SANT ILDEFONS

N’estic molt content, que hagi sortit un nou llibre d’una parròquia.

A la llibreria Claret, quan arribava algun llibre d’una parròquia, o fins i tot, alguna monografia de qualsevol poblet, em posava molt content.

Demanava informació al rector o al qui l’havia portat i el posava a primera fila perquè els clients els coneguessin.

2/ LA PARRÒQUIA, MOLT IMPORTANT

I és que la parròquia és molt important.

La institució de la parròquia -institució pròpia de l’Església Catòlica, ja des del segle IV-, és tan important que un llibre sobre qualsevol parròquia el podríem posar tant a la secció religiosa, com a la històrica, cultural i fins i tot política.

Una parròquia que, especialment en els pobles petits, es troba al carrer Major o a la Vila Closa, com és el cas del meu poble, Llardecans i la seva silueta, la del campanar, és el primer que destaca quan hi acostem.

► I d’on li ve aquesta importància, a la parròquia?

La mateixa paraula, parròquia, ens pot donar una bona pista.

Per això, he d’agafar el diccionari de grec: PARA-OIKIA. Aquesta paraula grega està formada per dues expressions: la partícula “Para” i “oikia”.

Oikia, ve, alhora, de oikos, i oikos vol dir CASA (recordo encara com fa uns anys feien propaganda d’un iogurt casolà grec que tenia el nom d’Oikos).

Oikia, però és més que ‘casa’: és tot l’entorn on visc. La partícula grega ‘para’ vol dir “al costat de, juntament amb, al llarg de”, i també és una partícula que es posa a sota de la paraula, indicant, ‘fonament’, ‘suport’, ‘ajuda’.

Per tant: aquesta ‘para-oikia’ és una casa gran que està al costat nostre, que ens ajuda, i pot fonamental la nostra vida.

Una imatge que ens pot anar bé és la de la “masia catalana”: tenim la casa, amb les quatre paret i el sostre, però també el corral, l’estable, el pou, l’era per batre el gra, un petit hort, potser el jardí amb arbres fruiters, un petit bosc i el camps de conreu. Tot això forma la masia catalana, el lloc on vivim i ens movem.

No seria un disbarat, si ens traslladem a la ciutat, de parlar del pis on visc, tot el bloc de veïns on em relaciono, les botigues o establiments on vaig a comprar, els carrers del barri i el barri sencer.

Parlant de barri, tampoc no podem fer la història de molts barris de Barcelona sense fer referència explícitament a alguna parròquia o monestir. Ja el nom els delata: Sant Gervasi, Santa Maria de Gràcia i de Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, la Sagrera (era el “sagrat”, 30 metres al voltant de la parròquia on et podies refugiar sense que et poguessin detenir)...

Fixem-nos que el petit nucli d’Andorra, aquest enclavament medieval del Pirineu, encara funciona per parròquies: Encamp, Canillo, Ordino i Andorra la Vella, Escaldes-Engordany). Era l’administració dels primers segles de l’Església al nostra país: els andorrans no han conegut la comarca, ni la vegueria, ni la província imposada.

Que bé que ho han plasmat els “Testimonis” que trobem en el llibre (i que us recomano de llegir, vivament) relatant que, en la parròquia, s’han trobat “amb una altra casa”.

Una nova casa que els ha ORIENTat a la vida, hi han trobat una llum per no perdre’s enmig de les foscors d’aquest món (diem ORIENTar, perquè és de l‘ORIENT d’on ens ve el sol cada dia, o si voleu el Sol vers el qual s’ORIENTaven les esglésies perquè els primes rajos del dia il·luminessin la pedra de l’altar, que significava el mateix Crist, “Llum que no té posta”).

3/ I QUÈ HI TROBEM EN AQUESTA NOVA CASA? La PARAULA

A la nova casa hi trobem una PARAULA, una Paraula escoltada, apresa-meditada i celebrada.

Predicació, catequesi, litúrgia és l’activitat pròpia de totes les parròquies del món (amb les seves diferències i varietats segons els llocs i regions).

També he de fer referència, necessàriament, a la gran labor catequètica del bon Frederic Bassó (a qui l’any 2011 ja vau homenatjar).

Jo l’havia conegut personalment, assistint a alguna de les seves classes i a la llibreria sempre procurava que tinguéssim els seus materials.

Especialment durant els Temps Litúrgics Forts (Advent-Nadal, Quaresma-Pasqua) quan catequistes, pares i també avis, venien a buscar materials sobre l’Anunciació, els pastors, els Mags, la cova, la tomba buida, la resurrecció, els Apòstols, els Evangelis... no trobava res de més interessant que els seus opuscles senzills, però pedagògics i, sobretot amb una bona fonamentació bíblica.

4/ LA IMPORTANT “CATEQUESI”: “ESCOLTAR EL RESSÒ”

I si la parròquia ho és, d’important; la catequesi, també. I en la mateixa paraula “catequesi” hi trobem una bona explicació.

Tornant a obrir el diccionari de grec, la paraula “Catequesi”, ve del grec “Katà-exó”. L’”exo”, és l’eco, la ressonància; i la partícula “Katà” fa referència a quelcom que ens ve de dalt. No és una paraula del catequista, ni del rector, ni del bisbe, ni del Papa: ve de més amunt. “Catequesi = “fer ressonar avui dia la vivència d’aquelles primers comunitats: la seva doctrina, la seva experiència propera al Mestre Jesús”.

