Reflexions a la Paraula de Déu

De primers a darrers i de darrers a primers

Quan el cap de casa s’alçarà a tancar la porta molts quedaran fora i no valdran de res els  crits ni els gemecs. La porta en qüestió, a més, és estreta i molts dels qui voldran entra-hi i no podran. “Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

Hom s’imagina això com una escena terrible amb una multitud intentant entrar per aquella porta estreta. No és difícil d’imaginar perquè, qui més qui menys, hem viscut alguna experiència semblant, potser intentant obrir-nos pas enmig d’una aglomeració per arribar a un determinat lloc entre empentes i cops de colze.

Però, Lluc va més lluny encara, diu que els qui es creien ser primers seran darrers i, a l’inrevés, els qui semblaven ser darrers passaran al davant i seran primers.

L’evangeli de Lluc ens ho posa difícil, descriu una situació molt angoixant que a mi em remou per dins només de pensar-hi, però també crec que si ens prenguéssim seriosament el darrer manament que el Senyor ens va donar, que ens estimem els uns als altres com Ell ens va estimar, ningú no es veuria mai en aquesta situació, perquè aleshores no solament no hi hauria porta estreta sinó que ni tan sols hi hauria porta.

De fet, aquestes paraules, Jesús les adreçava al poble jueu, el poble elegit que, per ser-ho, es creia el centre de la llei, fent ostentació de tota mena de privilegis, i que tantes vegades l’havia decebut i li havia girat l’esquena. Però, alerta, no ens enganyem, també van adreçades a nosaltres, perquè no estem exempts d’acceptar privilegis ni de girar-li l’esquena més d’una vegada, no com a coneixedors de la llei, com eren els fariseus, sinó de maneres més subtils allunyades de la realitat del regne de Déu.

És un toc d’alerta. Per aquest camí no arribaríem a veure mai el cel nou i la terra nova que anuncia el llibre de l’Apocalipsi. Nosaltres som els continuadors d’aquella part del poble jueu que va saber entendre el missatge de Jesús i el va seguir formant aquelles primeres comunitats jueves que van testimoniar, fins i tot amb la vida, que Jesús és Déu, que és viu, i que viu per sempre.

El nostre testimoniatge ha de ser el mateix. Entre l’encarnació de la Paraula i la resurrecció de Jesús s’obre en la història de salvació un misteri insondable en el qual creiem fermament, per més que com a humans mai no podrem copsar tota la seva dimensió. Vivim amb aquesta esperança i res no ens pot fer por, ni portes estretes ni ser l’últim o el primer, perquè el que realment importa és ser a l’altra banda de la porta quan el cap de casa la tanqui, si és que mai es tanca; estic segur que la misericòrdia de Déu ho impedirà.

Josep Maria Lari