Comunitat Cristiana Sant Ildefons | Barcelona

Recordar, participar, viure

La primera lectura, la de Moisès, ens demana que recordem com, en els desertes de la nostra vida sempre hi ha la possibilitat de recórrer a Déu com doll d’aigua fresca. La vida individual, la vida en parella, en família o en comunitat és una successió de jardins i de deserts. És en la prova del desert de les nostres vides quan la paraula de Déu, el Verb del qual formem part, ens interpel·la i ens ofereix eines per seguir endavant, servint i vivint. És a dir, participant, com ens convida a fer Pau a la seva carta.

En d’altres llocs Pau ens exhortarà a viure amb els mateixos sentiments amb què va viure Jesús de Natzaret. Participar, doncs, vol dir aprendre a imitar en la mesura que puguem, el Crist. És a dir, ens convida a fer el que Jesús ens demana a l’Evangeli: a viure com ell, participant de la qualitat real de la seva existència, simbolitzada per la carn i per la sang, metàfores del sacrifici que segueix donant-nos vida.

Hi hauria el perill de creure que l’evangelista Joan ens convida a fer-nos partícips d’una pràctica esotèrica. I no és així: Joan ens convida al seguiment de Crist animats, estimulats pel doll de vida del qual Ell ens fa partícips amb el seu exemple.

Creure, tenir fe en el nostre món cristià té a veure sobretot amb viure l’experiència de vida com un seguiment conscient i lliure de Crist, interpretat i posat en pràctica a la nostra manera. És una barreja d’experiència real i espiritual, una vida vivificada per l’esperit, i un esperit vivificat per la vida: doll d’aigua, comunió encarnada en l’acció, en el verb, en el fer, en el comprometre’ns per treballar contra la injustícia, contra la marginació, contra la desigualtat. És a dir, a favor de la matèria de què estem fets: carn i sang.

Aquesta carn i aquesta sang és la del poble, la dels germans, la dels jueus i de la resta de nacions de la terra, tothom cridat a estimar radicalment, per damunt de qualsevol altra exigència, perquè això, deixeu de banda l’hermenèutica sobrera, és el Ell de debò ens va donar com a herència.

El pa i el vi, doncs, la comunió, han de servir per rememorar i per vivificar la passió per la vida, i no la passió de la vida, que Ell ens va donar en herència. És l’aliment espiritual, simbòlic, real, que, malgrat les falles de la fe, dona sentit als nostres dies, perquè no és res més que un bocí inefable d’amor inabastable.

Família Vives Requena