Avui dia 13 març fa deu anys de l'elecció de Jorge Bergoglio, com a bisbe de Roma. En aquest breu escrit, vull explicar com vaig viure aquella elecció de fa una dècada, i els primers dies del seu pontificat. Les seves primeres al·locucions i actes presagiaven que amb el nou Papa moltes coses canviarien.
No cauré en l'infantilisme de
comparar un Papa amb un altre, cadascun dels pontífexs que he conegut, han
deixat empremta a l'Església. Em veig incapaç de dir qui ha estat el millor.
Ells ens han deixat el seu testimoni i el judici sols pertany a Déu, que veu el
fons i el secret de les persones.
Tots ho recordem, fa deu
anys, la renúncia de Benet XVI ens agafà per sorpresa i ens deixà en estat
de xoc. Sabíem que Ratzinger era un dels grans intel·lectuals del segle XX i
que no ens deixava emportar per "rauxes". Ell va explicar els motius
de la seva renúncia; entre altres, que no es veia amb cor d'afrontar tots els
problemes que havien anat sorgint els últims anys. Era conscient que calia una
nova persona que s'assegués a la càtedra de Pere. Fa deu anys, tothom
estava encuriosit per conèixer el nom del successor del papa Benet XVI. Com
sempre, els diaris feien pronòstics i un dels noms que semblava que tenia més
possibilitats era el del Cardenal Angelo Scola,
arquebisbe de Milà. Amb ell es va complir la dita romana que diu, "el qui
entra Papa al conclave, en surt cardenal".
Causalment, la tarda del 13 de març
del 2013 jo era a Milà, entaulat en una trattoria al
costat del Doumo (la catedral) i molt a prop del bisbat. Hi
havia anat per assistir a una trobada de responsables de pastoral de migració
d'Europa, i amb els companys de viatge havíem concertat, tot aprofitant l'ocasió,
una visita a Càritas d'aquella ciutat per a l'endemà. Es palpava en l'ambient
que hi havia expectació davant la possibilitat que el nou Papa fos el bisbe de
Milà. Fou un cambrer el qui, cap a les sis de la tarda, anà anunciant per totes
les taules que ja hi havia fumata blanca, i al cap d’una bona estona va
comunicar que el nou bisbe de Roma, era argentí, era jesuïta i es deia Jorge
Bergoglio, i que havia escollit el nom de Francesc.
Desconcert per part nostra,
desil·lusió per molts milanesos que esperaven que el nou Papa fos Angelo Scola.
Vàrem telefonar a un jesuïta català i no ens va semblar que estigués gaire
exultant. Personalment, el personatge del nou Papa em va entusiasmar quan el
vaig veure aquell vespre per TV en un programa especial de la RAI dedicat
als esdeveniments de la tarda (per cert, un programa
molt ben fet. ¿Quan aprendrem a fer programes religiosos aquí, dedicant-hi
mitjans i temps?). El nou bisbe de Roma va
demanar que es pregués per ell, va beneir els presents amb una simple estola i referint-se
a ell mateix es deia bisbe de Roma, no pas Papa, ni pontífex, ni vicari de
Crist.
Al cap de tres dies, en una audiència
als periodistes, ens va dir que havia triat el nom de Francesc perquè volia que
el pobrissó d'Assis fos el seu model
de pobresa. I va exclamar: Com voldria una Església pobra i per als pobres!!! Tot seguit vingueren altres gestos,
com el d’anar a rentar els peus als homes i dones de la presó de Roma, alguns
d’ells no cristians, el dijous sant, o el fet de no mudar-se als palaus
vaticans i quedar-se a Santa Marta, i un llarg etcètera.
Fa deu anys tot eren bons auguris.
Francesc, home d'esperança, no s'ha tirat enrere, tot i que els entrebancs són
grossos. Ja ho sabeu. En un altre moment serà oportú parlar de les moltes
llavors que el bisbe de Roma ha sembrat durant aquest temps; ara, tots hem de
ser bona terra perquè fructifiquin. Laus Déo per al papa Francesc.
Josep M. Jubany
.jpeg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada