions de formació, els escrits, les “bullides d’olla”, gaudint del teu mestratge.

Gràcies per saber destriar el gra de la palla. Davant de moltes situacions de l’Església ens ensenyes a saber distingir entre el món eclesiàstic i l’Església.

Tu sempre poses l’accent en allò que és fonamental: “el moll de l’òs” i ens dius: l’Església és això que tenim aquí, una colla de cristians al voltant de l’Eucaristia.

Doncs bé, avui és per a tots nosaltres una acció de gràcies per haver-te conegut. Et desitgem que els anys que el Senyor et deixi en aquest món continuïs sent el de sempre, dibuixant, escrivint i treballant amb l’esperit de sempre.

Per molts anys Frederic!

T’estimem molt i volem ser per tu els fills i els nets que homenatgen l’avi en complir vuitanta anys.

Et volem donar un llibre i un ram de flors perquè el portis a l’Anna Maria, a la que volem agrair tot el que et va ajudar en la teva tasca a la catequesi. Fes-li una abraçada ben forta.”

Amb tothon de peu al temple i amb un llarguíssim aplaudiment dedicat a en Frederic, va acabar la missa.

La festa va continuar amb un pica-pica al soterrani ple de gom a gom, en el que tots vam poder felicitar personalment al Frederic, que va bufar les espelmes del pastís commemoratiu d’aquest aniversari.

Celebració Comunitària del Baptisme

Diumenge vinent dia 20 a les 5 de la tarda tindrà lloc la Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme.

El dissabte abans, dia 19, a les 5 de la tarda, es reuniran els pares i padrins junt amb l'equip de la Pastoral de Baptismes per preparar la celebració.

Durant el temps d’estiu no hi ha celebracions comunitàries del Baptisme. La propera celebració serà el diumenge 17 d’octubre.

Els pares que vulguin demanar el bateig per als seus fills/filles cal que facin la inscripció a la secretaria de la comunitat en hores de despatx.

Reflexions a la Paraula de Déu

Perdó i amor

Aquest és el tema que les lectures d’avui ens presenten per ajudar-nos a entendre una mica més l’amor de Déu, que és tot misericòrdia, a conèixer les seves entranyes maternals i paternals, acollidores, que arriben a perdonar-nos-ho tot perquè estimen sense límit. És un amor que es fa perdó i que demana una resposta nostra agraïda que vessi fe i també amor, tot l’amor de què siguem capaços, corresponent, així, a tot el perdó que sempre hem rebut.

A la primera lectura, el tema és el perdó. Déu retreu l’ofensa que ha rebut de David pel seu pecat, per haver mort Uries (2 Sa 12, 9), després que Déu havia estat tan generós amb ell amb tants dons i favors (2 Sa 12, 7-8). David reconeix el seu pecat i el Senyor el perdona (2 Sa 12, 13). Amor previ de Déu, que arriba al perdó, malgrat la gran ofensa, desagraïda, de David. Aleshores, David acabarà responent amb amor i fidelitat a tots els dons del Senyor, culminats pel seu magnànim perdó.

La segona lectura, de Pau, en canvi, ens parla sobretot de fe i amor, l’amor de Crist “que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” (Ga 2, 20). I Pau hi respon amb la fe “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu” (Ga 2, 20), fe que ens fa justos “som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist” (Ga 2, 16) i ens fa, al capdavall, plens d’amor.

La síntesi, meravellosa, la trobem a l’evangeli: l’amor nostre com a resposta al perdó, perdó que és la manifestació plena de l’amor magnànim de Déu, i amor nostre que ha de saber fer-se perdó i amor per als altres. És Déu qui comença estimant i perdonant, i espera la nostra resposta de fe i d’amor. Jesús, en efecte, acomiada la dona pecadora, a qui tant ha perdonat i de qui ha rebut tan evidents proves d’amor, dient-li “La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau” (Lc 7, 50), fe, doncs, que està al darrere i explica el perdó i la nostra resposta d’amor, com ens avançaven la primera i la segona lectures. Que el Déu misericordiós ens perdoni i ens ajudi a respondre amb fe i amor, solidaris amb els altres i capaços de perdonar.
Jordi Cors

Batec de juny

Encara q sembli increïble... ja arribem al final de les nostres trobades mensuals ... aquest diumenge 13 de juny és l'última (eiiiii d'aquest any!!!! q al setembre ens tornarem a trobar) doncs bé ens han demanat si podíem empaquetar els aliments de la campanya com ja vem fer l'altra vegada.

