SANT ILDEFONS

Amb aquestes paraules començava el papa Francesc el seu missatge que anunciava l’any 2025 com Any Sant del Jubileu. Pensant que tothom espera alguna cosa de la vida que li proporcioni felicitat, encara que als nostres dies es donin moltes circumstàncies que semblen voler destruir aquest anhel humà, deia el Papa en aquest document: “En el cor de tota persona hi neix i creix l’esperança i expectativa del bé, encara que ignori què li portarà el demà. Però la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint oposats: des de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res els hi pogués oferir felicitat. Que el Jubileu sigui per a tothom l’ocasió de revivificar l’esperança”.

Aquestes paraules del Papa Francesc, humanes i realistes, són una invitació a reflexionar en clau cristiana sobre l’actual situació del món. Són nombroses les notícies negatives que durant aquests darrers anys ens han fet arribar els mitjans de comunicació. No cal fer-ne un recompte exhaustiu, però entre 2023 i 2025, només les imatges que ens arriben de Sudan, República del Congo, Síria, Ucraïna, Gaza i, sobre tot, el menyspreu públic i reiterat dels poderosos vers els més febles de la terra, són difícilment assimilables per una immensa majoria de consciències. Són fets del present que sempre causen angoixa quan pensem en ells. Aquest 2025 s’acaba quan els cristians estarem celebrant el temps d’Advent i Nadal, un temps que celebra l’arribada d’una nova vida, d’un naixement, d’un tornar a començar, d’un nou inici, d’una nova creació. És veritat que les nostres expectatives per aquest temps futur estan fortament condicionades per les nostres vivències del passat i les del present, però també és cert que tota esperança fa referència a un temps que ha de venir, un temps en el que tot és possible, fins i tot, que deixem les nostres pors i tornem a viure.

Avui, potser són moltes les circumstàncies que ens desestabilitzen per poder ser esperançats a l’hora d’imaginar-nos o de voler construir un futur segur, però el que no podem fer és arronsar-nos davant les dificultats del present, perquè som artistes i artífexs de les nostres vides, som nosaltres qui avui les estem construint. El Papa Francesc ens recordava que “l’esperança cristiana no es fonamenta en cap anhel, individual o col·lectiu, de poder, d’èxit o de progrés, sinó que s’arrela, neix i creix per la fe en la Pasqua de Crist”, aquest esdeveniment del passat que per als cristians simbolitza el triomf de la vida sobre la mort, del bé sobre el mal, de la humilitat sobre la prepotència, de la proximitat sobre l’exclusió.

Podem dir que l’esperança cristiana és la resposta a la promesa de Déu, complerta íntegrament en la persona de Jesucrist i de manera parcial i progressiva en els qui, fidels a la seva paraula, construeixen dia a dia el seu Regne. Aquesta esperança és ja una realitat, perquè la promesa de salvació de Déu s’ha complert en Jesucrist i perquè és una força que dimana del seu Esperit i ens permet als seus seguidors mirar el futur de manera positiva. Tenir esperança és estar obert al futur i abraçar una plenitud que, sent present i havent-se realitzat en Jesús, per nosaltres encara estar per completar. Aquesta és la raó per la qual a l’eucaristia, tot creient i celebrant la presència de la salvació de Déu per a tot el món gràcies al sacrifici de Crist, continuem clamant “veniu Senyor Jesús!”. Aquesta esperança és una disposició interna que pitja a l’església a donar testimoni de que en el futur la vida humana serà millor. Si aquesta fos també la nostra esperança per a tot el món i treballéssim activament per aquesta realitat, “no serem defraudats”. «Spes non confundit» (Rm 5,5).

Anton Ramon Sastre