I això, és clar, a tots els nivells, a totes les edats, en totes les etapes de la vida.

5/ EL LLIBRE DELS 75 ANYS: UN LLIBRE PER RE-CORDAR

>I tota aquesta llarga vivència de 75 anys heu tingut l’habilitat de plasmar-la en un llibre. Un llibre petit, però bonic: ple de testimonis que es fan llegidors, al costat de les principals etapes històriques del creixement de la parròquia. Ple també de fotografies que ens ajuden a visualitzar tota aquesta història.

I un llibre -us ho diu un llibreter-, és, només faltaria, per obrir, mirar, ad-mirar i sobretot reCORdar.

I re-COR-dar ve del llatí. I obrint el diccionari trobem que COR-Cordis és, efectivament el COR, lloc dels sentiments, però també, bíblicament, lloc de les decisions que ens porten als comportaments. I amb la partícula “re” (de re-flexió, re-tornar, re-ligió...) ‘multiplica’ aquest cor. I ens trobem que re-CORdar vol dir TORNAR A PASSAR PEL COR.

Després de 75 anys, ens cal tornar a passar pel cor tantes vivències i sobretot tantes persones amb les que ens hem trobat, i ens han “fet” el que som.

En aquest mural on heu visualitzat les principals etapes de la parròquia m’ha corprès la primera fotografia: l’eucaristia celebrada el 16 d’octubre del 1954 per col·locar la primera pedra.. Hi veiem aquest mateix local de Sant Gervasi, buit, sense parets ni sostre, només amb aquella primera pedra, però amb les “Pedres Vives” que eren les persones que assistien a l’acte i que són/sou les persones que heu ‘construït’ aquesta Casa Gran de la parròquia.

ReCORdar les persones. Totes les persones. Les vives, que continuen construint la parròquia, i també les que us han passat al davant, els nostres estimats difunts, que continuen presents de moltes maneres.

Jo he enterrat ja els pares i també a dues germanes; l’una, dos anys més petita que jo, als 29 anys; i l’altra, la més gran, de 77 anys, ara fa un any i mig. Els recordo molt sovint; els tinc presents molt sovint, perquè els noto, ‘presents’. Ells m’han fet, també, el que sóc.

Uns difunts –permeteu-me obrir per una vegada el diccionari de grec, que portem al CEMENTIRI (els primers cristians després del tràngol d’haver d’enterrar els difunts a les catacumbes, van enterrar-los, no al llarg dels camins, com feien els romans, sinó al cementiri).

I la paraula “cementiri” ve de “koimao”, que vol dir “dormir”, d’on sorgeix la paraula “koimeterion” (el ‘coemeterion’ llatí), el lloc on es dorm = dormitori.

Els nostres difunts dormen, i un dia, es despertaran/Ressuscitaran i nosaltres amb ells per entrar junts al banquet que tenim preparat en la Casa Pairal del Regne, on sembla que hi haurà de tot.

Un banquet que, ja des d’ara, a la parròquia, cada dia, el diumenge més solemnement, podem començar a tastar en cada “eucaristia” (= “acció de gràcies, del grec euxaristós).

>En aquest dissabte, 26 de gener del 2025, a continuació, celebrarem aquesta eucaristia de cloenda dels 75 anys, acompanyats del gran Pastor de l’Arxidiòcesi de Barcelona, el Cardenal Joan Josep Omella i altres concelebrants.

6/ SANT ILDEFONS: EL SANT TITULAR

I finalment, a la parròquia d’aquests 75 anys li van trobar un titular ben escaient: Sant Ildefons.

Pel que em deia Mn. Lluís Saumell en aquells anys 40 del segle passat les noves parròquies que sorgien a l’Eixample portaven noms de grans prohoms de l’Església: Sant Eugeni, Sant Gregori i el nom d’aquest monjo primer i bisbe després de Toledo, que va ser un gran literat: escrivint el gran tractat sobre la Virginitat de Maria, i que se’l coneix com el “capellà de Maria”: Sant Ildefons.

Diumenge passat, en què vaig assistir a la missa de quarts de deu li vaig lliurar al rector, Mn. Josep Maria Jubany, un gruixut dossier sobre la seva vida, la litúrgia i tota la seva extensa obra.

7/ 75 ANYS I... ENDAVANT

A la portada del llibre hi llegim el lema d’aquests 75 anys: “Mirada agraïda al passat, per viure el present i projectar-se al futur”.

75 anys i... endavant... amb Esperança, en aquest 2025, Any Jubileu de l’Esperança.

El monestir de Montserrat celebra enguany els 1.000 anys i diumenge vinent, dia 2 de febrer, durant la festivitat de la Candelera, les parròquies que ja porten 1.000 anys d’existència es trobaran. Vosaltres, encara no hi sou convidats.

Però sí que podeu portar el llibre de la parròquia al Pare Abat, Manuel Gasch, que va sorgir de la vostra comunitat i que, probablement, escoltant, aprenent i celebrant la Paraula va descobrir la seva vocació monacal.

Acabo: felicitacions per aquests 75 anys de la parròquia i endavant, i gràcies.

Josep M. Alentà