Així q us espero a tots aquest diumenge a St. Ildefons a les 10.45:

- primer farem les caixes d'aliments

- segon proposo q fem un "REMEMBER WHEN" d'aquest curs, cadascú q hi digui la seva, de q li ha semblat, q li ha agradat, q canviaria o no li va agradar... alguna proposta nova....

- tercer com sabeu després hi ha la Missa on s'ajuntaran els dos torns de la Catequesi Familiar, és l'última del curs i estaria bé que hi participessim com a grup de BATEC q som, així q ens han demanat si un de vosaltres podria llegir una lectura... (necessito un voluntari o voluntaria).

- quart després hi haurà el pica-pica tots plegats...

- i finalment un a reveure fins al setembre i mooooooolt bon estiu!!!!!

Us animo a venir,

Núria.

Assemblea de juny

El proper dilluns 14 de juny a les 9 del vespre ens reunirem en la darrera assemblea d’aquest curs. Començarem amb la presentació dels nous membres del Consell Pastoral. Tot seguit es farà una exposició sobre el resultat de la tradicional enquesta del Cinquè Diumenge de Quaresma i acabarem amb una VETLLA DE PREGÀRIA d’acció de gràcies per tot el que hem rebut durant aquest curs que acomiadem.

Hi sou tots convidats.

Reflexions a la Paraula de Déu

Deixem de banda avui la polèmica entorn a la festa del Corpus i en especial si caldria la seva supressió litúrgica. Recordem que quan es va instaurar la solemnitat a l’època medieval semblava que dedicar una festa a l’eucaristia era menysprear tant el caràcter eucarístic de cada missa com la celebració del Dijous Sant. I deixem a part també, el fet que fins ben entrat el segle passat, el veïns s’esmerçaven en adornar els carrers, en col·locar catifes de flors, i les processons eren participades pel poble (autoritats inclusiu). Anem, doncs, al contingut nuclear de la festa i d’alguns textos contemplats en el dia d’avui. I diem “d’alguns”, ja que es fa difícil comentar el del Gènesi, ja que l’oferiment de pa de Melquisedec fou efecte del triomf guerrer d’Abram.

La segona lectura (I dels Corintis) recull el costum dels primers cristians. És el text més antic que parla de la celebració de la primera Eucaristia. El text de St. Pau parlant del pa ens diu “això és el meu cos ofert per vosaltres; feu això que és el meu memorial” i en quant a la copa posa en boca de Jesús, “aquesta copa és la nova aliança, segellada amb la meva sang” I encara repeteix “cada vegada que en beureu, feu això que és el meu memorial”.

Cos de Crist, que com diu Rovira Belloso “no és ni un cos aparent ni un cos material o físic sinó el cos real del crucificat, que ara és cos celestial, incorruptible, espiritual, gloriós. Un misteri en el que creiem.

Assemblea Extraordinària de maig (II)

Intervenció del Pare Ramon Maria Nogués

Jutjar vol dir valorar teològicament, evangèlicament, aquesta realitat del nostre país que Estruc ha descrit del nostre país, i intentar fer-ho a la llum dels fets d’una banda, i de l’evangeli de l’altra, que és la proposta de valoració que ens plantegem avui.

Voldria enfocar-ho a la llum d’allò que diu la Bíblia quan exhorta als jueus a aprendre dels fets encara que no ens siguin favorables. Penseu per exemple en tota la reflexió que es produeix en la Bíblia a propòsit de la invasió de Babilònia i com en una situació que no era gaire brillant els profetes aprofitaven per treure-li tot el suc en el sentit més positiu i fer de la crisi una ocasió de progrés.

Primer faré un reflexió que podríem denominar antropo-teològica sobre què ens està passant internament, i després una mica de perspectiva, el que no ha volgut fer el Professor Estruc, però els qui estem en el sistema eclesiàstic és inevitable que ens la plantegem, i jo crec que una greu situació que tenim en aquets moments a l’Església és que els bisbes no volen fer prospectiva, segueixen pensant que el temps ho arreglarà; és un vici vaticà molt consolidat.

La reflexió antropo-teològica, doncs consistiria en intentar situar la religió entre tres possibilitats a considerar: una que és que l’experiència religiosa sigui promotora de la vida, una altra que sigui sensora de la vida i l’altra que sigui tòxica per la vida, que tot pot ser, perquè la religió com totes les grans experiències té aspectes positius i aspectes que no són tant dependents de com cada ú les viu.

La situació en la qual ens estem trobant per enfocar-la bé convindria que donés lloc a una convicció personal que és la següent: que “viure és més important que creure”, i això és una cosa a la qual ens hi hem d’acostumar perquè venim d’una època en què es deia al revés, que creure és més important que viure. Sense necessitat d’oposar una cosa i l’altre, però si es fa al revés, és a dir, si creure és més important que viure, aleshores es fa la vida hostatge de la religió.

La fe no és una entitat controladora de la vida. És veritat que segons expliquen molts antropòlegs avui, vista la persistència del fet religiós arreu del món -com molt bé senyalava el professor Estruc- hi ha molts estudiosos de l’evolució que afirmen que neurològicament estem programats per creure, i que d’alguna manera tothom està programat per algun cert tipus de transcendència. Però és veritat que en aquest moment la transcendència, l’atracció per la religiositat, l’espiritualitat, etc., cada ú la viu com vol, i això cada vegada serà més així. I ens n’hem d’alegrar, perquè vol dir que la fe és una decisió, no ésuna cosa imposada, és una invitació.

Assemblea Extraordinària de maig (I)

El passat dissabte dia 15 de maig vam tenir l’Assemblea Extraordinària de fi de curs en la qual van actuar de ponents el sociòleg Joan Estruc i el Pare Ramon Maria Nogués. El professor Joan Estruc va analitzar la realitat de l’Església a casa nostra amb les seves llums i les seves ombres, i el Pare Ramon Maria Nogués va fer un judici cristià del moment actual.

Intervenció del Professor Joan Estruc

En començar voldria suscitar alguns interrogants fonamentals amb els quals ens encarem avui, que ens donen unes pistes de reflexió sobre la creença de que la secularització arreu del món era un procés universal. Són molts els autors que han hagut de rectificar aquesta perspectiva, perquè l’experiència de la observació de la realitat aquestes darreres dècades fa que difícilment avui es pugui dir que el continent africà i el continent asiàtic siguin continents secularitzats, i potser d’una manera més paradoxal, no és cert que Amèrica, ni la del sud ni la del nord també ho siguin, perquè la religió hi té una presència important i ocupa un paper molt destacat tant en la vida privada com en la vida pública del conjunt de la societat. De manera que tots aquests autors han arribat a la conclusió de que, en contra del que havien dit 30 o 40 anys enrere, Europa constitueix la gran excepció.

Europa sí que és un continent en el qual les teories de la secularització tenen validesa, s’apliquen, funcionen, es corresponen a la realitat, juntament amb societats com el Quebec al Canadà i algun país asiàtic com per exemple el Japó.

Amb dues variants de situacions religioses totalment diferents, d’una banda els antics països de l’Est, secularitzats com a conseqüència de la situació política que van viure durant una quarantena d’anys d’arraconament i pràcticament d’exclusió, si més no, de la religió de la vida pública. I de l’altra -encara que en circumstàncies polítiques totalment diferents- els països de l’Europa occidental han passat igualment per un procés de secularització.

En segon lloc, alguns d’aquests autors arriben a afirmar que, dins d’aquest marc general europeu, Barcelona és una de les ciutats més secularitzades d’Europa; ni que costi de creure més secularitzada que París o Milà i tant o més secularitzada que Estocolm.

Secularització que no ve donada pels processos de separació de l’Estat -i en el cas de l’Estat espanyol l’aconfessionalitat de l’Estat. Estat i Església no s’interfereixen mútuament sinó que funcionen de manera autònoma- ni tampoc ve donada pel fet de que la gent va poc a missa; aquest no és un indicador fiable de la secularització.

Per entendre què significa en general per al continent europeu i en concret per la societat catalana aquesta secularització caldria subratllar quatre dimensions diferents: